Sonata per a piano núm. 16 (Mozart)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sonata per a piano núm. 16, «Sonata Facile»
Inici del primer moviment
Inici del primer moviment
Compositor: W. A. Mozart
Tonalitat: Do major
Forma musical: Sonata
Catalogació: K. 545
Any: 1788
Durada: 14'
Moviments:
  • Allegro
  • Andante
  • Rondó

La Sonata per a piano núm. 16 en do major, K 545, la «Sonata Facile» (Sonata fàcil), és una de les sonates més conegudes de de Wolfgang Amadeus Mozart. La data de composició és el 26 de juny de 1788, la mateixa data que la seva Simfonia núm. 39. És un dels casos coneguts d'ús del baix d'Alberti, recurs formal que apareix en alguns fragments del Allegro i constitueix la major part de l'acompanyament de l'Andante.

El nom de Sonata fàcil és en realitat que pot portar a confusió, ja que Mozart es trobava ja en la seva maduresa total. La construcció harmònica, el desenvolupament i les perfectes dimensions de l'obra en tots sentits, aporten a aquesta sonata una profunditat particularment difícil d'interioritzar i d'expressar en una interpretació. No és tant el virtuosisme que exigeix com l'experiència ontològica de l'artista.

Audició[modifica | modifica el codi]

Gnome-mime-audio-openclipart.svg
1. Allegro
Interpretat per Robin Alciatore. Per cortesia de Musopen

2.Andante
Mutopia Project

3. Rondo
Mutopia Project

Problemes per escoltar els arxius? Vegeu l'ajuda

Estructura[modifica | modifica el codi]

La obra té tres moviments:

  • Allegro
  • Andante
  • Rondó

Allegro[modifica | modifica el codi]

Inici del primer moviment

Aquest primer moviment, en la tonalitat de do major, està escrit en la forma sonata (ABA). El conegut tema inicial està acompanyat per un baix d'Alberti a càrrec de la mà esquerra. El passatge del pont està format per sèries d'escales que condueixen a una cadència en sol major, la tonalitat del ​​segon tema. A continuació ve una codetta per concloure l'exposició i després es repeteix l'exposició. El desenvolupament comença en sol menor i modula a través de diverses tonalitats. La recapitulació comença, de manera inusual, en la tonalitat de la subdominant, fa major. Segons Charles Rosen, la pràctica de començar la recapitulació amb la subdominant era una opció "rara en el moment que [la sonata] va ser escrita," encara que aquest tipus de pràctica posteriorment va ser emprada per Franz Schubert.[1]

Andante[modifica | modifica el codi]

Inici del segon moviment

El segon moviment està sol major, la tonalitat dominant de do major. La música modula a la tonalitat menor paral·lela (sol menor) i el seu relatiu major (si bemoll major). El moviment modula llavors a la tònica, i després de tornar a sentir el tema principal i el desenvolupament, conclou.

3. Rondo[modifica | modifica el codi]

Inici del tercer moviment

El tercer moviment és un rondó i està en la tonalitat de la tònica, do major. El primer tema és animat i permet a l'oient gaudir de la peça. El segon tema és en sol major i conté un baix d'Alberti a la mà esquerra. El primer tema torna a aparèixer abans que es presenti un tercer tema en un to menor. Després de modular per diferents tonalitats torna a la de do major. El primer tema reapareix fins la coda; l'obra finalment acaba en la tonalitat principal, do major.

Aquest final va ser transportat a fa major i recollit amb un arranjament per a piano sol en el segon moviment de la Sonata per a violí en fa major i per formar l'amalgama de fragments musicals que és la Sonata per a piano en fa major, K. 547bis.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rosen 1997, p. 52
  • Rosen, Charles (1997) The Classical Style: Haydn, Mozart, Beethoven. Nova York: Norton.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sonata per a piano núm. 16 (Mozart)