Torre de les Aigües del Besòs

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Torre de les Aigües del Besòs
Falqués-torreMacosa-08019.3011-4937.jpg
Dades
TipusTorre d'aigua
ArquitectePere Falqués i Urpí
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura eclèctica
Ubicació geogràfica
LocalitzacióC. Selva de Mar, 9
 41° 24′ 21″ N, 2° 12′ 44″ E / 41.405814°N,2.212285°E / 41.405814; 2.212285Coord.: 41° 24′ 21″ N, 2° 12′ 44″ E / 41.405814°N,2.212285°E / 41.405814; 2.212285
BCIL
IdentificadorIPAC: 42458
Modifica les dades a Wikidata

La Torre de les Aigües del Besòs o Torre d'aigües de MACOSA és una edificació del districte de Sant Martí de Barcelona. Va ser construïda l'any 1882 sota la direcció de l'arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals, Pere Falqués i Urpí. La seva funció era garantir el subministrament d'aigua a la ciutat de Barcelona. Posteriorment va ser utilitzada en l'abastiment de la zona que era molt industrialitzada. Actualment té funcions esculturals. La Torre forma part del skyline de Poblenou, testimoni del seu passat industrial. Ella ja és part de l'ideari col·lectiu i va inspirar a pintors com Calsina, Subirachs o Miquel Vilà. És un edifici protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.

Descripció[modifica]

La Torre d'Aigües de Macosa està ubicada a la plaça de Ramon Calsina, al barri de Sant Martí. Es tracta d'una torre de planta circular construït en maó ceràmic massís que queda a la vista. La torre està dividida en quatre parts separades entre elles per una cornisa formada per varies anelles superposades. El nivell inferior té el mur decorat amb uns grans arcs cecs i unes bandes llises que recorren tot el mur; a la part inferior d'obren algunes portes d'arc de mig punt i ulls de bou. El següent tram, el més llarg de tots, té la mateixa decoració mural i a més s'obren finestres d'arc de mig punt i ulls de bou. El tercer nivell és el que es correspon amb el dipòsit d'aigua, que té capacitat per 12.000 m3 d'aigua; aquí es troba el mateix tipus de decoració i obertures però també hi ha una escala exterior realitzada amb volta catalana que s'aguanta en mènsules metàl·liques. L'últim tram, el més petit, té el parament llis i en lletres metàl·liques es pot llegir "BESOS." La torre està coronada per una cornisa i un mur que fa de tancament al terrat que té al centre una petita construcció circular amb teulada cònica que guarda l'escala. A l'interior de la torre hi ha una escala helicoïdal amb contraforts de volta catalana.[1]

Adossada a la torre hi ha la Casa de les Vàlvules que és de planta basilical, sense absis, i la teulada a dues vessants. El material de construcció és el mateix que el de la torre i a l'igual que la decoració mural, a base de bandes llises, però aquí desapareixen els arcs cecs. En els extrems curts s'obre una gran finestra d'arc de mig punt per banda. El costat llarg oposat a la torre és la façana principal; la porta, de grans dimensions, és d'arc de mig punt i queda emmarcada per dues pilastres amb la mateixa decoració de bandes llises que la resta de murs. Tot l'edifici està coronat per una gran cornisa.[1]

Història[modifica]

Orígens[modifica]

A finals del segle XIX, l'aigua a Barcelona i rodalia era un bé escàs. Els anys 1875 i 1876 van ser dos anys de sequera extrema. Un any més tard, el 1877, es publica una memòria sobre un projecte d'aigües per elevació per ser explotat a Barcelona i la seva rodalia —suburbis, segons expressió de l'època— a càrrec de la societat general constituïda aquell mateix any. El projecte empresarial estarà dirigit pel principal inversor, Francisco Javier Camps Puigmartí. Barcelona era molt lluny dels estàndards de consum d'aigua d'altres ciutats europees, com per exemple Marsella, que disposava de 420 litres. Ciutats com ara París, Dijon o Glasgow arribaven als 200 litres. Amb la realització del projecte la companyia preveia arribar als 38,22 litres, duplicant pràcticament la disponibilitat d'aigua per habitant.

El lloc escollit per a la captació de l'aigua era el marge dret del riu Besòs en Sant Martí de Provençals, a un quilòmetre del mar i a menys de quatre quilòmetres de Barcelona. Un terreny limitat pels carrers de Curtidores, Corders, Wad-ras, Mayor del Taulat i Herreros, segons denominació de l’època, on hi havia hagut la fàbrica de cervesa dels senyors Camps i Kuentzmann. Aquest darrer no és cap altre que August Kuentzmann Damm, oncle de Joseph Damm, un dels creadors de la popular cervesa Damm. Les anàlisis químiques de l’aigua realitzades també eren favorables: «El agua analizada por sus cualidades o caracteres físicos de limpieza, ligereza, gusto y frescura pertenece a las potables naturales [...] disuelve perfectamente el jabón y cuece bien las legumbres».[2]

El projecte original de l’arquitecte Pere Falqués (aleshores arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals), preveia una torre amb una alçària de 80 metres i dos dipòsits, un a 40 metres i l’altre a 80 metres. L’aigua, impulsada per les bombes instal·lades a la Casa de les Vàlvules, penetrava a través d’una curta galeria i remuntava per l’ull central de la torre fins a arribar al capdamunt del dipòsit, on s’abocava a l’interior del dipòsit. Finalment, el dimecres 21 de juny de 1882 arribà el gran dia de la inauguració. La Torre de les Aigües no està acabada encara, i tenia 51 metres d’elevació —així ens ha arribat als nostres dies— establerts fins al primer dipòsit de 600 m3. A partir de la seva inauguració, l’empresa comença una forta expansió. Així, el novembre de 1882 l’Ajuntament concedeix permís al senyor Camps per canalitzar els passeigs de Sant Joan, Isabel II i Aduana i la plaça Palau.

Malauradament, tot i que la companyia havia realitzat un acurat estudi sobre la qualitat de l’aigua, la proximitat amb el front litoral i l’efecte de la succió que exercien les bombes motivà que al maig de 1889 l’aigua presentés alts índexs de salinitat i se’n suspengués el proveïment a la població al cap de poc temps. El fracàs de l’empresa va afectar molt el seu director gerent i principal artífex de la inversió, Xavier Camps i Puigmartí, i es diu que aquell fet no fou aliè a la seva mort el 12 de febrer de 1890. Això provocà, de retruc, el fracàs en els objectius i el desmantellament de l’empresa, que va vendre tota la instal·lació a la societat anglesa Barcelona Besós Waterworks Company Ltd. i que la va traspassar, l’any 1895, a la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB).

Aigua industrial: 1895-1990[modifica]

L'any 1895, la Sociedad General de Aguas de Barcelona (SGAB) la va adquirir amb la idea de donar-li un ús industrial, si bé la major part de les fàbriques de l'entorn ja s'abastien dels seus propis pous. Finalment, l'any 1922 la família Girona va comprar la torre i els terrenys dels voltants per a integrar-los en la seva foneria, fabricant d'estructures de metall i maquinària ferroviària (més endavant rebatejada com a Material para Ferrocarriles y Construcciones SA, Macosa). Durant setanta anys la Torre de les Aigües va proveir d'aigua el sistema de refrigeració dels dos trens de laminació amb el parèntesi de la guerra, quan l'empresa metal·lúrgica va ser col·lectivitzada i reconvertida en fàbrica d'armament, i la torre va ser un improvisat magatzem d'armes coronat per una bateria antiaèria.[1]

Macosa va desaparèixer l'any 1989 quan es va fusionar amb l'empresa Maquinista Terrestre y Maritima i la francesa GEC-Alstom. Al 1993 la producció es va portar a Santa Perpetua de la Mogoda i la torre va quedar abandonada.[1]

Després dels Jocs Olímpics de 1992 va començar la reordenació urbanística d'aquest sector del front litoral a Diagonal Mar; la venda dels terrenys ja s'havia efectuat, enmig d'un procés que va ser molt polèmic, la fàbrica fou desmantellada i per un temps la Torre de les Aigües, junt amb la Casa de Vàlvules annexa, va quedar com a únic element construït enmig d'un gran buit urbà. L’Ajuntament de Barcelona havia passat a ser el titular d'aquells elements inclosos en el catàleg del patrimoni historicoartístic de la ciutat i, un temps després, els antics treballadors de Macosa més les entitats culturals i veïnals van tenir un paper clau a l'hora d'impulsar-ne la rehabilitació i d'implicar-hi tant l'administració municipal com Aigües de Barcelona, que va assumir la seva restauració i rehabilitació.

Rehabilitació: 2010-2012[modifica]

L'any 2010, una inversió de 3,5 milions d'euros d'Agbar i l'Ajuntament han permès la rehabilitació, que ha durat tres anys i que ha volgut respectar l'obra original. El projecte de restauració l'han dirigit els arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó, amb la col·laboració de la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer i Mir. S'ha fet una petita musealització de l'espai i es preveu que l'Arxiu Històric del Poble Nou traslladi allà la seva seu. A la Casa de les Vàlvules s'ha instal·lat una escultura de Blinky Palermo.[1] Els treballs es van encarregar a l’equip format pels arquitectes Antoni Vilanova i Eduard Simó, l’arquitecte tècnic Joan Olona i la geògrafa i historiadora Mercè Tatjer. La Casa de Vàlvules reforça el seu paper cultural amb la incorporació del conjunt escultòric Himmelsrichtungen (Punts cardinals), obra de l’artista alemany Blinky Palermo (1943-1977). Aleshores, compta amb l'espai expositiu “Ramon Calsina” a la segona planta. Resta pendent la adequació de la torre i la Casa als nous usos, per allotjar el projecte museístic de la Torre i adequar la Casa de les Válvules com a seu de l’Arxiu Històric del Poblenou.

En l'actualitat, gràcies a un conveni entre l’Ajuntament i l’Arxiu Històric del Poblenou, la torre es pot visitar. Les visites traslladen als visitants a través dels tres somnis de la Torre de les Aigües del Besòs: el somni de l’empresari que va veure en ella la forma de proporcionar aigua a Barcelona, posteriorment trencat al declarar-se l’aigua no apropiada pel consum humà, el del seu ressorgir en el mar de la Barcelona industrial i, finalment, el somni acabat d'acomplir de veure-la rehabilitada i oberta a la ciutadania.[3][4]

Galeria d'imatges[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Torre de les Aigües del Besòs». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 19 desembre 2017].
  2. Vilanova Omedas, Antoni «La torre més bella. El projecte pas a pas» (PDF). Icària. Papers de l'Arxiu Històric del Poblenou., Núm. 17, 05-01-2015, pàg. 22-27.
  3. «Inauguració de la rehabilitació de la Torre de les Aigües del Besòs» (en català). [Consulta: 4 gener 2015].
  4. «Fotografies Torre de les Aigües del Besòs» (en català). [Consulta: 4 gener 2015].

Bibliografia[modifica]

  • Fossas Bonjoch, Jordi «La Torre de les Aigües del Besòs, un monument a la grandesa de l'error humà». Icària : Papers de l'Arxiu Històric del Poblenou [Barcelona], núm. 17, 2012, p. 12.
  • Vilanova Omedas, Antoni «La torre més bella : El projecte pas a pas». Icària : Papers de l'Arxiu Històric del Poblenou [Barcelona], núm. 17, 2012, p. 22.
  • Sintes Bou, Montserrat «La Torre de les Aigües, un referent pictòric». Icària : Papers de l'Arxiu Històric del Poblenou [Barcelona], núm. 17, 2012, p. 28.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Torre de les Aigües del Besòs