Usuari:Ainhoamorera/proves

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El funcionalisme és un corrent teòric originat a Anglaterra en la dècada de 1930 a les ciències socials, fonamentalment en les branques de la Sociologia i de l'Antropologia Social. [1].

Aquest corrent de pensament, el funcionalisme, va canviant al llarg de la història, i entén la societat com a conjunt de parts interrelacionades, les quals cobreixen necessitats diferents. És a dir, que cadascun d'aquests òrgans o parts de la societat té una finalitat diferent de la resta però sempre en relació i contacte amb la resta d'òrgans, fent-los així dependents uns dels altres. D'aquesta manera, el funcionalisme explica i interpreta la societat sobre la teoria breument esmentada i intenta justificar els fets per les seves conseqüències. [2]

El funcionalisme és, en el fons, una adaptació a la sociologia del mecanisme d'explicació de la teoria de la selecció natural darwiniana. En lloc d'explicar, com en la física newtoniana qualsevol estat del món es dóna per les seves causes anteriors, en l'explicació funcional es basa en un tret concret per les seves característiques beneficioses per a la supervivència de l'espècie o, en el cas de Parsons, del sistema social.[3]

Context[modifica]

Als anys 50, aquest corrent va viure el seu esplendor, sobretot als Estats Units. Aquest auge es va donar gràcies a la victòria de la segona guerra mundial (als EEUU va triomfar el funcionalisme i a la URS el marxisme). El triomf va provocar que hi hagués un augment dels moviments socials radicals.

Amb la guerra freda, amb la doctrina Truman, però, es va revertir la situació, i es va produir una ofensiva contra els moviments intel·lectuals, la qual cosa va arribar a afectar a personalitats com per exemple Bertolt Brecht o Charles Chaplin. Així doncs, en les ciències socials, aquesta ofensiva va suposar dues grans contribucions al funcionalisme: entendre que els subjectes no poden canviar la societat perquè per molts moviments que facin tampoc aconseguiran res (ja que la realitat social està determinada per sistemes) i, en conseqüència, es desqualifiquen als professionals de la sociologia vinculats a moviments socials per no ser suficientment objectius com s'hauria de ser en les ciències socials. [4]


Història[modifica]

Des de la Universitat de Harvard, Talcott Parsons (1902-1979) es va denominar el gran focalitzador de la sociologia del país. A partir de la publicació, l'any 1937, de L'estructura de l'acció social, la seva perspectiva teòrica, el funcionalisme, es va convertir en la perspectiva hegemònica als Estats Units i, per extensió, al món sencer. Amb aquest llibre, Parsons pretenia revisar les nocions d'autonomia i racionalitat individuals que fonamenten la teoria liberal utilitarista, tot plegat en el marc del gran desconcert que hi va haver després del crack del 1929.[5]

Parsons va provar d'elaborar una teoria general, abstracta fins a l'exageració, que va esdevenir el què s'ha anomenat funcionalisme o estructural funcionalisme. El sociòleg nord-americà combinava voluntarisme i explicació funcional. La sociologia (i l'antropologia) funcionalista analitzava qualsevol institució social amb relació a la seva funció pel manteniment del sistema social, és a dir, de la societat. Una dansa ritual que invoca la pluja, aparentment irracional, s'explicava, segons aquesta lògica, per la seva contribució a la cohesió d'una tribu i en conseqüència, a la seva supervivència.[6]

Els deixebles de Parsons van viatjar per tot el país, i durant trenta anys el sociòleg de Harvard va ser la figura principal de la sociologia, no solament dels Estats Units, sinó del món sencer. L'estructural funcionalisme va ser el paradigma hegemònic i en aquest període es va constituir, per primer cop, una societat sociològica internacional.[7]

El tipus d'investigació empírica que havia caracteritzat l'escola de Chicago va deixar de ser el model de referència en el qual tothom es basava. L'època en què, tant els mercats com els mitjans de comunicació van passar de ser locals a ser nacionals, va aparèixer un altre tipus d'investigació aplicada. Des dels anys trenta, la investigació es va decantar cap a l'anàlisi de la comunicació de masses i els estudis de mercat. L'etnografia i l'entrevista, característiques de l'escola de Chicago, van ser substituïdes per l'enquesta, i els destinataris de la sociologia van passar a ser les grans corporacions privades (mitjans de comunicació, empreses, etc.).[8]

Tipus de funcionalisme[modifica]

Funcionalisme estructural[modifica]

El primer funcionalisme (funcionalisme estructural) va aplicar les aportacions de la biologia a l'estudi de la societat, és a dir, com el cos humà pot ser considerat com un sistema format per subsistemes (aquesta comparació amb el cos humà va ser feta anteriorment per autors com Comte o Durkheim). Aquest funcionalisme considera la societat com un sistema format per altres subsistemes. Es van definir diversos conceptes per realitzar l'anàlisi d'aquesta teoria: sistema (conjunt d'elements que tendeix a conservar la seva organització; per exemple, el sistema capitalista està format per elements que asseguren la seva continuïtat com la diferència entre empresaris i assalariats); estructures (elements del sistema estables i independents; per exemple, la diferència entre empresaris i assalariats continua encara que hi hagi canvis en la història); i equivalència entre estructura i funció (la funció de les estructures és contribuir al manteniment i adaptabilitat dels sistemes; per exemple, la funció que té la diferència entre empresaris i assalariats és mantenir el sistema capitalista).[4]

Crítiques del funcionalisme[modifica]

El primer funcionalisme també va generar diferents crítiques de les quals en destaquem tres: la primera el conservadorisme (el sistema era considerat com un conjunt ordenat que l'anàlisi sociològic hauria de mantenir i perfeccionar), la segona la no falsació (tota estructura desenvolupa una funció pel manteniment del sistema ja que aquesta és la causa del seu sorgiment, aquesta afirmació és una premisa tautològica i per tant, la crítica és que han de trobar els fets que contradiguin la seva afirmació (Popper), i la tercera, la dependència de les ciències naturals (fa que les ciències socials siguin dependents de la biologia).

El funcionalisme va canviar després de rebre aquestes crítiques i gràcies a autors com Parsons, que va substituir el model biològic pel cibernètic (va canviar la referència dels sistemes del cos humà pels processos comunicatius i el control); i les aportacions de Merton que van superar els aspectes més obvis i buits del primer funcionalisme.[4]

Funcionalisme sistèmic[modifica]

Talcott Parsons va construir un funcionalisme sistèmic que superès les crítiques el primer funcionalisme. Les seves aportacions donen un fort poder explicatiu sobre els fets socials. Destaquem dues de les seves aportacions: el control parcial de l'entorn (els sistemes només controlen parcialment els entorns variables i complexes i per tant, el seu manteniment no depèn només de les seves estructures sinó també de les relacions bilaterals amb l'entorn); i les estructures i els processos (per mantenir un sistema, li serveixen tant les estructures com els processos, per tant es canvia la relació entre estructura i funció ja que ara no són automàticament equivalents).

Entre les diverses aportacions que va fer Robert K Merton en destaquem dues, la primera és l'obertura del funcionalisme en conceptes que superen les crítiques, com la disfunció: a cada institució se li otorgaba una funció que servia per mantenir l'estabilitat del sistema, ara Merton li otorga a les institucions efectes negatius que impossibiliten l'estabilitat. Per exemple, en el primer funcionalisme es podria afirmar que la religió compleix la funció de cohesió social però ara també s'afirma que la religió també pot ser la causa del contrari, com per exemple de desordre social; i l'equivalent funcional: Merton defensa que una funció pot ser coberta per diferents elements culturals, per exemple, una cerimònia religiosa té una funció social d'integració però també ho compleix el practicar algun esport.

També, Robert K Merton va desenvolupar conceptes que són aplicables a altres àmbits socials. Entre aquests destaquem l'efecte Mateu (es dona més a qui té més, i es dona menys a qui té menys); funcions manifestes (conseqüències conscients de les institucions i dels actes socials; per exemple, la segregació educativa s'utilitza per incrementar el potencial acadèmic dels alumnes); i les funcions latents (conseqüències generalment no reconegudes per part dels participants, per exemple, la segregació educativa s'utilitza per separar als alumnes perquè no distorsionin el grup).[4]



Referències[modifica]

  1. «funcionalisme | enciclopèdia.cat». [Consulta: 18 maig 2019].
  2. «funcionalisme | enciclopèdia.cat». [Consulta: 9 maig 2019].
  3. «Sociologia». [Consulta: 9 maig 2019].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Flecha, Ramón.. Teoría sociológica contemporánea. Barcelona: Paidós, 2001. ISBN 8449311136. 
  5. «Sociologia». [Consulta: 18 maig 2019].
  6. «Sociologia». [Consulta: 18 maig 2019].
  7. «Sociologia». [Consulta: 18 maig 2019].
  8. «Sociologia». [Consulta: 9 maig 2019].