Sardinia

(S'ha redirigit des de: Sardínia)
De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Sardínia, llatí Sardinia, grec Σαρδώ, fou el nom clàssic de l'illa de Sardenya.

Història[modifica]

Segons les llegendes els primers a arribar a l'illa foren els grecs que van fundar una colònia a Caralis sota la direcció de Arsteos. Els ibers suposadament van fundar Nora al sud-oest; van seguir grecs de Tèspies i Àtica sota direcció de Iolaos, que van fundar una colònia a Olbia al nord-est; i finalment els troians escapats de la destrucció de la ciutat que es van establir al sud, d'eon foren expulsats poc després pels libis procedents d'Àfrica i es van refugiar a les muntanyes essent anomenats iolaenses (del nom de la ciutat Ilion o Troia). Probablement la llegenda dels troians va derivar de la similitud del nom del poble amb el de la ciutat de Troia. Un altre poble foren els balars, derivats d'un cos de mercenaris cartaginesos establerts a les muntanyes, i els cors o corsis suposadament procedents de Còrsega establerts al nord. Els sherden o sards, un dels pobles del mar que van donar nom a l'illa, s'hi van establir després de ser derrotats pels egipcis el segle XII aC.[1]

Els jònics de Focea i Teos van pensar a emigrar a l'illa després de la conquesta persa de Jònia (després del 546 aC) i els messenis també ho van projectar a la meitat del segle VII aC) però no es va portar a terme. Histaeos de Milet va prometre al rei de Pèrsia la conquesta de l'illa per a ell (vers el 500 aC) però tot seguit es va revoltar (499 aC).

Quant els cartaginesos hi van arribar no hi havia grecs a l'illa; probablement els fenicis tenien establiments comercials a Caralis, Nora i Sulci però és impossible distingir les restes arqueològiques fenícies de les púniques. Segons Justí el primer cartaginès que va anar a l'illa fou Malcos però fou derrotat per les tribus bàrbares; la següent invasió fou dirigida per Asdrubal, fill de Magó i germà gran d'Amilcar que va morir a Himera el 480 aC; també Asdrubal va morir en batalla a Sardenya però ja el domini cartaginès tenia bases sòlides que s'haurien establert entre el 500 aC i el 480 aC.

El cartaginesos es van acabar imposant a tota l'illa excepte la part muntanyosa; van fundar ciutats i van aportar civilització. Del que va passar a l'illa sota domini cartaginès no se sap gairebé res. El 379 aC va esclatar una gran revolta aprofitant una epidèmia de pesta, però els rebels van acabar derrotats. L'illa produïa gra per les tropes de Cartago.

A la Primera Guerra Púnica L. Cornelius Scipio, després de conquerir Alèria a Còrsega es va dirigir a Sardenya (259 aC) on va derrotar a la flota púnica a Olbia però no va atacar la ciutat ben defensada; quan va rebre reforços de Roma va desembarcar, va derrotar els cartaginesos del general Hannó i va conquerir Olbia i altres ciutats menors. El 258 aC la feina fou continuada per C . Sulpicius, que va anar ocupant tota l'illa sense oposició.

Al final de la guerra l'illa fou retornada a Cartago en el tractat de pau. Al cap de pocs anys els mercenaris cartaginesos a l'illa es van revoltar i es van fer amos de la situació, i quan el conflicte a l'Àfrica[2] va passar a ser favorable a Cartago, els rebels sards van cridar a Roma per protecció, però amb interès d'aconseguir l'estabilitat i el pagament de les indemnitzacions imposades després de la Primera Guerra Púnica, Roma va rebutjar,[3] i va donar suport indirectament al seu adversari cartaginès alliberant presos i prohibint el comerç amb els mercenaris. Llavors es van revoltar els nadius que els van expulsar de les ciutats; els mercenaris van demanar ajut a Roma que va acceptar i va amenaçar a Cartago amb la guerra si intentava recuperar la possessió de l'illa. Els cartaginesos van haver d'acceptar la pèrdua per tractat el 238 aC. Però la cessió no implicava res, ja que l'illa estava en mans dels nadius.

Els romans van haver de fer diverses campanyes per la seva dominació. El 235 aC T. Manlius Torquatus va aconseguir dominar l'essencial de l'illa, però els cònsols següents tornaven a combatre contra els sards. El 233 aC la conquista es va considerar completa i es va constituir la província governada per un pretor, a la que aviat es va unir Còrsega com a dependència. Però de fet les tribus de l'interior restaven independents i feien alguns atacs a les zones dominades pels romans; si la situació es posava perillosa el pretor romà feia campanyes més serioses.

Durant la Segona Guerra Púnica els cartaginesos volien recuperar l'illa. El 215 aC es va revoltar el cabdill local Hampsicora, rebel·lió que els romans van atribuir als alts impostos i els abusos dels governadors abans que als cartaginesos. T. Manlius Torquatus, que ja havia combatut a l'illa com a consol, fou nomenat per combatre la rebel·lió i va derrotar a Hiostus (fill d'Hampsicora) a la rodalia de Cornus; els rebels estaven quasi derrotats quan van arribar forces cartagineses dirigides per Asdrubal, que els hi van donar nous ànims. Rebels i cartaginesos van avançar cap a Caralis però a la vora d'aquesta ciutat foren derrotats per Torquatus; Hiostus va morir a la batalla i Hampsicora es va suïcidar. Les restes de l'exèrcit derrotat es va refugiar a Cornus on es van haver de rendir, i les ciutats de l'illa, una darrera l'alta, es van sotmetre als romans.

A partir de llavors sembla que l'illa va quedar pacificada. Fou un dels llocs productors de gra per l'exèrcit d'Itàlia. Les tribus muntanyeses restaven subjectes només nominalment però estaven tranquil·les fins al 181 aC quan iliens i balars es van revoltar i la rebel·lió es va fer tant general que el cònsol Tiberius Sempronius Gracchus fou enviat expressament a l'illa. El cònsol va triomfar sobre els revoltats als que va causar nombroses baixes i va matar a vuit mil presoners; el nombre de captius enviats a Roma fou tan gran que un sard es considerava una cosa de baix valor.

L'illa va restar tranquil·la fins al 114 aC en què va esclatar una nova revolta que fou sotmesa en dos anys de lluita per M. Caecilius Metellus que finalment va rebre els honors del triomf. Fou la darrera lluita important a Sardenya per la llibertat. Ja no es torna gairebé a parlar de l'illa, tot i que fragmentàriament arriben notícies d'alguns assalts dels muntanyesos a les propietats dels districtes més fèrtils.

Durant tota la república l'illa fou administrada per un pretor o propretor. La província no tenia cap ciutat lliure a aliada (civitas foederata) i tot el territori era terra conquerida i els habitants pagaven una dècima part de les seves collites com estipendi o tribut.

A la part final de la república Sardenya, Còrsega i Sicília són esmentades com a suport t de l'imperi "tria frumentaria subsidia reipublicae" (Ciceró), "benignissimae urbis nostrae nutrices" (Valeri Màxim). Entre els pretors destacats de Sardenya cal esmentar Cató el Vell (198 aC), Q. Antonius Balbus (nomenat per Gai Mari i derrotat i mort per Filip, llegat de Sul·la el 82 aC), Atius Balbus (avi d'August, pretor l'any 62 aC), i M. Aemilius Scaurus (pretor el 53 aC que fou acusat d'opressió i fou defensat per Ciceró). Juli Cèsar va visitar l'illa el 46 aC i va castigar a la ciutat de Sulci pel suport a Nasidius, almirall de Gneu Pompeu, mentre que Caralis fou premiada per haver expulsat a M. Cotta, el governador nomenat per Pompeu.

Després del 43 aC l'illa va ser ocupada per Menodorus, lloctinent de Sext Pompeu, i fou una de les províncies assignades a aquest pel tractat de Misenum del 39 aC. Però el 36 aC va passar a Octavi August. Els ciutadans de Caralis, per algun servei a l'emperador, van rebre la ciutadania romana. Una colònia romana de nom Turris Libysonis es va establir al nord, i més tard (sota Adrià probablement) una a Usellis a l'oest, i una a Cornus.

Sota l'imperi fou també una gran productora de gra; les incursions dels muntanyoses continuaven i no es podia fer res per evitar-ho, per la qual cosa es va decidir a establir a l'illa 4000 jueus i egipcis; el resultat de l'experiment no és conegut però les tribus de l'interior també es van romanitzar amb el temps.

La provincial unida de Sardenya i Còrsega fou una de les assignades al Senat per August; més tard apareix governada per procònsols o per algun magistrat especial amb l'encàrrec de combatre el bandidisme.

Al segle IV van formar dos províncies separades governades per praeses, dependents del Vicarius Urbis Romae.

El 456 el rei Genseric dels vàndals la va ocupar. Marcellianus la va recuperar temporalment però els vàndals la van tornar a dominar fins vers el 534 quan la monarquia fou derrotada pels bizantins, que també van ocupar l'illa dirigits pel general Ciril. El 551 fou ocupada per Tòtila però a la seva mort la va recuperar Narsès. Forma part de l'Exarcat d'Àfrica. Incursions àrabs són registrades el 703/704, 705/706, 707/708, 710/711, 732, 735, 737, 752 a 758, 816/817, 821/822, 933/934, 934/935, 1014, 1015 i 1054. Queden algunes restes de la presència musulmana: una inscripció d'una tal Miriam bint Atiyya al-Sarradj, morta el 1077, trobada a Assemini al nord de Càller; una inscripció al palau del virrei d'una data similar; i una inscripció a Òlbia on s'esmenta a un Mustafà Muhàmmad al-M... (resta il·legible); en tot cas totes les inscripcions són posteriors al 1070 data vers la qual la presència dels àrabs es va acabar. S'han trobat 19 monedes de les quals 11 són del període entre 700 i 778. La toponímia ha deixat poc rastre. Es diu que l'Alguer podria derivar d'una paraula àrab que vol dir "gruta" o "cova", fet suportat en el fet que prop de la ciutat hi ha la cova de Neptuni; altres possibles noms d'origen àrab podrien ser Arbatax (localment Arbatash) que vol dir en dialecte del Magreb "qatorze", i Assemini, que podria ser la paraula àrab que vol dir "vuitè" (hi ha toponims que van des de "Quinto" a "Dècimo". Els historiadors pensen que la zona de Càller va estar ocupada la primera meitat del segle VIII, i la resta foren incursions concretes amb algun intent de colonització aïllat entre el segle VIII i el X. La transcripció més habitual del toponim "Sardenya" en àrab és Sardaniya.

Als VIII i IX fou objecte de continuats atacs dels sarraïns i els governadors bizantins (jutges) van esdevenir independents de fet però el Papa considerava les illes possessió de la Santa Seu. Dels quatre governadors bizantins van sorgir els quatre jutjats de l'edat mitjana:

El 1014 Mujahid al-Amiri, emir de Dàniyya, després de conquerir les illes Balears el 1014 va conquerir l'illa de Sardenya però fou derrotat per la República de Pisa i la República de Gènova.

Referència[modifica]

Smith, William. Dictionary of Greek and Roman Geography (en anglès), 1854. 

  • G. Oman, Vestiges arabes en Sardeigne, a la Revue de l'Occident Musulman et de la Méditerranée, 1970.

Muntanyes[modifica]

  • Insani Montes
  • Thyrsus

Rius[modifica]

  • Sacer (Pabillonis)
  • Termus o Temus (Temo)
  • Caedrius (Orosei)
  • Saeprus (Flumnendosa)
  • Samassi (nom antic no conservat)

La punta nord era el promontori Errebantium (Ἐρρεβάντιον ἄκρον) moderna Punta del Falcone, o Lungo Sardo. La punta Nord-oest el Gorditanum Promontorium amb l'Illa d'Hèrcules al costat (Hercules insula, Ἡρακλέους νῆσος). L'extrem sud era anomenat Quersonès.

Ciutats[modifica]

  • Caralis (Càller)
  • Sulci
  • Neàpolis
  • Tharros
  • Cornus
  • Bosa (Bosa)
  • Turris Libyssonis (Porto Torres)
  • Tibula
  • Olbia (Olbia)
  • Forum Trajani
  • Usellis
  • Valentia
  • Gurulis Vetus
  • Gurulis Nova
  • Tilium
  • Osaca o Hosaca
  • Othoca (Oristany)
  • Pupulum
  • Bitia
  • Tegula
  • Posada o Portus Lugudonis
  • Juliola o Viniola (Torre Vignola)
  • Plubium (Castel Sardo)
  • Erycinum
  • Heraeum
  • Macopsisa
  • Saralapis o Sarala
  • Lesa
  • Aquae Lesitanae (Acqui di Benetutti)
  • Aquae Hypsitanae o Fordungianus
  • Aquae Neapolitanae (Bagni di Sardara)
  • Castro o Lugudonis (Logudor)
  • Antas o Metalla

Tribus o pobles de Sardinia[modifica]

  • Parati
  • Sossinati
  • Balari
  • Aconites
  • Ilienses
  • Corsi
  • Tibulatii
  • Coracenses
  • Carenses
  • Cunusitanae
  • Salcitani
  • Luquidonenses
  • Aesaronenses
  • Cornenses (aechilenses)
  • Ruacenses
  • Celsitani
  • Corpicenses
  • Scapitani
  • Siculenses
  • Neapolitani
  • Valentini
  • Sulcitani
  • Noritani

Referències[modifica]

  1. Dyson, Stephen L.; Rowland, Jr., Robert J. Archaeology And History In Sardinia From The Stone Age To The Middle Ages (en anglès). UPenn Museum of Archaeology, 2007, p.101. ISBN 1934536024. 
  2. (anglès) Charles Rollin, The antient history of the Egyptians, Carthaginians, Assyrians, Babylonians, p.218
  3. (anglès) William Vernon Harris, War and imperialism in Republican Rome, 327-70 B.C., p.191

Vegeu també[modifica]