Pithecellobium dulce

Pithecellobium dulce

Estat de conservació
Risc mínim
UICN	130519803
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Fabales
Família	Fabaceae
Tribu	Ingeae
Gènere	Pithecellobium
Espècie	Pithecellobium dulce Benth., 1844
Nomenclatura
Basiònim	Mimosa dulcis
Sinònims	Ficus aggregata Vahl Acacia obliquifolia M.Martens & Galeotti Albizia dulcis (Roxb.) F.Muell. Feuilleea bertolonii (Benth.) Kuntze Feuilleea dulcis (Roxb.) Kuntze Inga camatchili Perr. Inga dulcis (Roxb.) Willd. Inga javana DC. Inga javanica DC. Inga lanceolata Blanco Inga leucantha C.Presl Inga nitens M.Martens & Galeotti Inga pungens Humb. & Bonpl. Mimosa dulcis Roxb. Mimosa edulis Gagnep. Mimosa monilifera Bertol. Mimosa pungens Poir. Mimosa unguis-cati Blanco Pithecellobium bertolonii Benth. Pithecellobium littorale Britton & Rose Pithecollobium dulce (Roxb.) Benth. Zygia dulcis (Benth.) A.Lyons

Pithecellobium dulce, també conegut com a tamarinde de Manila o arbre de Guamúchil, és una espècie pionera de la família de les fabàcies nadiua de les zones tropicals americanes i asiàtiques.

Etimologia

• Pithecellobium: del grec pithekos, mico o simi, i ellobium, orella o pavelló auricular, fent al·lusió a la forma dels seus fruits retorçats similars a les orelles de mico.
• dulce: dolç, del llatí dulcis, que significa grat al paladar.

Noms vernacles

• Castellà: juguay, anamuchil, costeno, guamúchil, mongollano blanco, espino de plaja, pinzán, guamá americano, chiminango, payandé, gina
• Anglès: blackbead, Madras thorn, manila tamarind
• Portugués: tamarindeiro de Manila, vagem de macaco
• Bengalí: kankra badam, sain babla
• Nàhuatl: cuauhmochitl
• Tailandès: makham thet, มะขามเทศ
• Hawaiià: ʻopiuma
• Filipí: kamachile

Descripció

Arbre o arbust hermafrodita, espinós, perennifoli, de 15 a 20 m d'altura i amb un diàmetre a l'altura del pit de 80-100 cm, amb branques proveïdes d'espines. La copa és piramidal o allargada, ampla i estesa, amb un diàmetre de 30 m, i molt frondosa. Les fulles en espiral, aglomerades, bipinnades, de 2 a 7 cm de llargària, amb un parell de folíols primaris, cadascun amb un parell de folíols secundaris sèssils. L'anvers és d'un verd pàl·lid mat. Presenta un tronc dret amb branques primes i ascendents proveïdes d'espines. L'escorça és llisa o lleugerament clivellada, de grisa plomissa a grisa bruna amb bandes horitzontals protuberants i lenticel·les pàl·lides en línies longitudinals. La fusta és de color crema clar, que es torna marró rosat amb el pas del temps, fibrosa, i amb lleugera olor d'all. Les inflorescències són axil·lars de 5 a 30 cm de llarg, formades per panícules pèndules de capítols tomentosos, cada capítol sobre una rama de 2 a 5 mm, d'1 a 1'5 cm de diàmetre. Les flors són xicotetes, lleugerament perfumades, actinomorfes, de color blanc cremós o verdes. El fruit és una beina prima de fins a 20 cm llarg per 10 a 15 mm d'ample, enroscada, tomentosa i pèndula, d'un color rogenc o rosat, constreta entre les llavors i dehiscent. S'obre per ambdós costats per a alliberar nombroses llavors. Les llavors mesuren de 7 a 12 mm de llarg, són ovoides aplanades, brunes, envoltades d'un aril dolç i blanquinós o rosat. Aquestes són dispersades per aus i mamífers. La testa és prima i permeable a l'aigua. Té un sistema radicular extens, sobretot en aquelles àrees on la precipitació és baixa, amb unes arrels superficials molt fortes. Arriba a viure més de 60 anys. Número cromosòmic: 2n = 26. Floreix des de desembre a maig, i grana entre febrer i agost.

Distribució i ecologia

L'àrea de distribució natural del guamúchil s'estén des de la latitud 3° a la 28° N. i inclou les costes prop de l'oceà Pacífic a Mèxic i el sud de Califòrnia, a través de tota Amèrica Central fins al nord de Colòmbia i Veneçuela. Va ser introduït a les Filipines ben prompte en la història del comerç colonial i poc després a l'Índia, on va ser descrit per primera vegada i nomenat botànicament en 1795. L'arbre s'ha naturalitzat i es planta en moltes àrees fora de la seua distribució natural, incloent el sud de la Florida, Cuba, Jamaica, Puerto Rico, Hawaii, les Filipines, l'Índia i l'Àfrica Oriental.

En l'àrea de distribució natural del tamarinde de Manila, el clima és subtropical i tropical, de sec a semiàrid, amb una precipitació anual mitjana que fluctua entre 500 i 1000 mm. Ha sigut plantat amb èxit en àrees amb una precipitació anual mitjana amb un límit inferior de fins a 400 mm i amb una estació seca d'un màxim de 4 a 5 mesos. En les àrees on és nativa, és comuna en matollars o boscos secs costaners, planes i vessants fins a una altitud de 1.800 m.

Aquesta espècie és freqüent trobar-la a la riba de llits de rambles, de carreteres i avingudes i en els habitatges. Creix en una àmplia varietat de condicions climàtiques. Clima entre tropical i subtropical, amb precipitacions de 450 a 1.650 mm. Suporta qualsevol tipus de sòl. Suporta llargs períodes de sequera prolongats, a causa del seu sistema radicular adaptat; bon desenvolupament d'arrels superficials per a captar les escasses pluges i un eixamplament de l'arrel principal on emmagatzemar aigua. Per aquestes raons és un arbre pioner.

Fitòfags i malalties

Llistat de possibles fitòfags i malalties del Guamúchil:

Fitòfags

• Mosca de la fruita (Ceratitis capitata)
• Melanis pixe
• Eurema blanda
• Polydesma umbricola
• Polyura athamas
• Azanus ubaldus
• Indarbela spp.
• Gymnandrosoma aurantianum
• Scirtothrips aurantii

Patògens

• Cercospora mimosae
• Colletotrichum dematium
• C. pithecellobii
• Phyllosticta ingae-dulcis
• P. pithecellobii
• Phellinus spp.

Usos

Els fruits són apreciats pel sabor dolç de l'aril que cobreix les llavors. La fusta s'utilitza per a llenya, encara que no es considera de bona qualitat, també s'utilitza per a la construcció, pals, en els habitatges rurals. L'escorça és usada per a adobar pells. Les baines i les fulles s'usen com a farratge. Les llavors contenen 10% de greix (ric en àcid tetradecanoic i palmític) que pot tindre aplicació en saboneria i alimentació. Les llavors moltes poden servir de concentrat ric en proteïnes. A Mèxic i l'Índia, és comú trobar les fruites a la venda en els mercats dels pobles pels seus arils dolços, àcids i carnosos, els quals es consumeixen crus o torrats o s'usen en begudes semblants a la llimonada. Les flors i els fruits constitueixen un bon farratge ja que contenen entre 23 a 29% de proteïna crua i entre 17 a 19% de fibres. La goma que emana del tronc diluïda en aigua s'empra com a mucílag. Com que rebrota vigorosament en ser tallat, aquest atribut ha ajudat a popularitzar el seu cultiu en bardisses i en plantacions per a llenya. També s'usa com a arbre d'ombra. Tenen importància en la producció d'olis i essències, làtex, resina, gomes, tanins, a més d'ús cosmètic. A més a més, també té usos medicinals. Certs productes de l'arbre s'usen per a tractar mals de queixal, nafres en les genives i úlceres bucals. L'escorça s'empra a vegades com antipirètic, a pesar que té propietats irritants que poden causar infeccions en els ulls i inflamació de les parpelles. Un extracte de rametes s'ha documentat com un tractament efectiu contra el virus mosaic del tabac a l'Índia.

Les llavors no requereixen d'escarificació o qualsevol altre tractament previ per a la germinació. La germinació ocorre d'1 a 2 dies després de la sembra, i presenta un elevat percentatge de germinació (85-95%). Les llavors retenen la seua viabilitat durant l'emmagatzematge per aproximadament 6 mesos.

Galeria

• 
  Fulles
• 
  Rameta
• 
  Tija
• 
  Tronc
• 
  Escorça
• 
  Panícula (Inflorescència)
• 
  Capítols
• 
  Beina verda
• 
  Beina madura
• 
• 
•