Setge de Bagdad (1258)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Battle icon gladii.svgSetge de Bagdad (1258)
Conquestes mongols
L'exèrcit d'Hulagu atacant Bagdad
L'exèrcit d'Hulagu atacant Bagdad
Data 29 de gener a 10 de febrer de 1258
Localitat Bagdad
Resultat Victòria mongol
Setge de Bagdad (1258) (Orient Proper)
Setge de Bagdad (1258)
Setge de Bagdad (1258)
Setge de Bagdad (1258)
Coord.: 33° 20′ 0″ N, 44° 26′ 0″ E / 33.33333°N,44.43333°E / 33.33333; 44.43333
Bàndols
Imperi mongol
Regne d'Armènia Menor
Principat d'Antioquia
Califat abbàssida
Comandants en cap
Hülegü Al-Mustàssim
Comandants
Guo Kan
Baidju
Kitbuqa
Koke Ilge
Mujaheduddin
Sulaiman Shah
Qarasunqur
Forces
120.000[1]-150.000[2] 50.000
Baixes
Mínimes Fortes

El Setge de Bagdad de 1258 va ser un fet d'armes que va concloure amb la victòria del cap mongol Hülegü, nét de Gengis Khan i germà del cap suprem mongol Mongke, sobre el Califat abbàssida i que va culminar en la presa, saqueig i incendi de Bagdad.

Antecedents[modifica]

Bagdad era 1258 la capital del Califat Abbàssida, un estat islàmic que ocupava l'actual Iraq i part d'Iran, governat pel califa abbàssida Al-Mustassim. Adés poderós, amb el pas del temps el califat abbàssida havia perdut el control sobre molts territoris i havia esdevingut un estat de poca importància. El califa era un titella controlat per mamelucs o cabdills militars turcs d'origen esclau, però seguia sent el líder espiritual de l'islam, i Bagdad era una ciutat rica i un important centre cultural.

L'exèrcit de l'imperi mongol, dirigit per Hülegü i el seu comandant xinès Guo Khan, i compost per mongols, els seus vassalls xinesos, armenis, georgians, perses, i francs del Principat d'Antioquia va sortir cap a Pèrsia el 1253 per una ruta preparada amb molta cura, construint ponts sobre cada riu per facilitar el pas de les tropes. El setembre i octubre de 1255 va arribar a Kan-i Gul prop de Samarcanda, on va acampar i va restar el novembre, i va creuar l'Oxus l'1 de gener de 1256. Els petits sobirans de Pèrsia i el Caucas li van oferir homenatge i va destruir als luris.

Durant aquest any va combatre als ismaïlites, va rendir diverses fortaleses i finalment Rukn al-Din Khurshah va lliurar la seva inexpugnable fortalesa d'Alamut sense combatre el 1256,[3] que va ser arrasada fins als fonaments. A continuació, l'exèrcit va prosseguir cap a Bagdad en novembre de 1257 amb ordres de Mongke Khan de respectar el califat si es sotmetia a l'autoritat de l'Imperi mongol.

La batalla[modifica]

Hülegü va exigir la rendició, però Al-Mustassim es va negar i va advertir als mongols que provocarien la ira d'Al·là si l'atacaven, sense reunir exèrcits ni reforçar les muralles de Bagdad, i va ofendre greu i innecessàriament Hülegü, garantint la seva destrucció.[4]

Un cop a la rodalia de la ciutat, Hulagu va dividir les seves forces, amenaçant banda i banda de la ciutat des dels bancs est i oest del Tigris. L'exèrcit del califa va rebutjar a alguns dels contingents que atacaven per l'oest, però els mongols van destruir diversos dics i inundar el terreny ocupat per l'exèrcit califal, que va quedar atrapat i gran part va morir ofegat o massacrat. Per ordre de Guo Kan dels auxiliars xinesos dels mongols van començar el setge de la ciutat el 29 de gener construint una estacada i un fossat i disposant maquinària de setge i catapultes. El setge va ser breu doncs el 5 de febrer els mongols controlaven ja part de la muralla. Llavors Al-Mustassim va intentar negociar, però ja era tard.

El 10 de febrer es rendia Bagdad. Els mongols van irrompre-hi el 13 de febrer i va començar una setmana de matances, violacions i destrucció: els mongols van arrasar i destruir mesquites, palaus, biblioteques i hospitals, la Gran biblioteca de Bagdad, amb incomptables documents històrics de gran antiguitat i llibres de valor incalculable sobre temes que anaven de la medicina a l'astronomia, va ser arrasada. Molts veïns van intentar fugir, però van ser atrapats i assassinats a plaer pels soldats mongols.[5] El califa va ser capturat i obligat a veure com assassinaven als seus súbdits i saquejaven el seu tresor. Segons la majoria de les cròniques, va morir sota els cascos dels cavalls dels mongols, que el van enrotllar en una catifa i després van marxar sobre ell (creien que ofendria a la terra si vessaven sang reial en ella). Només va sobreviure un dels seus fills, que va ser enviat a Mongòlia.

Conseqüències[modifica]

Normalment els mongols només destruïen una ciutat si els oferia resistència. Les ciutats que capitulaven immediatament podien esperar clemència. La destrucció de Bagdad va ser fins a cert punt una estratègia deliberada per intimidar a altres ciutats i regnes, això va funcionar amb l'emirat aiúbida de Damasc, però no amb soldanat mameluc del Caire que va resistir i va derrotar els mongols a la batalla d'Ayn Djalut el 1260.

Els mongols van destruir gran part del sistema d'irrigació que havia funcionat a Mesopotàmia durant mil·lennis tallant les canalitzacions subterrànies (qanats),[6] que necessitaven manteniment constant i mai es van reparar, doncs va morir o fugir tanta gent que no va ser possible[7] i perquè van sembrar els camps amb sal.[8] Bagdad seguiria sent una ciutat despoblada i en ruïnes durant segles, només després de molt de temps recuperaria part del seu antic esplendor.

Amb l'avanç cap a Síria i Palestina, els cristians del Principat d'Antioquia s'aliaren amb els mongols en contra de l'Islam.[9] Després de la conquesta mongol de Síria, en la qual van caure Damasc, Alep, Hama i Homs, els aiúbides, que ja havien perdut el soldanat del Caire a mans dels mamelucs quedaven definitivament esborrats dels seus dominis,[10] Bàybars I, soldà mameluc del Caire van acollir al califa Al-Mústansir, germà d'Al-Mustassim, obtenint la definitiva legitimitat al nou règim[11] i iniciant una ofensiva que aturà l'avanç mameluc a batalla d'Homs, sent expulsats de Síria.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. L. Venegoni (2003), Hülägü's Campaign in the West - (1256-1260), Transoxiana Webfestschrift Series I, Webfestschrift Marshak 2003.
  2. National Geographic, v. 191 (1997)
  3. (anglès) Peter Willey, Eagle's nest: Ismaili castles in Iran and Syria, p.68
  4. (anglès) David Nicolle, Saladin and the Saracens: armies of the Middle East 1100-1300
  5. Martin Sicko escriu que van haver de morir prop de 90.000 persones (Sicko 2000, p. 111). Segons altres càlculs la xifra va ser molt més gran: Wassaf la situa en diversos centenars de milers, i Ian Frazier entre els 200.000 i el milió
  6. (anglès) Robert Marshall, Storm from the East: from Ghengis Khan to Khubilai Khan, p.68
  7. Teoria concebuda per l'historiador Svatopluk Soucek i adoptada, entre altres, per Steven Dutch.
  8. (anglès) Saud Aramco, The Greening of the Arab East
  9. (anglès) David Nicolle, Knights of Jerusalem: The Crusading Order of Hospitallers 1100-1565, p.51
  10. (castellà) René Grousset, La epopeya de las Cruzadas, p.314
  11. (castellà) Antoni Segura, Aproximación al mundo islámico: desde los orígenes hasta nuestros días, p.359

Bibliografia[modifica]

  • Amitai-Preiss, Reuven. mongols and Mamluks: The Mamluk-Ilkhanid War, 1260-1281 (first edition). Cambridge: Cambridge University Press, 1998. ISBN 0-521-46226-6.
  • Morgan, David. The mongols . Boston: Blackwell Publishing, 1990. ISBN 0-631-17563-6.
  • Nicolle, David, i Richard Hook (illustrator). The Mongol Warlords: Genghis Khan, Kublai Khan, Hulegu, Tamerlano . London: Brockhampton Press, 1998. ISBN 1-86019-407-9.
  • Saunders, J.J. The History of the Mongol Conquests . Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 2001. ISBN 0-8122-1766-7.
  • Sicko, Martin. The Islamic World in Ascendancy: From the Arab Conquests to the Siege of Vienna . Westport, Connecticut: Praeger Publishers, 2000. ISBN 0-275-96892-8.
  • Soucek, SVAT. A History of Inner Asia . Cambridge: Cambridge University Press, 2000. ISBN 0-521-65704-0.

Enllaços externs[modifica]