Timur Kutlugh

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaTimur Kutlugh
Biografia
Naixement 1370 (Gregorià)
Mort 1399 (28/29 anys)
Nova Sarai
  Khan 

Activitat
Ocupació Monarca
Família
Fills Timur Khan
Xadibeg
Pare Timur Malik
Modifica les dades a Wikidata

Timur Kutlugh (Temür Qutlugh, Temür Kutlugh) fou khan de l'Horda d'Or. Era fill de Timur Malik de l'Horda Blava i nét d'Urus Khan i tenia el suport d'un altre príncep, Idiku o Ëdigu, conegut com a Idiku Uzbek o Idiku Mangit, al que Tamerlà havia nomenat khan de l'Horda Nogai.

Va servir amb Tamerlà a la campanya del 1391 i altre cop el 1395 (vegeu Toktamix). A l'hivern del 1395 encara seguia amb Tamerlà però poc després ja apareix enfrontat a Toktamix que havia tornat des de Bolghar i s'havia apoderat de Sarai. A la sortida de Tamerlà del Qiptxaq, Ëdigu o Idiku, el cap de l'Horda Nogai, era el que concentrava més poder militar i li va donar suport. Timur estava assentat llavors al sud del khanat a la zona del Dnièper i a Crimea on apareix donant el títol de terkhan a un personatge a Sudak. Toktamix va combatre a Crimea des de la tardor del 1396 a la del 1397 contra Timur i contra els genovesos, i en aquest temps Timur Kutlugh i Ëdigu van preparar les seves forces. El 1398 Timur Kutlugh, amb el suport del general nogai Idiku va vèncer a Toktamix i el va expulsar de Sarai, i va assolir el tron de Qiptxaq occidental.

En aquest temps a Kíev governava el príncep lituà Vitautes que havia rebut les províncies de Volínia i Brest per un tractat amb Jagelló de Polònia i Lituània; els cavallers teutons l'havien convertit als cristianisme i era violent i ambiciós; va fer matar a tres parents, fills d'Olgerd: Vigunt príncep de Kíev (que fou enverinat), Narimant, executat per fletxes després de ser penjat a un arbre, i Kongaib, decapitat. Al seu germà Koribut, que regnava a Nóvgorod-Séversk, el va fer empresonar; un altre germà, Wladimir, fou expulsat de Kíev que breument va donar a Skirigailo, germà del rei de Polònia però fou enverinat per l'arximandrita del convent de Petchersky, segurament sota ordes del mateix Vitautes, que va designar llavors a Joan Olkhanski com el seu delegat a la ciutat; poc després es va apoderar de Podòlia, dependència de la corona de Polònia; va sotmetre als prínceps de Drutsk, i es va apoderar d'Orsha i Vítsiebsk. Així va dominar Lituània i la Petita Rússia.

Després va assaltar el principat de Smolensk governat aleshores pel seu cunyat Yuri Svlatoslavitx; va aparèixer sobtadament davant la seva capital, es va guanyar a la guarnició amb promeses i pensant que anaven a lluitar contra Tamerlà i llavors els caps foren capturats i es va apoderar de la ciutat cremant els suburbis i saquejant el centre; hi va restar uns mesos i després hi va deixar al lituà Yamont com a governador i llavors va fer algunes ràtzies a Riazan. Aquest perill s'havia instal·lat a les portes del gran principat de Moscou; Basili no obstant va anar en persona a Smolensk a reunir-se amb Vitautes que era el seu sogre; aquest després li va tornar la visita a Kolomna; junts van adoptar una política comuna contra Nòvgorod a la que volien separar de la seva aliança amb els Cavallers Teutònics de Livònia (enemics dels lituans)[1] i volien fer reconèixer l'autoritat del patriarca de Moscou. Basili va declarar la guerra a Nòvgorod i quan va avançar les seves tropes van rebre la submissió de la població de Dwina, el gran magatzem de productes siberians i dels Urals, i la dependència de Nòvgorod més valuosa. Basili en va donar el govern a Feodor de Rostov (1397); però els novgorodians van agafar les armes i van aconseguir expulsar als russos. Vitautes secretament va estar en contacte amb Nòvgorod i es va oferir a ser el seu protector.

Les seves ambicions foren posposades per l'arribada a Kíev el 1399 de Toktamix, expulsat de Sarai el 1398, del que esperava aprofitar-se. Vitautes va enviar una ambaixada (presidida per Yamont de Smolensk) a Moscou, per demanar al gran príncep unir-se en ajut de Toktamix, però Moscou no es va mostrar interessada, i encara preferien als tàtars (que es conformaven amb el tribut) que als lituans (que aspiraven a l'annexió dels principats); però Basili no era prou poderós per enfrontar-se obertament al seu sogre i va enviar a la seva dona i uns quants boiars a Smolensk amb un missatge cortès.

Mentre Basili preparava una campanya contra els tàtars en revenja pel darrer atac a Nijni Nóvgorod. Va enviar un exèrcit manat pel seu germà a Bulgària del Volga que va ocupar Bolghar, Yukotin, Kazan i Kremenchug, retornant a casa amb un important botí. Basili va agafar el títol de Conqueridor dels Búlgars. Mentre Vitautes seguia amb els seus plans que consistien a apoderar-se del gran principat per donar-lo en feu al seu protegit Toktamix. Va reunir les seves forces (formades per lituans, polonesos, russos i tàtars, a més de 500 alemanys enviats pel gran maestre dels teutons) a Kíev, sota el comandament de 50 prínceps russos i lituans i Vitautes com a cap suprem. La reina Eduvigis de Polònia va predir un desastre però Vitautes no la va escoltar.

Timur Kutlugh va enviar un missatge a Vitautes exigint l'entrega de Toktamix al que qualificava d'antic gran príncep i actual vil desertor; va contestar que hi aniria i trobaria a Timur. El khan va agafar posicions a les ribes del riu Vorskla darrere el Khorol i el Sula; Timur va preguntar perquè era atacat si no havia fet cap acte hostil i Vitautes va contestar que Déu l'havia escollit com a mestre del món i li va donar a escollir entre ser el seu tributari o el seu esclau. Timur va estar a punt de reconèixer a Vitautes com a superior i pagar tribut, però la insistència que l'escut d'armes de Lituania havia d'aparèixer a les monedes tàrtares va trencar l'acord. Timur va demanar una treva de 3 dies; en aquest temps va arribar al seu campament Idiku (Ëdigu) i les negociacions es van acabar. Va demanar una entrevista amb Vitautes que es va celebrar a la riba del riu i Idiku va demanar ser reconegut pel lituà, ja que era més gran i que posés el seu rostre a les monedes de Lituània.

Vitautes va enfurir i va ordenar iniciar la batalla. Spitko de Cracòvia i altres caps van recomanar fer la pau en veure la importància de l'exèrcit tàtar per Vitautes s'hi va negar confiant amb les armes de foc que eren una nova invenció i que els tàtars no tenien. Les forces tàrtares però estaven millor posicionades i van cobrir els flancs i ven trencar les línies enemigues i un atac final a la rereguarda del mateix Timur Kutlugh va acabar decidint. Toktamish fou dels primers a fugir i el va seguir Vitautes. Spitko de Cracòvia va morir lluitant igual que 74 nobles més. Les baixes lituanes foren elevades (dos terços de l'exèrcit) i entre els morts Gleb de Smolensk, i Miquel i Dimitri de Galítzia descendents del famós príncep Daniel. Els fugitius foren perseguits fins al Dnièper. Kíev va haver de pagar una multa als tàtars i també el monestir de Petcherski mentre els tàtars van assolar el territori de Vitautes fins a Lutsk. La batalla es va lliurar el 13 d'agost de 1399 (antic calendari 5 d'agost). Uns delegats foren enviats a Tamerlà[2] per comunicar el resultat.

Timur Kutlugh no va viure gaire més. Aquell hivern va morir (finals del 1399 o començament del 1400). Es diu que Tamerlà es va alegrar de la seva mort perquè (com Toktamix) també havia estat ingrat amb ell. Hi ha monedes seves encunyades a Nova Horda i Krim entre els anys 1596/1597 i 1399/1400. El va succeir el seu germà Shadibeg.

Notes[modifica]

  1. només darrerament la República de Nòvgorod havia fet la pau amb els cavallers després d'anys de lluites, però el comerç s'havia revelat tan important que els novgorodians no volien retornar a l'enfrontament
  2. en aquell moment estava combatent als infidels al Kafiristan

Referència[modifica]

Howorth, Henry Hoyle. History of the Mongols, from the 9th to the 19th Century. Part II, division I. The so-called tartars of Russia and Central Asia. Londres: Longmans, Green and Co, 1880.