Sota el pes de la llei

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaSota el pes de la llei
Down by Law
Fitxa
DireccióJim Jarmusch
Protagonistes
Tom Waits
John Lurie
Roberto Benigni
Ajudant de direccióClaire Denis
ProduccióAlan Kleinberg
GuióJim Jarmusch
MúsicaJohn Lurie
FotografiaRobby Müller
MuntatgeMelody London
VestuariCarol Wood
MaquillatgeDonita Miller
ProductoraBlack Snake
Grokenberger Film Produktion
Island Pictures
DistribuïdorUniversal Studios modifica
Dades i xifres
País d'origenEstats Units
Alemanya Occidental
Estrena1986
Durada107 minuts
Idioma originalAnglès, italià
RodatgeNova Orleans modifica
Coloren blanc i negre modifica
Descripció
Gènerebuddy movie, pel·lícula de comèdia, cinema de presons, cinema independent, road movie i drama modifica
Lloc de la narracióNova Orleans modifica
Premis i nominacions
Premis

IMDB: tt0090967 Filmaffinity: 425271 Allocine: 2076 Rottentomatoes: m/down_by_law Mojo: downbylaw Allmovie: v14503 TCM: 73532 TV.com: movies/down-by-law Modifica els identificadors a Wikidata

Sota el pes de la llei (títol original en anglès Down by Law) és una coproducció germanoestatunidenca de 1986 de cinema independent escrita i dirigida per Jim Jarmusch. Explica la història de tres desconeguts que coincideixen en una presó i intenten escapar-ne; descarta els convencionalismes de les pel·lícules carceràries i se centra en la interacció entre els personatges.

Argument[modifica]

Zack (Tom Waits) és un discjòquei que treballava a la ràdio; s'ha quedat sense feina i es baralla amb la seva xicota Laurette (Ellen Barkin), que el fa fora del pis que comparteixen a Nova Orleans; un capo conegut seu el troba deambulant borratxo pel carrer i li ofereix un munt de diners per dur un cotxe fins a l'altra punta de la ciutat. Zack, que està conduint begut, és aturat per la policia; aquests troben un cadàver al maleter, i Zack és acusat d'assassinat i dut a la presó.

Jack (John Lurie) és un petit proxeneta que intenta arribar a un acord amb un client, un home important a la ciutat i amb molts enemics. Un dia Jack rep una trucada d'un dels rivals de Jack, que li assegura que hi ha una noia interessada a treballar per a ell i concerten una cita en un hotel. Quan arriba a l'habitació descobreix que ella és menor d'edat i es fa enrere, però és massa tard: era una trampa de la policia per enxampar-lo.

A la cel·la Zack i Jack coincideixen amb Roberto (Bob, Roberto Benigni), un turista italià optimista i excèntric acusat d'homicidi involuntari, que no encaixa amb el caràcter i l'humor dels seus companys. Zack i Jack aviat arriben a les mans i no es dirigeixen la paraula; Roberto, que quasi no parla anglès, sent una necessitat imperiosa de parlar amb algú. Això molesta els altres dos, encara que també resulta entretingut, i acaba sorgint una estranya amistat entre els tres.

Mesos més tard, Bob els confessa que sap com fugir de la presó. Un cop lliures es troben que estan corrent perduts pels bayous de Louisiana del voltant de la presó. Esgotats i morts de gana, acaba sorgint un fort odi entre Jack i Zack, però Bob, amb la seva habilitat per a aconseguir menjar, uneix al grup. S'aventuren a anar a una casa que hi ha al bosc, que està habitada per Nicoletta (Nicoletta Braschi), i aquesta els acaba proporcionant roba nova. Ràpidament Bob i Nicoletta s'enamoren, i ell decideix quedar-s'hi a viure, mentre que Zack i Jack marxen per camins diferents, ajudats per ella.[1]

Repartiment[modifica]

Al voltant de la pel·lícula[modifica]

L'element clau de la pel·lícula és el lent treball de càmera de Robby Müller, director de fotografia que col·laboraria posteriorment amb Jarmusch amb les pel·lícules Mystery Train (1989), Dead Man (1995) i Ghost Dog: The Way of the Samurai (1999).

Els músics Tom Waits i John Lurie també són habituals de les obres de Jarmusch, juntament amb Roberto Benigni. Aquest i Nicoletta Braschi, els personatges que s'enamoren a la pel·lícula, més tard es van casar a la vida real.

La música va a càrrec de John Lurie, tot i que apareixen dos temes de Tom Waits ("Jockey Full of Bourbon" i "Tango Till They're Sore").[2]

Premis i nominacions[modifica]

Roberto Benigni i Nicoletta Braschi al Festival de Canes de 1998.

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. The New York Times. Down by Law (en anglès). The New York Times. 
  2. Banda sonora, a IMDb