Pit-roig

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Pit roig)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuPit-roig
Erithacus rubecula Modifica el valor a Wikidata
ErithacusRubecula.jpg
Pit-roig mascle
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes2,4 g (pes al naixement) Modifica el valor a Wikidata
Envergadura21 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries4,9 Modifica el valor a Wikidata
Període d'incubació de l'ou15 dies Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN22709675 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaMuscicapidae
GènereErithacus
EspècieErithacus rubecula Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Distribució
Verbreitungskarte Rotkehlchen.jpg

     Estiu      Resident      Hivern

El pit-roig,[1] barba-roig,[2] rupit[3] o ropit també a les Balears, reiet (País Valencià), reientí,[4] reientinc[5] o piquet roget (Erithacus rubecula) és un ocell menut i relativament abundant al Països Catalans. Té el plomatge gris, amb el front, la gola i el pit d'un color roig carbassa. Mesura 14 cm, pesa entre 16 i 22 grams i pot arribar a viure 13 anys.

Descripció[modifica]

Pit-roig europeu al seu hàbitat natural a Villa Ada, Roma

El pit-roig europeu adult és de 12,5 a 14,0 cm de llarg i pesa entre 16 i 22 g, amb una envergadura de 20-22 cm. El mascle i la femella tenen un plomatge similar; un pit i una cara taronja (de color més fort que la subespècie britànica E. r. melophilus ), revestida per un gris blavós als costats del coll i el pit. Les parts superiors són marronoses o de color oliva en les aus britàniques, i la panxa blanquinosa, mentre que les potes i els peus són marrons. El bec i els ulls són negres. Els joves són de color marró i blanc tacat, amb taques de taronja que van apareixent gradualment.[6]

Distribució i hàbitat[modifica]

Robin europeu a Düsseldorf, Alemanya

El pit-roig es troba a Euràsia a l'est de Sibèria Occidental, al sud d'Algèria i a les illes atlàntiques tant a l'oest com al Grup Central de les Açores i Madeira. És un migrant a Islàndia. Al sud-est, arriba a l'Iran, a la serralada del Caucas. Els pit-roigs irlandesos i britànics són residents en gran part, però una petita minoria, generalment femenina, migra al sud d'Europa durant l'hivern, alguns fins a Espanya. Els pit-roigs escandinaus i russos migren a Gran Bretanya i Europa occidental per fugir dels hiverns més durs. Aquests migrants es poden reconèixer pel to més gris de les parts superiors del cos i pel pit taronja més apagat. El pit-roig europeu prefereix els boscos d’avet del nord d’Europa, en contrast amb la seva preferència pels parcs i jardins de Gran Bretanya.[7]

Al sud de la península Ibèrica es produeix la segregació entre els residents i els migrants, que tornen als mateixos boscos on es van criar.[8]

Els intents d’introduir el pit-roig europeu a Austràlia i Nova Zelanda a la darreria del segle XIX van fracassar. Diverses societats locals d’aclimatació van alliberar aus a Melbourne, Auckland, Christchurch, Wellington i Dunedin, sense que se n’establís cap. Va haver-hi un resultat similar a Amèrica del Nord, ja que les aus no es van poder establir després de ser alliberades a Long Island, Nova York el 1852, Oregon el 1889–1892 i la península de Saanich a la Colúmbia Britànica el 1908–1910.[9]

Ecologia[modifica]

És molt conegut perquè és del pocs ocells que és relativament sociable amb les persones (hemerofília) i els acompanya mentre feinegen al camp, al jardí o al bosc per aprofitar-se de les nostres activitats per trobar menjar. Una altra curiositat és que és dels ocells que més triga a descansar quan es fa fosc. Sembla que hi veu amb molt poca llum. Té un bec petit, precís, capaç per agafar les larves que menja.

És sobretot a l'hivern que es deixa veure pels pobles i ciutats, tot i que a certs llocs es passa la vida al costat de l'home. A la resta d'estacions habita sobretot en boscos amb sotabosc molt dens, si bé també nidifica en alguns parcs (a Barcelona, nidifica a Montjuïc, a les Heures i a la Ciutadella).[10]

Al nord de la península Ibèrica n'hi ha poblacions sedentàries, a les quals a l'hivern s'hi afegeixen poblacions emigrants procedents del centre i nord d'Europa.[10]

Niu amb ous.

El seu cant melodiós i allargat li serveix per defensar els seus territoris des de la tardor a la primavera. A l'estiu no canta. A l'hivern, la parella defensa cada un la seva part del territori.

Busca el seu menjar en els camps i als sotaboscos. El seu règim alimentari està integrat sobretot per invertebrats que viuen per terra com insectes, en particular els coleòpters, caragols, aranyes... De la tardor a la primavera consumeix baies i petits fruits.

Aquest ocell és també adepte a les menjadores, li agraden tots els derivats de la farina, petites llavors, la mantega, fins i tot petits trossets de carn o patates. Millor arran de terra que és on normalment hi troben el menjar silvestre.

El seu període de nidificació va d'abril a agost. Fa una o dues postes l'any amb cinc o sis ous per posta (d'un color blanc amb taques brunes), que incuba la femella durant 13 o 14 dies. La còpula es produeix a partir del desembre. Generalment la femella va a trobar el mascle en el seu territori. Fan el niu a forats d'arbres o de murs, tant a jardins com al bosc. Construeixen un niu hemisfèric a base de molsa, herbes i fulles seques, fent un coixí amb plomes i pèls.

Referències[modifica]

  1. «pit-roig». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. «barba-roig». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. «rupit». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  4. Enric, Ortega i Gonzàlez; Institut d'Estudis Catalans; Secció de Ciències Biològiques. Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans: Enric Ortega i Gonzàlez ; revisió etimològica de Mercè Grané Ortega. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2017-06-01, p. 121. ISBN 9788499653624. 
  5. «reientinc». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  6. Hume, R. RSPB Birds of Britain and Europe. London: Dorling Kindersley, 2002, p. 263. ISBN 978-0-7513-1234-8. 
  7. Jonsson, Lars. Birds of Wood, Park and Garden. Middlesex, England: Penguin, 1976, p. 90. ISBN 978-0-14-063002-2. 
  8. De La Hera, I.; Fandos, G.; Fernández‐López, J.; Onrubia, A.; Pérez‐Rodríguez, A. Ibis, 160, 2, 2018, pàg. 355–364. DOI: 10.1111/ibi.12549.
  9. Long, John L. Introduced Birds of the World: The worldwide history, distribution and influence of birds introduced to new environments. Terrey Hills, Sydney: Reed, 1981, p. 309. ISBN 978-0-589-50260-7. 
  10. 10,0 10,1 Matheu, Eloïsa. Ocells de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Sector de Serveis Urbans i Medi Ambient. Direcció d'Educació Ambiental i Participació, 2005 [Consulta: 17 desembre 2014].