Primera Guerra Italoetíop
| Cursa per l'Àfrica | |||
|---|---|---|---|
 | |||
| Tipus | guerra  | ||
| Data | 1895-96 | ||
| Lloc | Eritrea | ||
| Resultat | Victòria Etíop i rebuig de la invasió | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants en cap | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
La Primera Guerra Italoetíop fou lliurada entre el Regne d'Itàlia i l'Imperi Etíop entre 1895 i 1896. La victòria etíop i el rebuig de la invasió distingeixen la regió com l'única capaç de resistir la dominació colonial europea durant la Cursa per l'Àfrica.
Antecedents[modifica]
A finals del segle xix, les potències europees s'havien repartit la major part d'Àfrica. Les dues úniques nacions que es mantingueren independents van ser la jove República de Libèria, a la costa oest del continent i l'imperi d'Etiòpia a l'estratègica Banya d'Àfrica.[1] El Regne d'Itàlia, recentment unificat,[2] era un nouvingut a la cursa colonial africana però ja havia conquerit recentment dos territoris africans: Eritrea i Somalilàndia. Tots dos eren prop d'Etiòpia a la Banya d'Àfrica i estaven greument empobrits. Itàlia va tractar de millorar la seva posició a l'Àfrica mitjançant la conquesta d'Etiòpia i la unió dels seus dos territoris.
El 25 de març de 1889 Menelik II d'Etiòpia, després d'haver conquerit Tigre i Amhara, es va declarar emperador d'Etiòpia, i el 2 de maig va signar el Tractat de Wuchale amb itàlia, que aparentment els va donar el control d'Eritrea, la costa del Mar Roig al nord-est d'Etiòpia, a canvi del reconeixement del domini de Menelik. Menelik va anar aconseguint un subministrament d'armes i municions modernes dels mateixos francesos, britànics i italians, que intentaven mantenir sota control les aspiracions nord-africanes de les altres. Les diferències en la traducció va crear desacord i va provocar que el tractat fos denunciat per Menelik II el 1893, quan va considerar que el seu poder sobre Etiopia era fort, i que Itàlia intentés imposar per la força l'estatus de protectorat sobre Etiòpia.[3]
La guerra[modifica]
Els italians van augmentar la pressió sobre el seu domini de diverses maneres prenent Makalle, Adrigat i Adowa,[4] que vorejaven la seva reclamació original sota el Tractat de Wuchale. Les tropes italianes a la colònia sumaven uns 36.000 homes entre unitats italianes i batallons d'àscari locals, dispersos en nombroses guarnicions. Els italians van culminar la campanya militar creuant el riu Mareb cap al Tigre (a la frontera amb Eritrea) el desembre de 1894, esperant que potentats descontents com Hailu Tekle Haymanot de Gojjam i Mengesha Yohannes del Tigre s'unissin a ells, però es van aliar amb l'emperador Menelik II en una mostra de nacionalisme i sentiment anti-italià, i Menelik va estacionar un exèrcit prop d'Awsa tractant d'impedir al sultà d'honorar el seu compromís de cooperar amb Itàlia.[5]
El desembre de 1894, Bahta Hagos va liderar una rebel·lió contra els italians a Akkele Guzay, demanant el suport de Mengesha. Unitats de l'exèrcit del general Oreste Baratieri sota el comandant Pietro Toselli van aixafar la rebel·lió i van matar Bahta a la batalla d'Halai i van ocupar Adua. Baratieri, sospitant que Mengesha envairia Eritrea el va combatre i vèncer a la batalla de Coatit el 13 de gener de 1895, perseguint Mengesha en retirada, capturant armes i documents importants que demostraven la seva complicitat amb Menelik. La victòria d'aquesta campanya, juntament amb les victòries britàniques a la guerra del Mahdí, va portar els italians a menystenir les dificultats a superar en una campanya contra Menelik, qui va oferir una aliança a França que fou rebutjada en assegurar-se el control de Protectorat francès de Tunísia pel suport italià al tractat de Bardo. Pràcticament sol, el 17 de setembre de 1895, Menelik va emetre una proclama cridant als homes de Shewa a unir-se al seu exèrcit a Were Ilu.
Quan els italians estaven disposats a entrar al territori etíop, els etíops es van mobilitzar en massa per tot el país, i un exèrcit de 196.000 homes mobilitzat precipitadament de totes les parts d'Abissínia, més de la meitat dels quals estaven armats amb fusells moderns, es va reunir a Addis Abeba en suport de l'emperador i la defensa del seu país.
El 7 de desembre el departament avançat posat sota les ordres del major Pietro Toselli, que va morir en la batalla, va ser gairebé completament destruït a la batalla d'Amba Alagi, i el general Arimondi no va poder fer res més que recollir el centenar de supervivents i es van retirar cap a Macalle i on foren assetjats el vespre del 8 de desembre següent. Conscient de l'aclaparadora inferioritat numèrica, Arimondi va decidir retrocedir aquell mateix dia. Al nord, a Adigrat, Oreste Baratieri estava concentrant els 25.000 homes restants de l'exèrcit italià,[6] i per detenir l'exèrcit etíop i donar temps a completar la retirada, Arimondi va deixar enrere un petit destacament sota el comandament del major Giuseppe Galliano, amb la tasca de mantenir el màxim de temps possible l'estratègic fort construït al turó d'Enda Yesus fora de la ciutat.
Menelik va oferir la pau al rei Umberto a canvi de l'anul·lació del tractat d'Uccialli, petició rebutjada pel govern italià. Mentre Galliano i els seus oficials quedaven retinguts com a ostatges per garantir les negociacions, la guarnició italiana, amb armes i canons, va retirar-se el 22 de gener, arribant el 30 de gener a Aibà, i els oficials italians alliberats uns dies més tard.[7]
L'exèrcit etíop es va dirigir cap a Enticcio i la zona d'Adua, una regió rica en recursos situada a la via més directa per entrar a la Colònia, i per parar aquesta amenaça, Baratieri va dur el seu exèrcit, d'uns 18.000 homes entre italians i askari, des de la zona entre Adigrat i Edagà Amus cap a la regió d'Enticcio, instal·lant-se en una sòlida defensa defensiva, i a petició de Menelik es va organitzar una reunió diplomàtica entre ras Menkonnen i el major Tommaso Salsa, que va fracassar.
Batalla d'Adwa[modifica]
Menelik II es va traslladar el 13 de febrer amb les seves forces cap a les posicions italianes, només per retirar-se i establir-se en posició defensiva a la conca de l'Adua, a pocs quilòmetres de les posicions italianes de Saurià. Algunes bandes d'irregulars al servei dels italians van desertar a favor dels etíops, atacant les posicions dels voltants d'Adigrat i donant lloc a alguns petits enfrontaments amb la guarnició comandada pel coronel Ferrari: les lluites van tenir lloc al turó de Seetà a la nit entre el 13 i el 14 de febrer, i al turó d'Alequà el 16 de febrer. Preocupat pel progrés de la guerra, el 21 de febrer Francesco Crispi va decidir enviar reforços substancials a Eritrea i substituir Oreste Baratieri pel general Antonio Baldissera, comandant anterior de les tropes italianes a la Colònia i que va sortir d'incògnit d'Itàlia el 23 de febrer, per evitar efectes nocius en la moral de Baratieri.[8]
La situació logística dels dos exèrcits empitjorava, sobretot per a l'italià, a la rereguarda del qual havien esclatat diverses revoltes. El 24 de febrer Baratieri va traslladar el seu exèrcit cap al campament etíop, però, veient que l'enemic no mostrava cap senyal de voler acceptar la lluita va tornar als campaments aquell mateix vespre. Les condicions logístiques van empitjorar encara més i el 27 de febrer, Baratieri va demanar consell als seus generals, que es van expressar per dur a terme un atac immediat. El 29 de febrer al vespre, les tropes italianes, dividides en quatre brigades, partiren cap a la conca de l'Adua. La coordinació i les connexions entre les diferents unitats eren dolentes, agreujades pel desconeixement del terreny i la manca de mapes fiables. A l'alba de l'1 de març, les brigades italianes es van trobar disperses i desconnectades les unes de les altres, oferint a l'exèrcit del Negus l'oportunitat d'enfrontar-s'hi una a una i aixafar-les per superioritat numèrica. A la tarda s'havia acabat la batalla: l'exèrcit italià havia estat destruït amb 6.000 homes morts, 1.500 ferits i 3.000 presoners. Les restes del cos expedicionari es van replegar a Eritrea.
Conseqüències[modifica]
La guerra, que va acabar amb la signatura del tractat d'Addis Abeba va confirmar la independència d'Etiòpia, que va delimitar la frontera amb l'Eritrea italiana.
El Tractat Italoetíop de 1928 senyalava que la frontera entre la Somàlia italiana i Etiòpia era de 21 llegües paral·leles a la costa de Benadir (aproximadament a 118 km), i el 1935, soldats italians comandats pel Mariscal Emilio de Bono envaïen Etiòpia. La guerra durà set mesos abans que es declarés una victòria italiana. La invasió fou condemnada per la Societat de Nacions, tot i que no es va fer massa per acabar amb les hostilitats. Etiòpia es convertia en part de l'Àfrica Oriental Italiana fins al seu alliberament el 1941 per partisans etíops, que comptaven amb el suport decidit de les forces aliades a Àfrica del Nord.
Referències[modifica]
- ↑ Weissenbacher, Manfred. Sources of Power: How Energy Forges Human History (en anglès). ABC-CLIO, 2009, p. 314. ISBN 0313356262.
- ↑ Mario Musumeci, Sergio Toffetti. Da la presa di Roma a Il piccolo garibaldino: Risorgimento, massoneria e istituzioni : l'immagine della nazione nel cinema muto, 1905-1909 (en italià). Gangemi, 2007, p. 99. ISBN 9788849213201.
- ↑ «Treaty of Wichale - Italy-Ethiopia [1889]» (en anglès).
- ↑ Sandler, 2002, p. 6.
- ↑ Proutky,, Chris. Empress Taytu and Menilek II (en anglès), 1986, p. 143. ISBN 0-932415-11-3.
- ↑ Sandler, 2002, p. 7.
- ↑ Del Boca, Angelo. Gli italiani in Africa orientale - vol. 1 (en italià). Mondadori, 2009, p. 629. ISBN 978-88-04-46946-9.
- ↑ Montanelli, Indro. Storia d'Italia vol. 6 (1861 - 1919) (en italià). Milano: RCS Libri S.p.A., 2006, p. 284.
Bibliografia[modifica]
- Sandler, Stanley. Ground Warfare: An International Encyclopedia (en anglès). vol.1. ABC-CLIO, 2002. ISBN 9781576073445.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Primera Guerra Italoetíop |
