Vés al contingut

Quint Fabi Màxim Servilià

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaQuint Fabi Màxim Servilià
Nom original(la) Quintus Fabius Maximus Servilianus Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementsegle II aC Modifica el valor a Wikidata
antiga Roma Modifica el valor a Wikidata
Mortsegle II aC Modifica el valor a Wikidata
Roma Modifica el valor a Wikidata
Senador romà
valor desconegut – valor desconegut
Cònsol romà
142 aC – 142 aC
Governador romà
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióhistoriador de l'antiga Roma, polític de l'antiga Roma, analista, militar de l'antiga Roma Modifica el valor a Wikidata
PeríodeRepública Romana tardana Modifica el valor a Wikidata
Activitat(Floruit: 142 aC Modifica el valor a Wikidata)
Família
FamíliaFabi Màxim Modifica el valor a Wikidata
Cònjugevalor desconegut Modifica el valor a Wikidata
FillsQuint Fabi Màxim Eburne Modifica el valor a Wikidata
ParesGneu Servili Cepió Modifica el valor a Wikidata  i valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
GermansQuint Servili Cepió
Gneu Servili Cepió Modifica el valor a Wikidata

Quint Fabi Màxim Servilià (en llatí: Quintus Fabius Maximus Servilianus) era fill de Gneu Servili Cepió. Com que va ser adoptat per Quint Fabi Màxim Emilià va prendre el nom d'aquesta gens, ja que el seu nom abans era Quint Servili Cepió, i per això portava l'agnomen de Servilià, per indicar que venia de la gens Servília. Era germà uterí del cònsol del 141 aC Gneu Servili Cepió.

Va ser elegit cònsol l'any 142 aC, juntament amb Luci Cecili Metel Calb. Va tenir Hispània com a província. El senat li va donar dues legions, tres cents genets númides i deu elefants per dirigir la guerra contra Viriat. Va entrar a la Lusitània on es va enfrontar amb Viriat, al que va derrotar i amb qui finalment va signar un tractat de pau. Valeri Màxim li atribueix una censura, en data indeterminada, ja que no apareix als Fasti.[1]

Referències

[modifica]
  1. Smith, William (ed.). Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Vol. II. Londres: Taylor and Walton, 1846, p. 995.