Pau Piferrer i Fàbregas

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaPau Piferrer i Fàbregas
Dades biogràfiques
Naixement 1818
Barcelona
Mort 1848 (29/30 anys)
Barcelona
Alma mater Universitat de Barcelona
Activitat professional
Ocupació Escriptor, periodista i traductor
Gènere Poesia
Moviment Romanticisme
Modifica dades a Wikidata

Pau Piferrer i Fàbregas (Barcelona, 18181848) fou un escriptor i periodista català.

Biografia[modifica]

Tot i ser de família humil, es va poder graduar en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona.[1] Treballà primer com a bibliotecari i més tard com a catedràtic d'institut. Com a prototipus del romanticisme de l'època, era malaltís, va morir jove —als 30 anys d'edat— i la seva curta vida va estar marcada per les dificultats econòmiques, sentimentals i polítiques.[2]

Col·laborà al diari El Vapor, on va publicar bona part de la seva obra dedicada al folklore espanyol i particularment català. L'interès pel folklore el va dur a un viatge a Mallorca el 1841. Fou un dels primers recopiladors de poesia popular a Catalunya i tot i escriure sempre en castellà, fou un dels precursors ideològics de la renaixença de la literatura catalana. Col·laborà a El Guardia Nacional[1] i al Diari de Barcelona amb Joan Mañé i Flaquer. Abans de morir fundà la revista La Discusión.[1] També traduí al castellà obres d'Alexandre Dumas i de Walter Scott. El seu principal referent literari era el francès Victor Hugo.

Piferrer fou professor de retòrica del Col·legi Barcelonès i guanyà la càtedra en aquesta especialitat a l'Institut Provincial.[1]

Obres[modifica]

Fou col·laborador a l'obra col·lectiva Recuerdos y bellezas de España (1839), on va compondre els dos volums sobre Catalunya (el segon el va acabar Francesc Pi i Margall) i un sobre Mallorca. Fou el descobridor de la primera cançó del Comte Arnau.

En prosa va escriure Clásicos españoles (1846), antologia destinada a l'ús dels estudiants que porta una "Noticia de todas las épocas de nuestra prosa", on es realitza un estudi estilístic de la prosa espanyola fins a Larra. Va conrear també la narració breu de tipus històric ("El castillo de Monsolíu" i "Cap d'estopa") o de tipus social i imaginari ("Cuento fantástico", 1837). Es conserva també un valuós Epistolario. Entre els seus poemes destaquen "El ermitaño de Montserrat", "Canción de la primavera", "Retorno de la feria", "Alina y el Genio" i "La cascada y la campana", poema simbòlic en què la primera incita a la desesperació i la segona a l'esperança.

El 1859 es publicà pòstumament Estudios de Crítica. Colección de artículos escogidos de Pablo Piferrer (Barcelona, Impremta del Diario de Barcelona), amb pròleg de Manuel Milà i Fontanals.[1]

Premis i reconeixements[modifica]

Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[3]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Proa, 1996, p. 45. ISBN 84-8256-232-0. 
  2. «Pau Piferrer i Fàbregas». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461

Enllaços externs[modifica]