Tabànids

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'ésser viuTabànids
Tabanidae
Horse fly Tabanus 2.jpg
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumArthropoda
ClasseInsecta
OrdreDiptera
SubordreBrachycera
InfraordreTabanomorpha
FamíliaTabanidae
Gènere

Tal com es llista a ITIS:

No classificat

Modifica les dades a Wikidata

Els tabànids (Tabanidae) són una família de dípters braquícers de l'infraordre dels tabanomorfs conegut popularment com a tàvecs. Sovint es consideren plagues degut a les mossegades que solen infligir. Tenen un vol molt sorollós. També són pol·linitzadors importants de les flors, especialment a Sud-àfrica. Els tàvecs són cosmopolites, essent només absents a les latituds extremes del nord i del sud. Segons les darreres estimacions conté 156 gèneres i 4434 espècies.[1]

Taxonomia[modifica]

S'han establert tres subfamílies majors:

Els Zophina, gènere de classificació incerta, s'ha classificat a dins dels Pangoniinae.

Dos tipus ben coneguts són els tàvecs del gènere Tabanus Linnaeus, 1758 i el gènere Chrysops Meigen, 1802. Tots dos gèneres denominen les seves subfamílies.

Morfologia[modifica]

Els sexes en els adults es poden diferenciar per la posició dels ulls estant separats en els mascles i junts en les femelles. Les antenes tenen 3 segments. El segment terminal és anul·lat. Els ocels són absents. Els palps maxil·lars tenen un o dos segments. Els ulls són grans i generalment iridescents sovint adjacents a la base de les antenes. [2]

Cicle vital[modifica]

Són holometàbols, presentant fases larvals i adultes diferenciades. Les postes solen ser massives, de 100 a 1.000 ous cilíndrics, que mesuren 1 - 2,5 mm. Els ous són postos prop de zones riques en vegetació i molt sovint també humides.[3] Aquests es desclouen en uns 5 dies o una setmana sorgint-ne una larva hemicefàlica amb 11-12 segments per sota el cèfalon, i passa de 5 a 9 estadis larvaris abans de fer la pupa.[4] En les espècies més grans aquesta fase pot durar fins a tres anys.[3] Les larves poden ser aquàtiques, semi-aquàtiques o terrestres. Respiren a través d'un sifó (espiracle) posterior. Les larves s'alimenten de matèria orgànica (p. ex.: Chrysops) o són carnívores o caníbals (Tabanus spp.) principalment d'invertebrats que viuen enterrats en aquests ambients humits. Quan ha de crear la pupa l'animal sol migrar menys de 10 cm cercant un lloc més sec. La pupa és d'un color marronós amb l'extrem apical arrodonit. Aquesta fase sol durar de 2 a 3 setmanes. [4]

Dieta[modifica]

El tàvecs adults s'alimenten de nèctar i pol·len de vegades. Les femelles requereixen alimentar-se de sang per a la reproducció. Els mascles no tenen les mandíbules desenvolupades per a picar per a alimentar-se de sang. La majoria de femelles de tàvec s'alimenten de sang de mamífers, però algunes espècies s'alimenten d'aus, amfibis o rèptils.

Mossegada[modifica]

La mossegada d'un espècimen adult és molt dolorosa, sobretot tenint en compte la lleugeresa i agilitat de la mosca. A diferència d'altres insectes hematòfags que xuclen la sang mitjançant aparells xucladors de punció i eviten la seva detecció, ja que actuen amb poca llum, fent poc soroll i amb unes mides menors; els tàvecs tenen mandíbules similars a petites simitarres dentades, que utilitzen per extreure i / o seccionar la carn. Això fa que la sang es filtri a través de la ferida per capil·laritat. Fins i tot poden tallar un tros de carn de la víctima i endur-se'l per ser ingerit posteriorment.

El modus operandi del tàvec, és menys secret que el dels seus parents els mosquits, encara que continua tractant d'escapar abans que el dolor causat arribi a ser plenament conscient per la víctima. D'altra banda, el dolor de la picada d'un tàvec pot fer que la víctima es preocupi més d'avaluar i reparar la ferida, que trobar i espantar l'ofensor. Les mossegades provoquen molta picor, de vegades causant una gran inflamació si no es tracta ràpidament, i poden mossegar més d'un cop. El tàvec és capaç de picar a través d'un suèter lleuger o calçat fi.

Depredadors[modifica]

A part dels depredadors generalistes, com les aus, també hi ha depredadors especialitzats, com Stictia carolina, un tipus de vespa que ataca preferentment als tàvecs.

Malalties[modifica]

Les malalties de transmissió sanguínia, en particular, són un problema.[3] Els tàvecs són molt bons vectors de virus de l'anèmia infecciosa equina, així com algunes espècies de Tripanosoma. Algunes espècies tàvec se sap que transmeten malalties i / o paràsits amb les seves mossegades; a Rússia i EUA s'ha constat que transmeten Francisella tularensis.[3] Les espècies del gènere Chrysops són vectors biològics de Loa loa, cuc que causa filariosi entre els éssers humans. També poden transmetre àntrax entre el bestiar boví i oví.

La pèrdua de sang és un problema comú en alguns animals, quan les mosques adultes són abundants. Alguns animals s'han conegut a perdre fins a 300 ml de sang en un sol dia, afeblint-los greument o fins i tot matant-los.

El tàvec a la cultura[modifica]

Els tàvecs intervenen en molts mites causant molèsties i fins i tot danys irreparables. Hera, la soferta i rancorosa muller de l'infidel Zeus, envià un tàvec per a mortificar a després que Zeus tingués un afer amorós amb ella. També Hera per a molestar Hèracles després que aquest robés el bestiar de Gerión, va enviar un tàvec per a picar els caps de bestiar. Altre cop a la mitologia grega, Zeus envià un tàvec que piqués al Pegàs quan Bel·lerofont pretenia arribar a l'Olimp. Ja en els mites de l'Antic Testament, Déu envià una plaga de tàvecs en una de les set plagues d'Egipte que medià a través de Moisès.

Ja dins la història Plató anomena a Eutifró com el "tàvec d'Atenes".

Galeria[modifica]

Referències[modifica]

  1. Pape, T., Blagoderov, V., & Mostovski, M. B. (2011). Order Diptera Linnaeus, 1758. Animal biodiversity: An outline of higher-level classification and survey of taxonomic richness. Zootaxa, 3148(237), 222-229.
  2. L. Watson i M. J. Dallwitz. «British Insects: the Families of Diptera». [Consulta: 27 agost 2009].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Fisher, Maggie; McGarry, John. Fundamentos en parasitología en animales de companyía (en castellà). 1a ed.. Ciudad Autònoma de Buenos Aires: Inter-Médica S.A.I.C. I, 2007, pàg. 22. ISBN 9789505553228 [Consulta: 27 agost 2009]. 
  4. 4,0 4,1 «Chrysops, Diachlorus, and Tabanus spp.» (en anglès). Universitat de Florida. Institute of Food and Agricultural Sciences. Department of Entomology and Nematology. & Florida Department of Agriculture. Division of Plant Industry, Febrer 1998 (darrera revisió juliol 2007). [Consulta: 27 agost 2009].

Enllaços externs[modifica]