Cursa per l'Àfrica
| ||
| Tipus | colonialisme  | |
|---|---|---|
| Interval de temps | 1885 - 1914 | |
La partició de l'Àfrica o «cursa per l'Àfrica» és un episodi del colonialisme europeu transcorregut aproximadament entre 1870 i 1914. Va consistir en la invasió, annexió, divisió i colonització de gran part de l'Àfrica per part de set poders colonials europeus. Els únics territoris que van romandre independents foren Libèria i Etiòpia. Se sol considerar la Conferència de Berlín com l'inici.
Antecedents[modifica]
El desenvolupament de la Revolució industrial i el capitalisme a Europa conduïa imperiosament a l'explotació de nous mercats. D'altra banda, les teories racistes estaven en aquella època molt acceptades i, per tant, es considerava com una cosa natural el domini dels blancs sobre la, considerada inferior, població africana.
Fins al 1875 les colònies europees a l’Àfrica es limitaven a l’Algèria francesa i la Colònia del Cap britànica. La Conferència de Berlín de 1885, on participaven els governs de Gran Bretanya, França i Alemanya, va definir els conceptes d'«ocupació efectiva» i el de «govern directe» (molt sovint per les armes) com a drets per la reivindicació d'un territori.
Accions[modifica]
Les exploracions de David Livingstone, continuades per H.M. Stanley, van obrir l'interior de l'Àfrica Tropical a la penetració europea.
El 1876 el rei Leopold II de Bèlgica va organitzar una «Associació Internacional Africana» que va obtenir 2.300.000 km² de la conca del riu Congo adquirint-los a caps locals. Primer van ser una propietat personal del rei però, davant dels escàndols per atrocitats comeses pels seus concessionaris, el 1907 va haver de passar a ser un territori de Bèlgica.
França i Alemanya ràpidament van enviar agents polítics i expedicions militars a l'Àfrica per tal d'establir les seves reclamacions de sobirania. L'ús de la força de les armes per tal d'imposar el govern directe va fer que matessin la meitat de la població nativa, especialment en llocs d'economia de plantació com el cautxú. Les més fortes revoltes van tenir lloc a Namíbia els anys 1904-1907.
Gran Bretanya, procurant el control del Canal de Suez, va ocupar formalment l’Egipte el 1882, i el 5 d'agost de 1890 va [[[1]|concloure un acord]] amb els francesos per dividir Àfrica de l'oest entre els dos poders colonials sense consultar als nadius, pel que Gran Bretanya adquiriria tots els territoris fins al Sultanat de Sokoto, que també li correspondria, mentre França agafaria les terres al nord.[2] Gran Bretanya va passar després a conquerir el Sudan (1896-1898) i a trobar-se en lluita contra França a Fashoda (setembre de 1898). L'any 1899 els britànics, que ja s'havien annexionat el Cap al 1795, van voler completar la conquesta de tota Sud-àfrica envaint les repúbliques «afrikaner» riques en or del Transvaal i l’Estat Lliure d'Orange,[3] a més de l'actual Zimbabwe, aleshores anomenada «Rhodesia» en honor de Cecil Rhodes, alt comissionat britànic a Sud-àfrica.[4] La pretensió britànica era fer una colònia contínua que anés des del Cap al Caire unida per ferrocarril, cosa que fins a la fi de la Primera Guerra Mundial impedia l'existència de la colònia alemanya de Tanganyka.
La Primera Guerra Italoetíop (1895-1896) fou lliurada entre el Regne d'Itàlia i l’Imperi Etíop. La victòria etíop i el rebuig de la invasió distingeixen la regió com l'única capaç de resistir la dominació colonial europea durant la Cursa per l'Àfrica, juntament amb Libèria,[5] independitzada en 1847.[6]
Conclusió[modifica]
Al final de la «cursa per l'Àfrica», la Gran Bretanya va aconseguir que el 30% de la població africana estigués sota el seu control, el 15% per a França, 9% per Alemanya, 7% per Bèlgica i només l'1% per Itàlia.
Tan sols Etiòpia i Libèria quedaven com a països formalment independents.
Referències[modifica]
- ↑ Claire Hirshfield. The diplomacy of partition: Britain, France, and the creation of Nigeria, 1890-1898. Springer, 1979, p. 37ff. ISBN 90-247-2099-0 [Consulta: 8 octubre 2010].
- ↑ Hertslet, E. The Map of Africa by Treaty (en anglès). Routledge, 2012, p. 743.
- ↑ Raugh, Harold E. The Victorians at War: 1815 - 1914 (en anglès). ABC-CLIO, 2004, p. 51. ISBN 1576079252.
- ↑ Mario, Prince. Zimbabwe, Land and the Dictator (en anglès). Lulu, 2009, p. 8. ISBN 1435728963.
- ↑ Weissenbacher, Manfred. Sources of Power: How Energy Forges Human History (en anglès). ABC-CLIO, 2009, p. 314. ISBN 0313356262.
- ↑ Levy, Patricia; Spilling, Michael. Liberia (en anglès). Marshall Cavendish, 2009, p. 23. ISBN 0761434143.
