Leopold II de Bèlgica

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaLeopold II de Bèlgica
LeopoldIIBelgien.jpg
 Rei dels belgues
17 de desembre de 1865 – 17 de desembre de 1909
Dades biogràfiques
Naixement 9 d'abril de 1835
Brussel·les
Mort 17 de desembre de 1909(1909-12-17) (als 74 anys)
Laken, Brussel·les
Sepultura glèisa Nòstra Dòna de Laeken
Religió Església Catòlica
Activitat professional
Ocupació Emprenedor
Dades familiars
Dinastia Saxònia-Coburg i Gotha
Cònjuge Maria Enriqueta d'Àustria
Fills
Pares Leopold I de Bèlgica
Lluïsa d'Orleans
Germans
Premis i reconeixements

Escut d'armes de Leopold II de Bèlgica
Modifica dades a Wikidata

Leopold II de Bèlgica (Brussel·les 1835 - 1909) va ser el segon rei dels belgues, després del seu pare Leopold I de Bèlgica, entre 1865 i 1909.

Era el fill primogènit del rei Leopold I de Bèlgica i de Lluïsa d'Orleans. Era per tant nét de Francesc Frederic de Saxònia-Coburg Saafeld i d'Augusta de Reuss per part de pare, mentre que per via materna era nét del rei Lluís Felip I de França i de Maria Amèlia de Borbó-Dues Sicílies.

Durant la seva joventut va estudiar amb l'ajuda dels serveis d'espionatge del país un projecte d'invasió dels Països Baixos per annexionar les antigues Terres de la Generalitat catòliques,[1] vel·leïtat que mai no va realitzar-se per l'oposició del seu pare que trobava l'operació massa riscosa. Aquest ans al contrari va exhortar el jove príncep a crear una xarxa de relacions diplomàtiques i fer molts viatges. Va correr arreu al món però mai de la seva vida no va visitar Congo.[2] De jove somiava d'un imperi belga «Amb Brussel·les com capital, fet amb l'ajuda de Déus a Borneo, illes de l'Oceà pacífic, amb parts d'Àfrica; Amèrica, Xina i Japó.»[3] L'any 1876 va realitzar parcialment el seu somni d'esdevenir veritable sobirà[4] i va fundar l'Associació Internacional Africana que es va encarregar d'explotar el territori del Congo a benefici personal del rei, amb l'acord internacional obtingut per la Conferència de Berlín del 1885, a condició d'atorgar el lliure comerç i contribuir a la «civilització» de la població.

Sense mai anar-hi, Leopold II governava a distància el seu Estat Lliure del Congo (en francès État Indépendant du Congo), l'actual República Democràtica del Congo amb un exèrcit de mercenaris, la temuda force publique. Va emprendre una política violenta i opressiva cap als habitants nadius, que va esclavitzar. El seu règim va arribar a causar la mort d'entre deu i quinze milions de congolesos. L'explotació del Congo li va permetre amassar una de les principals fortunes del món, ja que l'any 1905 el va amuntegar un patrimoni valorat en més de cinc-cents milions de pessetes de l'època fet que li valia ésser el desè home més ric. Però a part dels enormes beneficis l'obra de Leopold al Congo li ha valgut passar a la història per la seva nefasta gestió i els milions de víctimes de la tortura, de les males condicions de treball, de l'assassinat i de pràctiques sanguinàries per tal d'explotar al màxim el territori congolès.

Com a propietat personal del rei, les lleis belgues no hi vigien i el govern belga no hi tenia cap autoritat. Al Congo sí, Leopold era sobirà i hi va implantar un règim dictatorial amb unes normes d'obediència segons les quals a qui no col·laborava gratuïtament se li amputaven les mans, i qui ja no servia per a treballar era afusellat. Aquestes polítiques van durar més de quaranta anys i mai van ser castigades ni jutjades per cap òrgan de justícia internacional. Va aprofitar els diners acumulats al Congo, per fer obres megalomaniaques a Brussel·les, Oostende i altres ciutats del país.[5] No obstant, durant els últims anys del regnat de Leopold II, el poble belga rebutjava àmpliament les seves polítiques, que van ser destapades per una empresa de premsa anglesa que va aconseguir un boicot comercial de les mercaderies originàries del Congo.[6] Ell mateix va trobar-se incomprès i el 1907 es va queixar de l'ingratitud del «seu» poble: «Soc sobirà d'un petit país amb petita gent. Tota la meva vida vaig dedicar al seu bé, i em tracten de lladre i d'assassí.»[7]

L'any 1908 per pressió del Parlament decideix cedir l'enorme possessió, com un obsequi enverinat al parlament. Malgrat que ja l'any 1890 l'havia deixat en herència al poble de Bèlgica. Entre el relat idíl·lic de la història oficial d'un rei devot i zelant el bé del jove país[8] i la realitat de les relacions a palau i l'explotació sense pietat del Congo hi ha força discrepància.[9]

Detall del monument a Oostende, amb la mà tallada pels activistes

El rei queda controvertit fins a l'actualitat. El 1999 l'escriptor americà Adam Hochschild va dedicar el llibre El fantasma del rei Leopold al seu colonialisme selvatge, i a les exaccions i assassinats de la Force Publique. El 1931 es va inaugurar un monument triomfalista al passeig de mar d'Oostende, al qual d'un costat un grup de congolesos donen les gràcies al rei «per lliberar-nos de l'esclavitud dels àrabs». Quan cada vegada més estudis històrics van palesar els crims comesos al Congo pels colonitzadors -durant molt de temps amagats per la història oficial- el 2004 un grup d'activistes va tallar la mà de bronze d'un dels congolesos, per «comemorar una pràctica freqüent durant el regne de Leopold II». El 2016 l'ajuntament va posar un nou plafó oficial que contextualitza el monument en explicar també el costat negre de la colonització.[10]

Família[modifica]

L'any 1853 es va casar amb Maria Enriqueta d'Àustria, filla de l'arxiduc Josep Antoni d'Àustria i Sofia de Württemberg. Era, per tant, néta de l'emperador Leopold II, emperador romanogermànic i de la infanta Maria Lluïsa d'Espanya per via paterna i per via materna de Lluís de Wurttemberg i de Maria Anna Czartoryska. La parella va instal·lar-se a Brussel·les però aviat van viure separats i Maria Enriqueta va instal·lar-se al balneari de Spa. Van tenir quatre fills:

Mossen: «Sa majestat, a la seva edat!»
El rei: «Miri de fer el mateix!»

El seu casament de conveniència amb Maria Enriqueta no era gaire afectuós, i aviat van viure separats.[11] La seva vida extraconjugal ans al contrari va ser molt animada. Entre moltes aventures curtes, es destaquen unes de llarga llarga durada. Va ser un admirador aficionat de la ballerina Cléo de Mérode i la suposada aventura amorosa -però sempre negada per la primera interessada- va inspirar les caricaturistes de l'època, que parlaven del rei «Cleopold».[12] El 1900 va trobar-se amb Blanche Delacroix (1883-1948), també anomenada Caroline, qui aleshores tenia disset anys. Després de la mort de la reina Maria Enriqueta (1902) va instal·lar-la a la Vil·la Vanderborght, prop del palau reial de Laken. Va ennoblir-la i atorgar-li el títol de baronessa de Vaughan.[13] Va tenir dos fills d'aquesta relació extramatrimonial Llucià (1906 - 1983) i Felip (1907 - 1914). Li va regalar també un casal a Oostende, la Vil·la Caroline i el castell de Balincourt a la Val-d'Oise (França). El 1909 va casar-se amb Blanche cinc dies abans de morir en una cerimònia catòlica que no té cap validitat legal a Bèlgica, malgrat el fet que la conferència episcopal el diumenge després fa fer llegir una carta pastoral a totes les esglésies del regne per anunciar el casament i lloar la fe del rei.[14] Poc després de la seva mort, va haver de deixar la cort de Bèlgica i va portar «sis maletes llargues congoleses» que la permetran de viure i jubilar-se sense neguit.[11] Vuit mesos després, Blanche va casar-se amb el seu amant Antoine Durrieux.[15]


Precedit per:
Leopold I
Reis dels belgues
18651909
Succeït per:
Albert I

Referències[modifica]

  1. «Leopold II beraamde inval in Nederland». Nederlands Dagblad, 24 juny del 2009.
  2. Clerckx, 2009.
  3. Clerckx, 2009, p. 35.
  4. Segons la constitució Belga, el poble Belga és sobirà i no pas el rei.
  5. Catherine, 2003, p. passim.
  6. von Lüpke, Marc «Kolonialherr Leopold II. - das belgische Monster». Der Spiegel, 13 setembre del 2013.
  7. Leopold II en una carta al baró van der Elst, citat per «Le dictionnaire des citations». Le Monde. «Je suis le souverain d'un petit pays et de petites gens. J'ai passé ma via à vouloir leur faire du bien; ils m'ont traité de voleur, d'assassin!»
  8. Tardieu, André «Léopold II et son règne». Revue des Deux Mondes, 55, 1910, pàg. 669-698.
  9. Leclercq, Alain. Amours et secrets coquins à Laeken - Léopold I et Léopold II (en francès). Waterloo: Jourdan Editions, 2013, p. 274. ISBN 978-2874662591. 
  10. Truyts, Joris «Nieuw infobord bij omstreden standbeeld van Leopold II in Oostende» (en neerlandès). deredactie.be, 11 setembre del 2016.
  11. 11,0 11,1 Rogeau, Olivier «L'amour à la cour de Belgique: entre désillusions et scandales». Le Vif - L'Exprès, 19-07-2015.
  12. Meurice, Émile. Charlotte et Léopold II de Belgique: deux destins d'exception entre histoire et psychiatrie (en francès). Liège: Editions du Cefal, 2005, p. 108. ISBN 9782871301684. 
  13. Paul Faure. Mémoires de Blanche Delacroix, Baronne de Vaughan - Quelques souvenirs de ma vie - Propos recueillis par Paul Faure (en francès). Brussel·les: Éd. Jourdan le Clercq, 2004. 
  14. van de Woestijne, Karel «De prijs van het koningschap» (en neerlandès). NRC Handelsblad, 1910, pàg. 340-341.
  15. Van Audenhaege, Léon. Très-Belle. Blanche Delacroix, baronne de Vaughan, le grand amour de Léopold II (en francès). Brussel·les: Hatier, 1987. ISBN 2870885911. 

Bibliografia[modifica]