Roland Petit

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaRoland Petit
RolandPetit09.jpg
Roland Petit el 2009 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement13 gener 1924 Modifica el valor a Wikidata
Villemomble (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort10 juliol 2011 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Ginebra (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Leucèmia Modifica el valor a Wikidata)
Dades personals
NacionalitatFrança
FormacióBallet de l'Òpera Nacional de París Modifica el valor a Wikidata
Conegut perCoreografies
Activitat
OcupacióBallarí
Activitat1945 Modifica el valor a Wikidata –
Membre de
Família
CònjugeRenée Jeanmaire (1954–2011) Modifica el valor a Wikidata
MareRose Repetto Modifica el valor a Wikidata
Premis

Lloc webroland-petit.fr Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0677603 IBDB: 8458
Musicbrainz: 658ab180-78bf-46bd-b869-8d5c06ad11d7 Discogs: 1237540 Find a Grave: 73176438 Modifica el valor a Wikidata

Roland Petit (Villemomble, Illa de França, 13 de gener de 1924 - Ginebra, Suïssa, 10 de juliol de 2011) fou un ballarí i coreògraf francès.

Format en l'Òpera de París, amb Gustave Ricaux i Serge Lifar, ballà en el teatre des de 1940. Amb Jean Babilée, Janine Charrat i Maurice Béjart formà part en el terreny de la dansa del gran moviment de renovació que tingué lloc en les arts i las lletres a França després de la Segona Guerra Mundial. Entre 1941-1942 oferí recitals amb Jeanine Charrat. El 1943 es donà verdaderament a conèixer amb El amor brujo, de Falla. El 1944 abandona l'Òpera i inaugurà les vetllades anomenades <Els divendres de la Dansa>, en el teatre Sarah Bernhardt. El 1945 fundà els ballets dels Camps Elisis, el director artístic del qual era Boris Kochno, i per a ells compon les coreografies:

  • Les Forains, (1945), amb llibret de Kochno, música d Sauguet decorats de Christian Bérard,
  • Le déujeuner sur l'herbe, (1945),
  • La nòvia del diable, (1945).
  • Le Rendesvous, (1945), amb llibret de Jacques Prévert,
  • El jove i la mort, (1946), tema de Cocteau, amb música de Bach i decorats de Vajevich,
  • Els amors de Júpiter, (1946), amb música de Jacques Ibert, i llibret de Kochno,
  • Tretze dances, (1947),
  • Le Bal des blanchisseuses, (1947), amb argument de Kochno.

El 1948 fundà els Ballets de París; en aquests continuà actuant Jeanine Charrat i la que és la seva esposa Renée Jeanmaire, actriu i cantant, a més d'una de les principals figures de la seva nova companyia; per aquesta recent formació munta els nous ballets:

  • Les demoiselles de la Nuit, (1948), sobre llibret de Anouilh, música de Françaix i decorats de Leonor Fini,
  • Carmen de Bizet, amb decorats d'Antoni Clavé i Sanmartí,
  • L'Oeuf à la Coque, (1949) sobre música de S. Lepri,
  • La Croqueuse de diamants, (1950) amb música de Jean-Michel Damase i decorats de Vajevich.
  • Ballabille, (1950), amb música de Chabrier i decorats de Clavé per encàrrec de Sadler's Wells,
  • Le Loup, (1953), amb llibret d'Anouilh i música de Dutilleux,
  • Le Deuil en 24 heures, (1953), amb música de Thiriet i decorats de Clavé,
  • Ciné-Bijou, (1953),
  • Lady in the Ice, (1953),
  • La Chambre, (1955), amb música de Auric i decorats de Bernard Buffet,
  • Les Belles damnées, (1955), amb música de Legrand,
  • La Nuit, (1956) sobre llibret de Kochno, música de Sauguet i decorats de Bérard,
  • Valentine ou le Vélo magique, (1956),
  • La Peur, (1956),
  • Contre-pointe, (1958), amb música de Constant i decorats de Polyakov,
  • La rosa dels vents, (1958) sobre música de Milhaud,
  • La Dame dans la lune, (1958) sobre música de J. Françaix,
  • Cyrano de Bergerac, (1958), amb música de M. Constant.

La seva companyia portà a terme importants gires per Europa i Amèrica; les ciutats on més va treballar foren Londres i Nova York. A Hollywood també va muntar coreografies per a pel·lícules. A França interpretà i coreografia la pel·lícula Les Collants noirs. El 1961 encara muntà, per al Ballet Reial Danès, La Chaloupée, i pel teatre Nacional Popular francès (1962), Palais de Chaillot, Le Violon, Rapsòdia espanyola i Maldoror. El 1965 va realitzar Notre Dame de París.

Amb raó Roland Petit fou considerat com el verdader successor de l'obra de Diàguilev, després de la segona guerra mundial. Per a Petit el que més comptava era el sentit de l'espectacle entorn d'unes poques figures centrals i en el que no deuen només valorar-se les subtileses coreogràfiques que perceben els entesos, sinó, també, efectes teatrals, esportius i inclús acrobàtics.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Roland Petit