Supercomputador

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Superordinador)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Un supercomputador o superordinador és un ordinador amb una capacitat de càlcul i processament molt més elevada que una computadora d'ús comú.[1]

El rendiment de un supercomputador és mesurat en operacions de punt flotant per segon (FLOPS). Al any 2015, els supercomputadors aconseguien un rendiment de milers de FLOPS segons el TOP500.[2]

Els supercomputadors tenen un paper important en el camp de la ciència computacional, i s'utilitzen per a una àmplia gamma de tasques de càlcul en diversos camps, incloent la mecànica quàntica, el pronòstic meteorològic, la climatologia, l'exploració de petroli i gas, química computacional (calcular les estructures i propietats de compostos químics, macromolècules biològiques, polímers i vidres), i simulacions físiques (com ara simulacions dels primers moments de l'univers, avions i naus espacials aerodinàmiques, la detonació d'armes nuclears, i la fusió nuclear). A més, al llarg de la seva història, han estat essencials en el camp de criptoanàlisi.[3]

Els sistemes amb un nombre massiu de processadors generalment prenen un de dos camins: un és l'enfocament (per exemple, a la computació distribuïda), centenars o milers d'ordinadors discrets (com ara ordinadors portàtils) distribuits a través d'una xarxa (per exemple Internet) dediquen alguns o tots el seu temps a la solució d'un problema comú; cada equip individual (client) rep i completa moltes petites tasques, informa dels resultats a un servidor central que integra els resultats de la tasca de tots els clients en la solució global.[4][5] En l'altre camí, milers de processadors dedicats es col·loquen en proximitat entre si (per exemple, en un clúster d'ordinador); això estalvia un temps considerable de moure dades i fa possible que els processadors treballin junts (en lloc d'en tasques separades), per exemple, en les arquitectures de xarxa en malla.

L'ús de processadors de múltiples nuclis combinat amb la centralització és una tendència emergent; un pot pensar en això com un petit grup (per exemple un processador multinucli en un telèfon intel·ligent, tauleta, ordinador portàtil, etc.) que tant depèn com contribueix al núvol.[6][7]

Visió general[modifica | modifica el codi]

Història de la indústria[modifica | modifica el codi]

Les primeres màquines classificables com a supercomputadors es varen introduir a la dècada de 1960 i van ser dissenyats, en la seva majoria per Seymour Cray a la companyia nord-americana Control Data Corporation, que va liderar el mercat fins a la dècada del 1970. Va ser aleshores quan Cray va abandonar l'empresa per fundar la seva pròpia companyia, Cray Research, que va passar a ser líder del mercat amb els seus nous dissenys, arribant a fabricar els supercomputadors més ràpids durant cinc anys (1985–1990). A la dècada de 1980 un seguit de petits competidors van entrar al mercat, paral·lelament a la creació del mercat de miniordinadors una dècada abans, tot i que la majoria van desaparèixer a mitjans dels anys '90.

Avui dia els supercomputadors els solen fabricar companyies "tradicionals", com Hewlett-Packard o IBM, que van comprar la majoria de les companyies dels 80 per a aprofitar-se de la seva experiència, tot i que Cray Inc. encara està especialitzat en la seva producció.

El terme supercomputador és ara ambigu, ja que els supercomputadors presents tendeixen a convertir-se en el computadors del futur.

Els supercomputadors han anat evolucionant des dels primers dies cap a la paral·lelització massiva. Els primers supercomputadors només tenien una sola CPU molt ràpida (típicament un processador vectorial), però a mesura que va passar el temps aquest nombre va anar augmentant. Actualment tots els supercomputadors estan formats per milers de CPUs, de forma que s'han de modificar els algorismes convencionals per poder ser executats en processament distribuït (computació en paral·lel).

Present de la supercomputació[modifica | modifica el codi]

Ara per ara els supercomputadors tendeixen a ser dissenys paral·lels massius, formats per milers de processadors 'normals' destinats al mercat de servidors, com l'IBM PowerPC, l'Intel Itanium o l'AMD Opteron. Un gran nombre dels supercomputadors actuals són clusters de computadors expressament dissenyats per tenir un altíssim rendiment.

Eines de programari[modifica | modifica el codi]

Les eines de programari (software) més utilitzades per al processament distribuït inclouen APIs com MPI i PVM així com solucions com Beowulf i openMosix basades en aplicacions de codi obert, que faciliten la creació d'un supercomputador a partir d'un conjunt d'estacions de treball i de servidors. La darrera revisió del llenguatge de programació Fortran (Fortran 2003/2008) implementa un estàndard senzill de càlcul en paral·lel anomenat 'Fortran Co-Array' que és independent de la plataforma.

Usos comuns[modifica | modifica el codi]

Els supercomputadors s'utilitzen per tasques de càlcul intensiu tant en investigació com a la indústria privada. Aquests càlculs inclouen:

Sistemes operatius[modifica | modifica el codi]

Primers SO que s’utilitzaren en els supercomputadors[modifica | modifica el codi]

Els primers supercomputadors que van haver en la història, no disposaven d’un sistema operatiu incorporat, per tant, cada seu, laboratori, etc. Que utilitzava un d’aquests supercomputadors es feia càrrec d’haver de desenvolupar un SO en concret y a la mesura del seu supercomputador. Per exemple, el considerat primer supercomputador de la història, el CDC 6600, va utilitzar el sistema operatiu anomenat Chippewa (COS, que també és anomenat com sistema operatiu Cray). Aquest sistema operatiu era bastant simple i la seva característica principal consistia en poder controlar les diferents feines del sistema informàtic, d’aquesta manera s’aconseguia que les diferents feines sempre disposessin del que requerien per dur a terme el seu fi. A arrel d’aquest sistema operatiu van sorgir nous, com per exemple els anomenats Kronos, Scope o Nos.

El sistema operatiu Kronos fou implantat durant la dècada dels 70 i la seva característica principal és que les diferents funcions puguin accedir al mateix temps a alguna cosa que requerien diverses per portar a terme la feina. El sistema operatiu Scope (Supervisory Control Of Program Execution) va ser utilitzat durant la dècada dels 60, la seva característica principal és que permet tenir controlades totes les tasques del sistema.

El sistema operatiu Nos (Network Operating System) es pot dir que va ser el que va substituir als dos anteriors durant la dècada dels 70, les seves característiques eren molt semblants al seu predecessor Kronos, però allò que buscava concretament amb Nos era tenir un sistema operatiu comú en totes les creacions de CDC (Control Data Corporation) que hi havia. En la dècada dels 80, Nos va ser sustituit per Nos/Ve (Network Operating System/ Virtual Environment), que a diferència del seu predecessor disposava d’una memòria virtual. A finals de la dècada dels 80 es van començar  implantar en els supercomputadors els anomenats sistemes operatius moderns o els que han estat la base dels actuals, els sistemes operatius basats en UNIX. Els primers van ser anomenats UNICOS, que vam ser els que sorgiren amb força durant aquella dècada.

Evolució del percentatge d’ús dels SO en supercomputadors[modifica | modifica el codi]

Com s’ha mencionat en el punt anterior, els primers sitemes operatius que tenen incorporats els supercomputadors eren desenvolupats a la mesura i específicament per cada un d’ells, essent exemple Chippewa, Kronos, Scope o Nos alguns d’ells. Però a finals dels 80 comença a haver un canvi significatiu i els supercomputadors comencen a decantar-se pels sistemes operatius basats en UNIX com UNICOS. En 1993 es comencen a fer la llista dels primers 500 supercomputadors del món i en la que s’especifica quins sistemes operatius utilitza cadascun. A partir d’aquesta llista es va poder començar a fer una estimació de l’evolució dels sistemes operatius en ells.

Juny 1993[modifica | modifica el codi]

El primer any que es va realitzar la llista del Top 500, Unix y Unicos (basat en Unix) eren utilitzats per més del 50% de les supercomputadores, concretament el 56,4%. Per tant, a principis de la dècada dels 90, es pot dir que els sistemes operatius que predominaven es basaven en Unix.

Juny 2000[modifica | modifica el codi]

El següent any en què hi ha un gran canvi és en el 2000, perquè és quan Linux, que com veurem més endavant és el So principal en les supercomputadores en l’actualitat, comença a fer-se un lloc en el món de la supercomputació. En l’any 2000 els sistemes basats en Unix segueixen dominant, ja que els 5 primers, AIX, Solaris, UNICOS, HP, Unix y IRIX es basen en aquest ocupant simplement entre ells el 80,6% del percentatge tota, havent encara altres sistemes que en menors percentatges utilitzen també Unix. Com fet destacable podem veure que UNICOS que a principis de la dècada era el dominador ja no ho és i passa a ser-ho AIX.

Juny 2003[modifica | modifica el codi]

El següent any significatiu és el 2003, i per un fet en concret i és que Linux passa a col·locar-se el primer de la llista, encara que els sistemes basats en Unix segueixen predominant en el total.

Juny 2005[modifica | modifica el codi]

La següent data significativa és l’any 2005, aquest any Linux per si mateix ja dominava tot el sector de la supercomputació amb un 62,4%, per tant, el canvi de tendència de sistemes Unix a Linux s’ha confirmat. Com informació a tenir present, Hans Werner Meuer (professor de ciències informàtiques en la Universitat de Mannheim, Alemanya) encarregat de fer la llista va comentar que encara que està segur del domini de Linux en el sector de la supercomputació, no es podien assegurar que les dades de la llista fossin 100% fiables i que és més bé una estimació, ja que molts dels llocs on s’utilitzen supercomputadors es negaven a proporcionar la informació que SO tenien.

Juny 2012[modifica | modifica el codi]

L’any 2012és quan Linux arriba a la seva cimera fins al dia d’avui amb un percentatge del 83,8%, havent a més a més ja uns altres sistemes que també estan basats en Linux.

Juny 2015[modifica | modifica el codi]

L’última llista feta del top 500, mostra com els sistemes basats en Linux dominen totalment el sector de la supercomputació en l’actualitat amb un 97,2%, concretament 486 dels 500 supercomputadors l’utilitzen, l’altre 2,7% restant està conformat bàsicament per sistemes UNIX. Com a dada interessant, Windows o Mac OS té un percentatge pràcticament nul en e sector de la supercomputació.

Motiu d’aquest canvi, que SO predomina actualment i per què.[modifica | modifica el codi]

Ha hagut un parell de canvis claus en el món dels sistemes operatius que s’utilitzen en la supercomputació. El primer d’ells fou durant finals de la dècada dels 80, i va ser quan es passà de que per cada supercomputador tingués que desenvolupar-se un SO a mesura per ell, a aplicar sistemes operatius basats en UNIX. Aquest canvi va ser perquè arribà un punt en què el cost de desenvolupar tal software específic era el mateix que el que es gastava en hardware, cosa que feia del tot inviable seguir per aquell camí. També gràcies a UNIX es podia proporcionar potència de manera flexible al supercomputador, que era molt important degut als constants canvis de les aplicacions científiques en les que s’utilitzaven, o el canvi de hardware que hi havia constantment degut a l’evolució d’aquest.

El segon gran canvi que va haver va ser quan es passà, aproximadament sobre l’any 2003, d’un domini total de UNIX al domini total de Linux, que és el SO que predomina en l’actualitat. Aquest canvi va ser degut a diversos motius: el primer era la flexibilitat que ens ofereix Linux, ja que aquest disposa d’un kernel obert amb el que fer modificacions i optimitzacions sobre ell. Per una altra part, el cost de les llicències de Linux està molt per sota d’altres i en global és més rentable, ja que té una comunitat al voltant que ajuda i aporta de forma gratuïta.

Linux és el SO predominant en l’actualitat degut a diferents factors, com per exemple que el seu cost és 0, que disposa d’un kernel genèric, que té una gran escalabilitat que li permet adaptar-se a gran càrregues fàcilment, que la seva instal·lació es basa en petits mòduls, els quals cada un fa una tasca: amb això s’aconsegueix que si es modifica un no afecti als altres, també el seu codi és obert, cosa que permet que en qualsevol moment puguem modificar aquest davant de qualsevol canvi que es vulgui o sorgeixi en el supercomputador; un altre punt és que darrere té una gran comunitat que dóna suport, i per últim ens permet fer proves de configuració de xarxa sense la necessitat d’haver de reiniciar el sistema.

Disseny de maquinari[modifica | modifica el codi]

Els supercomputadors que utilitzen CPUs fabricades tradicionalment han guanyat velocitat gràcies als seus dissenys innovadors que els permeten realitzar moltes tasques en paral·lel. Tendeixen a estar especialitzats en un tipus concret de computació, generalment en càlcul numèric i a tenir un rendiment pobre en altres tasques. La seva jerarquia de memòria està molt ben dissenyada per tal que els processadors estiguin calculant permanentment. La major part de la resta del maquinari està dissenyat per evitar al màxim la presència de potencials colls d'ampolla. Aquests i altres dissenys s'incorporen periòdicament en el disseny de PCs actuals, de manera que un PC d'avui dia té la capacitat de càlcul d'un supercomputador de fa 15 anys.

Les primeres arquitectures de superordinadors iniciades per Seymour Cray es van basar en dissenys compactes i innovadors i paral·lelisme local per aconseguir el màxim rendiment computacional superior.[8] No obstant això, amb el temps la demanda de més potència de càlcul va marcar el començament de l'era dels sistemes massivament paral·lels (sistemes que treballen majoritàriament de forma para·lela).

Mentre que els superordinadors de la dècada de 1970 utilitzen només uns pocs processadors, en la dècada de 1990, van començar a aparèixer les màquines amb milers de processadors i, a la fi del segle 20, la norma general eren superordinadors en paral·lel amb desenes de milers de processadors. Els superordinadors del segle 21 poden utilitzar més de 100.000 processadors (una mica de ser unitats gràfiques) connectats per connexions ràpides.[9][10]

Al llarg de les dècades, la gestió de la densitat de calor ha seguit sent un tema clau per als superordinadors més centralitzats.[11] [12][13] La gran quantitat de calor generada per un sistema també pot tenir altres efectes, per exemple, reduir el temps de vida d'altres components del sistema.[14] Hi ha hagut diversos enfocaments per a la gestió de la calor, com l'ús d'un sistema de refrigeració d'aire-líquid híbrid o d'aire de refrigeració amb temperatures d'aire condicionat normals.[15][16]

Els sistemes amb un nombre massiu de processadors generalment prenen un de dos camins. En l'enfocament de la computació per núvols, la potència de processament de molts ordinadors organitzats en forma distribuïda i diversos dominis administratius, s'utilitza de forma oportunista sempre que un equip està disponible.[17] En un altre enfocament, un gran nombre de processadors s'utilitzen en proximitat entre si, per exemple, en un clúster d'ordinadors. En un sistema centralitzat paral·lel la velocitat i la flexibilitat de la interconnexió es torna molt important i els superordinadors moderns han utilitzat diversos enfocaments que van des de sistemes millorats per Infiniband fins sistemes connectats tridimensionalment segons la topologia Torus.[18][19] L'ús de processadors multinuclis combinat amb la centralització és una opció emergent utilitzada per exemple en el sistema Cyclops64.[6][7]

A mesura que l'eficiència de preu, rendiment i energia dels processadors gràfics de propòsit general (GPGPU) han millorat,[20] una sèrie de superordinadors petaflop com Tianhe-I i Nebulae han començat a confiar-hi.[21] No obstant això, altres sistemes com la computadora K segueixen utilitzant processadors convencionals, com ara dissenys basats en SPARC i l'aplicabilitat general de GPGPUs en aplicacions de computació d'alt rendiment d'ús general ha estat objecte de debat, en què sent un GPGPU pot ser sintonitzat per obtenir una bona puntuació en punts de referència específics, la seva aplicabilitat general als algoritmes més habituals pot estar limitada a menys que s'apliqui un esforç significatiu per sintonitzar específicament l'aplicació.[22][23] No obstant això, les GPU estan guanyant terreny i el 2012 el superordinador Jaguar es va transformar en Cray Titan mitjançant l'adaptació CPU amb GPU.[24] [25][26]

Els ordinadors d'alt rendiment tenen un cicle de vida útil d'uns tres anys.[27]

Un nombre de sistemes de "específics" s'han dissenyat, dedicads a resoldre un sol problema. Això permet l'ús de xips FPGA específicament programats o fins i tot xips VLSI personalitzats, permeten una millor relació preu / rendiment a costa de sacrificar la generalitat. Alguns exemples de superordinadors per a usos específics són Belle,[28] Deep Blue,[29] i Hydra,[30] per jugar a escacs, Gravity Pipe per a l'astrofísica,[31] i Deep crac,[32] per trencar el xifrat DES.

Ús d'energia i gestió de la calor[modifica | modifica el codi]

Un superordinador típic consumeix grans quantitats d'energia elèctrica, gairebé tota es converteix en calor, requerint refredament. Per exemple, Tianhe-1A consumeix 4,04 megawatts (MW) d'electricitat.[33] El cost de l'energia i refredar el sistema pot ser significant, per exemple, 4 MW a 0,10 $ / kWh significa $ 400 per hora o al voltant de $ 3,5 milions per any.

La gestió de calor és un problema molt important en els dispositius electrònics complexos i afecta els sistemes informàtics de gran abast de diverses maneres.[34] La potència de disseny de CPU i els problemes de dissipació d'energia tèrmica a la supercomputació superen els de les tecnologies de refrigeració de l'ordinador tradicional. Els premis de supercomputació per a la computació verd (baix consum energétic) reflecteixen aquest assumpte.[35][36]

L'embalatge de milers de processadors junts genera inevitablement quantitats significatives de densitat de calor que necessiten ser tractades. El Cray-2 va ser refrigerat per líquid, i s'utilitza un Fluorinert "cascada de refredament", que va ser forçat a través dels mòduls sota pressió.[15] No obstant això, l'enfocament de refrigeració per líquid submergit no era pràctic per als sistemes multi-gabinet basats en processadors "off-the-shelf", i en el Sistema X va ser desenvolupat un sistema de refredament especial que combina aire condicionat amb refrigeració líquida en conjunt amb l'empresa Liebert.[16]

Programari i gestió del sistema[modifica | modifica el codi]

Tanmateix, per tal que un supercomputador sigui efectiu, el programari s'ha de dissenyar de tal manera que s'eviti al màxim les interdependències de dades, i així pugui ser disposat en paral·lel eficientment d'acord amb la llei d'Amdahl.

Supercomputadors més ràpids[modifica | modifica el codi]

Top 500[modifica | modifica el codi]

Des de 1993, els supercomputadors més ràpids del món s'inclouen a la llista Top500 en funció dels seus resultats amb una llibreria de rutines d'àlgebra lineal anomenada LINPACK.

El supercomputador actual més ràpid[modifica | modifica el codi]

A desembre de 2008, el supercomputador més potent del món és el "Roadrunner", fita que ja ostenta des de juny del 2008, quan va ser la primera supercomputador a superar la velocitat de càlcul d'un petaflop, un repte que es perseguia des de feia anys.

RoadRunner va superar el que fins aleshores havia encapçalat la llista Top500, l'IBM Blue Gene/L. L'agost de 2007, aquest últim era el supercomputador operatiu més ràpid del món, amb una capacitat de càlcul sostinguda de 280 TFLOPS. El 26 de juny de 2007, IBM va posar en anunciar el Blue Gene/P, la segona generació de la sèrie Blue Gene.

El MDGRAPE-3, que es va finalitzar al juny de 2006, arriba a 1PFLOPS de velocitat de càlcul, encara que no es pot considerar un computador d'ús general, ja que el seu maquinari està optimitzat pel seu ús en simulacions de dinàmica molecular.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Supercomputador Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «supercomputació». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «November 2015 | TOP500 Supercomputer Sites» (en en). [Consulta: 9 febrer 2017].
  3. «NSA Breaks Ground on Massive Computing Center» (en en-us). Odenton-Severn, MD Patch, 08-05-2013.
  4. Radu., Prodan,. Grid computing experiment management, tool integration, and scientific workflows. Springer, 2007. ISBN 3540692614. 
  5. «DesktopGrid – BOINC». [Consulta: 14 febrer 2017].
  6. 6,0 6,1 Niu, Yanwei; Hu, Ziang; Barner, Kenneth; Gao, Guang R. Performance Modelling and Optimization of Memory Access on Cellular Computer Architecture Cyclops64 (en en). Springer, Berlin, Heidelberg, 2005-11-30, p. 132–143. DOI 10.1007/11577188_18. ISBN 10.1007/11577188_18. 
  7. 7,0 7,1 Tan, Guangming; Sreedhar, Vugranam C.; Gao, Guang R. «Analysis and performance results of computing betweenness centrality on IBM Cyclops64» (en en). The Journal of Supercomputing, 56, 1, 13-11-2009, pàg. 1–24. DOI: 10.1007/s11227-009-0339-9. ISSN: 0920-8542.
  8. Hardware Software Co-Design of a Multimedia SOC Platform. Springer Netherlands, 2009. ISBN 9781402096228. 
  9. Supercomputers directions in technology and applications. National Academy Press, 1989. ISBN 0309040884. 
  10. Readings in computer architecture. Morgan Kaufmann, 2000. ISBN 1558605398. 
  11. Yang, Xue-Jun; Liao, Xiang-Ke; Lu, Kai; Hu, Qing-Feng; Song, Jun-Qiang «The TianHe-1A Supercomputer: Its Hardware and Software» (en en). Journal of Computer Science and Technology, 26, 3, 12-05-2011, pàg. 344–351. DOI: 10.1007/s02011-011-1137-8. ISSN: 1000-9000.
  12. J., Murray, Charles. The supermen : the story of Seymour Cray and the technical wizards behind the supercomputer. John Wiley, 1997. ISBN 0471048852. 
  13. Parallel computational fluid dynamics : recent advances and future directions. Destech Publications, 2010. ISBN 160595022X. 
  14. Supercomputing research advances. Nova Science Publishers, 2008. ISBN 1604561866. 
  15. 15,0 15,1 Parallel computing for real-time signal processing and control. Springer, 2003. ISBN 9781852335991. 
  16. 16,0 16,1 Computational science, ICCS 2005 5th International Conference, Atlanta, GA, USA May 22-25, 2005 : proceedings. Springer, 2005. ISBN 3540260439. 
  17. Radu., Prodan,. Grid computing experiment management, tool integration, and scientific workflows. Springer, 2007. ISBN 3540692614. 
  18. «IBM creates world’s most powerful computer» (en en-us). New Scientist.
  19. Adiga, N. R.; Blumrich, M. A.; Chen, D.; Coteus, P.; Gara, A. «Blue Gene/L torus interconnection network». IBM Journal of Research and Development, 49, 2.3, 01-03-2005, pàg. 265–276. DOI: 10.1147/rd.492.0265. ISSN: 0018-8646.
  20. Sparsh, Mittal,; S., Vetter, Jeffrey «A Survey of Methods for Analyzing and Improving GPU Energy Efficiency» (en en). ACM Computing Surveys, 47.
  21. 14:06, 31 May 2010 at; tweet_btn(), Timothy Prickett Morgan. «Top 500 supers – The Dawning of the GPUs». [Consulta: 21 febrer 2017].
  22. Mittal, Sparsh; Vetter, Jeffrey S. «A Survey of CPU-GPU Heterogeneous Computing Techniques». ACM Comput. Surv., 47, 4, 01-07-2015, pàg. 69:1–69:35. DOI: 10.1145/2788396. ISSN: 0360-0300.
  23. Facing the Multicore-Challenge. Springer, 2011. ISBN 3642162320. 
  24. «Cray's Titan Supercomputer for ORNL Could Be World's Fastest» (en en). PCMAG.
  25. «GPUs Will Morph ORNL's Jaguar Into 20-Petaflop Titan», 11-10-2011. [Consulta: 21 febrer 2017].
  26. 15:03, 11 Oct 2011 at; tweet_btn(), Timothy Prickett Morgan. «Oak Ridge changes Jaguar's spots from CPUs to GPUs». [Consulta: 21 febrer 2017].
  27. «The NETL SuperComputer pàgina 2».
  28. Advances in computer chess. Pergamon Press, 1982. ISBN 0080268986. 
  29. 1959-, Hsu, Feng-hsiung,. Behind deep blue : building the computer that defeated the world chess champion. Princeton University Press, 2004. ISBN 0691090653. 
  30. Field-programmable logic and applications : 14th International Conference, FPL 2004, Antwerp, Belgium, August 30-September 1, 2004 : proceedings. Springer-Verlag, 2004. ISBN 9783540301172. 
  31. Scientific simulations with special-purpose computers : the GRAPE systems. John Wiley. ISBN 9780471969464. 
  32. Cracking DES : secrets of encryption research, wiretap politics & chip design. Electronic Frontier Foundation, 1998. ISBN 1565925203. 
  33. «NVIDIA Tesla GPUs Power World’s Fastest Supercomputer | NVIDIA UK» (en en-uk). [Consulta: 24 febrer 2017].
  34. «Better Computing Through CPU Cooling» (en en). IEEE Spectrum: Technology, Engineering, and Science News.
  35. «Green500 | TOP500 Supercomputer Sites» (en en). [Consulta: 24 febrer 2017].
  36. Feng, Wu-chun «Making a Case for Efficient Supercomputing». Queue, 1, 7, 01-10-2003, pàg. 54–64. DOI: 10.1145/957717.957772. ISSN: 1542-7730.