Psicologia de la Gestalt
La psicologia de la Gestalt [alemany: g̊əˈʃʷtaltʿ] és un corrent de pensament dins de la psicologia moderna, sorgida a Alemanya a principis del segle xx, i els seus exponents més reconeguts han estat els teòrics Max Wertheimer, Wolfgang Köhler, Kurt Koffka i Kurt Lewin. És important distingir-la de la Teràpia Gestalt, teràpia exponent del corrent humanista, fundada per Fritz Perls, i que va sorgir als Estats Units, en la dècada de 1960.
El terme Gestalt prové de l'alemany i va ser introduït en psicologia per primera vegada per Christian Von Ehrenfels.[1] No té una traducció única, prové del verb alemany gestalten , un verb transitiu que significa formar, donar forma, estructurar, crear, desenvolupar.[2] També podria traduir-se com a 'figura', 'configuració' i, fins i tot, 'estructura' o 'creació'.
Segons aquest corrent, la ment configura, mitjançant certes lleis, els elements que li arriben a través dels canals sensorials (percepció) o de la memòria (pensament, intel·ligència i resolució de problemes). En l'experiència del medi ambient, aquesta configuració té un caràcter primari per sobre els elements que la conformen, i la suma d'aquests últims per si sols no podria portar-nos, per tant, a la comprensió del funcionament mental. Aquest plantejament s'il·lustra amb l'enunciat: "el tot és més que la suma de les parts",[3] amb el qual s'ha identificat més sovint aquesta escola psicològica. Amb aquest axioma s'intenta explicar que l'organització bàsica de tot el que percebem està en relació amb la figura en la qual ens concentrem, que al mateix temps és part d'un fons més ampli, en què hi ha altre formes. En altres paraules, tot el que percebem és molt més que la informació que arriba als sentits.
La Psicologia de Gestalt planteja l'estudi de fenòmens mentals no susceptibles d'anàlisi, considerant-se de caràcter essencialment unitari i global. L'experiència conscient és una experiència fenomènica i com a tal cal que es consideri globalment, en comptes d'articular-la o classificar-la.[2] Durant la dècada del 1930 es van estendre les crítiques cap a la Gestalt, i entre aquestes destaca la realitzada per la psicologia de la Ganzheit, dirigida per Felix Krueger.[4]
L'escola de la Gestalt[modifica]
Dues universitats foren les que van obtenir els primers resultats experimentals. D'una banda hi havia l'escola de Graz i d'una altra la de Berlín. L'escola de Graz va proposar la teoria de la producció, que considerava la qualitat Gestalt, és a dir, la forma o tot, com el producte d'un acte perceptiu. Aquesta teoria va ser demostrada amb el "moviment aparent", amb la presentació de dos fenòmens en distints temps (tal com fan els dibuixos televisius), que creava moviment.
Els psicòlegs iniciadors d'aquest corrent, Max Wertheimer (1880-1943), amb els seus estudis sobre pensament productiu, el pensament entès com a resolució de problemes,[5] Wolfgang Köhler i Kurt Koffka (1887-1941), van desenvolupar el programa d'investigació de la Gestalt a principis de la dècada de 1910, treballant sobre el "moviment aparent" i donant lloc a la teoria del fenomen fi.
Els historiadors la qualifiquen d'Escola de Psicologia, per tant, amb una doctrina sistemàtica i unificada. Els seus representants a l'Institut de Psicologia de la Universitat de Berlín, un dels centres més productius en la investigació psicològica mundial. Amb els seus punts de vista, aplicables a la totalitat dels fenòmens psicològics i aplicats, la Gestalt va ser un dels corrents dominants entre les diverses propostes existents en la primera meitat del segle XX, amb interpretacions alternatives a la psicologia alemanya i també respecte a les principals escoles estatunidenques com l'estructuralisme, el funcionalisme o el conductisme.[2][6]
Un dels principis fonamentals del corrent Gestalt és l'anomenada llei de la pregnància, que afirma la tendència de l'experiència perceptiva a adoptar les formes més simples possibles. Un altre dels principis fonamentals és l'anomenada llei de la figura i fons com a origen del centre d'atenció de la percepció dins del marc o espai perceptiu. Altres lleis enunciades serien les següents:[7][8][9]
Lleis de percepció de la Gestalt[modifica]
Llei del tancament[modifica]
- La nostra ment afegeix els elements que manquen per a completar una figura. Això és degut al fet que la nostra ment percep com a més estables visualment les formes tancades i completes i, per tant, tendeix a completar les formes percebudes per tal d'obtenir un major equilibri i organització.[10]
Llei de semblança[modifica]
- La nostra ment agrupa els elements semblants en una entitat. La semblança depèn de la forma, la grandària, el color i la brillantor dels elements. Així, els elements amb atributs visuals semblants es perceben com a pertanyents a un mateix grup, independentment de la distància que els separi i només per ser semblants.[10]
Llei de semblança
Llei de la proximitat[modifica]
- L'agrupament parcial o seqüencial d'elements per la nostra ment. Per tant, l'observador tendirà a percebre com a figura conjunta allò que sigui més pròxim. Si això ho portem a l'experiència de l'espectador es tradueix en el fet que, per diferenciar elements distints, hem de recórrer als espais en blanc, les negretes o elements diversos que facin que un seguit d'elements s'agrupin.[10][[[Fitxer:Proximidad-gestalt.jpg|miniatura|Llei de la proximitat de la Gestalt|center]]
Llei de simetria[modifica]
- Les imatges simètriques són percebudes com a iguals, com un sol element, en la distància. Cal afegir que hi ha diversos tipus de simetria, com la de reflex (percebuda com si es reflectís la imatge), per rotació (percebuda com giratòria) o per translació (en què un mòdul es repeteix).[10][[[Fitxer:Ley-12-principio-de-simetria.png|miniatura|Llei de simetria |center]]
Llei de continuïtat[modifica]
- La ment continua un patró, fins i tot després que aquest desaparega. Aquesta llei ens diu que els elements orientats en la mateixa direcció tendeixen a organitzar-se d'una manera determinada. Això vol dir que preferim interpretar la informació visual com connectada en lloc de desconnectada.[10][
Llei de la comunitat[modifica]
- Molts elements movent-se en la mateixa direcció són percebuts com un únic element. Per exemple, les bandades d'ocells que volen com un tot, és a dir, com si es tractés d'un organisme únic.[11]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Hergenhahn, B.; Henley, Tracy. An Introduction to the History of Psychology (en anglès). Cengage Learning, 2013, p. 438. ISBN 1133958095.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Sáiz Roca, Milagros; Anguera Domenjó, Blanca; Civera Molla, Cristina; de la Casa Rivas, Gonzalo. Historia de la psicología (en castellà). Editorial UOC, 2011-07-30. ISBN 978-84-9788-295-8.
- ↑ Bunge, Mario; Ardila, Rubén. Filosofía de la psicología (en castellà).
- ↑ Baker, David B. The Oxford Handbook of the History of Psychology: Global Perspectives (en anglès). Oxford University Press, 2012-01-13. ISBN 978-0-19-971065-2.
- ↑ Garnham, Alan; Oakhill, Jane. Manual de psicología del pensamiento: pensar y razonar (en castellà). Grupo Planeta, 1996. ISBN 978-84-493-0283-1.
- ↑ de la Mora Ledesma, José Guadalupe. Psicología del aprendizaje (en castellà). Editorial Progreso, 1979. ISBN 978-968-436-098-3.
- ↑ Sternberg, Robert. Cognitive Psychology (en anglès). Cengage Learning, 2008, p. 94. ISBN 049550629X.
- ↑ Gracia, Tomàs Ibáñez. Introducció a la psicologia social. Editorial UOC, 2011. ISBN 978-84-9788-297-2.
- ↑ Bruce, Vicki; Georgeson, Mark A.; Green, Patrick R. Visual Perception: Physiology, Psychology and Ecology (en anglès). Psychology Press, 2014. ISBN 978-1-136-91714-1.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Ballesteros Giménez, Soledad. HABILIDADES COGNITIVAS BÁSICAS: FORMACIÓN Y DETERIORO (en castellà). Editorial UNED, 2014-03-05. ISBN 978-84-362-6865-2.
- ↑ Burgos, Juan Manuel; Velasco, Juan Manuel Burgos. Historia de la Psicología (en castellà). Palabra, 2014. ISBN 978-84-9061-043-5.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Psicologia de la Gestalt |