Projecció (psicologia)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

La projecció és un mecanisme de defensa pel qual el subjecte atribueix a altres persones les pròpies virtuts o defectes, fins i tot les seves carències (falta). En el cas de la projecció negativa, aquesta opera en situacions de conflicte emocional o amenaça d'origen intern o extern, atribuint a altres persones o objectes els sentiments, impulsos o pensaments propis que resulten inacceptables per al subjecte. Es «projecten» els sentiments, pensaments o desitjos que no acaben d'acceptar-se com a propis perquè generen angoixa o ansietat, dirigint-los cap a alguna cosa o algú i atribuint-los totalment a aquest objecte extern. Per aquesta via, la defensa psíquica aconsegueix posar aquests continguts amenaçadors fora. La projecció positiva es dóna quan el subjecte atribueix a una altra persona qualitats dignes de ser admirades, envejades, estimades, etc. és un component habitual, fins i tot necessari en el procés de l'enamorament. El tipus de projecció que el subjecte realitzi dependrà de la seva estructura psíquica i de la introjecció que faci de si mateix i la seva autopercepció.

Encara que el terme va ser utilitzat per Sigmund Freud a partir de 1895 per referir-se específicament a un mecanisme que observava en les personalitats paranoides o en subjectes directament paranoics, les diverses escoles psicoanalítiques han generalitzat més tard el concepte per designar una defensa primària.[1] Com a tal, es troba present en totes les estructures psíquiques (en la psicosi, la neurosi i la perversió). Per tant, de manera atenuada, opera també en certes formes de pensament completament normals de la vida quotidiana.

Amb freqüència s'utilitza també el terme com a sinònim d'un altre concepte psicoanalític, el de transferència. Encara que estan relacionats, no signifiquen exactament el mateix, sent la projecció un concepte més ampli: la transferència és una forma particular de la projecció, en la qual els desitjos inconscients corresponents a una situació relacional del passat es reactiven i transfereixen (projectant-los) a una nova constel·lació de relacions presents, com és el cas de la transferència en el context de la relació terapèutica.

Fonamentació gnoseològica[modifica | modifica el codi]

Des del punt de vista gnoseològic, en l'acte de conèixer es dóna una relació entre un subjecte i un objecte. El subjecte és el pol o extrem cognoscent i l'objecte és el contraposat, l'objecte conegut. Si en una determinada concepció gnoseològica entenem que el que predomina és l'objecte sobre el subjecte, estem dins d'una posició filosòfica materialista. I al revés, si en una gnoseologia es diu que el que gravita és el subjecte, o el «posat» pel subjecte, en el conèixer, ens definim per una posició idealista.

El materialisme i idealisme filosòfics no són matèria d'aquest article. La digressió es fa perquè és necessari per explicar com funciona aquest mecanisme de defensa.

Els límits entre el subjecte i l'objecte, no estan marcats amb claredat ni taxativament. Amb freqüència, en la vida quotidiana, o en l'artística, fragments sencers de la vida subjectiva, són posats fora, la qual cosa constituiria una forma de projecció. En aquest sentit parlava el ginebrí Henri-Frédéric Amiel quan descriu que el paisatge és «un estat de l'ànima» (Diari íntim).

El recurs retòric poètic de la «personificació» constitueix també un veritable procés projectiu que s'executa fora de la psicopatologia. El poeta no diu «jo estic trist», sinó «aquest arbre plora la / tristesa dels meus amors perduts». El propi, és posat fora. No és la pròpia por el que espanta, sinó «la foscor de la nit perillosa que / aguaita des del carrer». No és l'onatge del mar el que produeix estrèpit, sinó, en una personificació, és «qui brama com jo per l'abandó al fet que ella em va sotmetre». El verb és una adjudicació de la personalització projectiva, i l'adverbi «com» introdueix un mecanisme retòric que es denomina «comparació».

L'anterior exemplifica que la dicotomia subjecte-objecte no delimita les coses de manera clara. L'extern i l'intern es barregen de manera inextricable, amb independència de la voluntat.

En l'àmbit de la psicopatologia, el deliri és la postura fora d'alguna cosa interna. L'assumpte sembla abstrús, però el mecanisme consisteix justament en què el perillós —que està endins— és posat en l'exterior, com a persecució amenaçadora o que causa horror.

Enfocament psicològic[modifica | modifica el codi]

Per al subjecte, els pensaments, desitjos, hàbits, actituds, sentiments duradors o momentanis, ideals o esperances, així com les aptituds configuren un món que li és propi. D'aquesta manera, el «món» podria ser una configuració que projectem contínuament. Des del vessant filosòfic, aquest tipus de situacions han estat analitzades per l'enfocament existencial, de manera especial per Martin Heidegger, qui atorga a aquest procés «projectiu» i conformador de món un matís ontològic.

Segons aquest autor, el món intern tendeix a tenyir l'extern amb la seva pròpia configuració. Un exemple de la vida quotidiana podria ser el que es denomina «deformació professional». El comerciant per antonomàsia veu el seu món com a coses que poden comprar-se o vendre's. L'economista viu projectant els esquemes de visió de la seva ciència, i així tot és «béns», «intercanvi», «producció», «consum», «cost», «benefici». Alguna cosa anàloga esdevé amb qualsevol professió.

Aquesta «realitat psíquica» és la base de sustentament dels tests projectius. No tots veuen el mateix en l'amorf o no significant, com per exemple en les taques de colors del test projectiu de Rorschach. El món intern amb la seva estructura o Gestalt conforma de manera molt especial el que es veu, i una mateixa situació «objectiva» és percebuda de diferent manera pels diferents subjectes que a ella s'enfronten. La categorització de respostes, posterior a la recerca, dóna motiu a les interpretacions psicodiagnòstiques.

La «transferència», com a concepte psicoanalític fonamental, és un component de la vida social, no solament un fenomen de consultori que ocorre en la relació entre l'analista i el seu pacient. Es projecta en caps d'oficina o persones amb poder, com la figura del pare. I l'amor o odi, que aquest genera, és traslladat a una figura que en tals ordres hagués de ser innòcua. D'aquesta manera, l'amor o el desdeny que una persona pot trobar en els altres, no és necessàriament un atribut de l'altre, sinó propi. L'intern es posa fora.

El procés de transferència per a un enfocament investigador va ser viscut per Josef Breuer amb gran confusió en els primers trams històrics del que més tard seria la psicoanàlisi. Breuer, amb qui Freud va treballar en els inicis de les seves recerques sobre la histèria, no sabia què fer quan les pacients histèriques es tiraven als seus braços. Allí no era, és clar, Breuer, sinó una figura paterna, l'objecte estimat. Freud enfrontarà aquestes qüestions amb una tranquil·litat de la qual el seu col·lega no va poder disposar. I arribarà posteriorment al concepte de «neurosi de transferència», i a fer de la transferència mateixa, l'instrument d'anàlisi del passat oblidat o reprimit pel subjecte.

El cas Schreber[modifica | modifica el codi]

Els estudis freudians sobre «el cas Schreber» van ser el sustentament de l'anàlisi dels mecanismes projectius. No solament per a la paranoia, sinó per a tota la simptomatologia pertinent en general.

En aquest cas —l'autobiografia publicada del qual (Memòries d'un malalt de nervis) va ser analitzada per Freud—, es descriu a un subjecte masculí que estima a un altre subjecte masculí.[2] Això el posa en contacte amb pulsions libidinoses que, si fossin acceptades, el sotmetrien al càstig social del seu entorn, per una banda, i al castigador «internalizat» en el superjó, per una altra. Apel·lant a un altre mecanisme de defensa, el d'inversió, la persona intenta ocultar aquest amor darrera l'emoció contrària, l'odi. Però, a causa que el que s'instal·la és una emoció també inacceptable o injustificada, la localitza (projecta) fora. I llavors arriba a la conclusió que el que realment, encara que de manera il·lusòria, l'odia, és l'altre. En tant executant de tot aquest procés inconscient, el jo s'ha de sentir perseguit pel personatge primitivament estimat amb pulsions «perilloses» d'origen homosexual.

Aquest cas va possibilitar que Freud desenvolupés un esquema de comprensió de la psicodinàmica de la paranoia o dels estats paranoides, i intentés validar-la després per a tots els vincles interpersonals en les psicosis, fossin homosexuals o heterosexuals.

Variants de la definició segons les escoles[modifica | modifica el codi]

Psicoanàlisi[modifica | modifica el codi]

En la psicoanàlisi clàssica freudiana s'entén per projecció el mecanisme de defensa en el qual impulsos, sentiments i desitjos propis s'atribueixen a un altre objecte (persona, fenomen o cosa externa). Apareix primerencament en l'obra de Freud, per primera vegada en un treball publicat en 1896 (i un any abans en una carta al seu amic Wilhelm Fliess) Noves puntualitzacions sobre les psiconeurosis de defensa, en un començament com a defensa associada a la paranoia:

« En la paranoia, el reproche es reprimido por un camino que se puede designar como proyección, puesto que se erige el síntoma defensivo de la desconfianza hacia otros; con ello se le quita reconocimiento al reproche, y, como compensación de esto, falta luego una protección contra los reproches que retornan dentro de las ideas delirantes. »
Sigmund Freud[3]

Psicologia analítica[modifica | modifica el codi]

Per a la psicologia analítica de Carl Gustav Jung la projecció consisteix en una atribució d'arquetips allotjats en la pròpia psique a persones o a objectes fora del jo. En aquesta escola es descriu, per exemple:

  • La projecció de l'arquetip de la mare en la mare personal o en altres dones, en el context del complex matern, que pot transformar-se en l'origen d'una varietat de trastorns psíquics.[4]
  • La projecció de l'ombra —és a dir, d'aquella part del psiquisme constituïda per característiques, desitjos o experiències reprimides, sobretot aquelles que entren en conflicte amb les normes socials o que li causen vergonya a qui les projecta— sobre altres persones, amb la finalitat de distanciar-se d'ella. Es tracta aquí d'un mecanisme de defensa per expulsar fora les parts negatives de la personalitat pròpia.

La identificació projectiva a l'escola de Melanie Klein[modifica | modifica el codi]

A partir de la projecció, Melanie Klein va descriure en 1946 un nou concepte, la «identificació projectiva». Aquesta modalitat de la projecció, que va més enllà del mecanisme descrit per Freud, sorgeix en el context de les seves recerques sobre els mecanismes de defensa del jo en la infància primerenca, on Klein ho relaciona amb el sadisme infantil. Es tracta d'un mecanisme inconscient de defensa que fa que parts del si mateix s'escindeixin i desprenguin per ser projectades sobre una altra persona introduint-les en l'objecte, amb la finalitat de prendre possessió d'ell i causar-li dany. La identificació projectiva constituiria, en paraules de Klein, «el prototip de la relació d'objecte agressiva».[5]

Aquest concepte va ser desenvolupat després per Otto F. Kernberg en el context de les seves aportacions a la discussió sobre la personalitat limítrofa (borderline).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Roudinesco, Elisabeth. «Artículo: Proyección». A: Diccionario de Psicoanálisis. Traducción: Jorge Piatigorsky y Gabriela Villalba. Buenos Aires: Paidós, 2008, p. 859. 
  2. Schreber, Daniel Paul. Memorias de un enfermo de nervios. Roberto Calasso: Nota sobre los lectores de Schreber. Sigmund Freud: Observaciones psicoanalíticas de un caso de paranoia. Elias Canetti: El caso Schreber. Colección: Noesis. Categoría: Ensayo. México/Madrid: Sexto Piso Editorial, 2008. ISBN 978-84-96867-16-1. 
  3. Freud, Sigmund. Nuevas Puntualizaciones sobre las psiconeurosis de defensa en: Obras Completas, Vol. III, Amorrotu, B. Aires 9ª Edición, 1996, p. 183, ISBN 950-518-579-0 (Título original: Weitere Bemerkungen über die Abwehr-Neuropsychosen, 1896).
  4. C. G. Jung. Obra completa, Volumen 9/I, Los arquetipos y lo inconsciente colectivo; «Los aspectos psicológicos del arquetipo de la madre» (1939/1954); pp. 82-84
  5. Klein, Melanie, Notas sobre algunos mecanismos esquizoides citada por: Roudinesco, Elizabeth, op. cit., Artículo: Identificación proyectiva, pp. 514-515

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Jean Laplanche & Jean-Bertrand Pontalis. Diccionari de Psicoanàlisi. Sota la direcció de Daniel Lagache. Barcelona: Paidós, 1996