Usuari:CXTVives/proves

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Emili Riu i Periquet[modifica]

Emili Riu i Periquet (Sort, Pallars Sobirà, 1871 - Madrid, 1928) fou un periodista, empresari i polític català, germà de Daniel Riu i Periquet. És considerat un dels impulsors de les obres d'electrificació de Catalunya com a fundador de diverses empreses de producció i comercialització d’electricitat d’origen hidràulic, de les quals és hereva l’actual ENDESA.

Biografia[modifica]

Nascut el 25 de febrer de 1871 a casa [Guilset /o/ Cap del Pont: [A ERiP Llorenç Sànchez diu (pag. 21)  que va néixer al carrer del Raval, 9, avui Av. Comtes de Pallars, 18, mentre que al pròleg (pàg. 7) Agustí López diu que va ser a casa Guilset, Av. Comtes de Pallars, 17. A EDR i a l’article d’Emili Riu de la Viquipèdia no hi ha esments a la casa de naixement. A la presentació de l’Espai Emili Riu, per als Pressupostos de 2008, Agustí López diu que va néixer a casa Cap del Pont. Així, Agustí López diu que va néixer a casa Guilset i a casa Cap del Pont, cal aclarir-ho.], de Sort, un edifici que llavors donava al riu Noguera Pallaresa. El seu germà Daniel el va acompanyar en l'aventura política i empresarial.

Després d’estudiar 8 anys amb bones notes al seminari de la Seu d’Urgell ([1] pàg. 31), l’any 1889 es traslladà a Barcelona, on va estudiar la carrera de perit mercantil, compaginant-ho amb treballs com ajudant de barber, mosso de magatzem o redactor a El Diluvio i al Diario Mercantil, del qual va arribar a ser redactor en cap, especialitzant-se en el terreny de les publicacions dedicades a l'economia, on va despertar l'atenció del món empresarial i del públic en general per la seva competència, gens usual en aquells temps. També va freqüentar la tertúlia del grup de l’Alhambra, on va conéixer Pere Coromines, amb qui mantingué una estreta relació al llarg de tota la seva vida ([2] pàg. 29) .

Segons recorda en les seves memòries Álvaro de Figueroa y Torres, el Comte de Romanones, “Emilio Riu me fué recomendado por el duque de Dènia, por ser natural de Sort, distrito por el duque representado en el Congreso.” ([2] pàg. 43). El 1896 Riu s'instal·là a Madrid, on va assolir una molt bona posició, tant econòmica com social. Col·laborà a El Heraldo de Madrid i a El Globo. El 1897 fou nomenat inspector de Timbre de la Companyia Arrendatària de Tabacs a Toledo i província, i el 1898 fou nomenat cap del Negociat d'Inspecció general a Oviedo. L'any 1899 comprà la Revista de Economía y Hacienda, de la qual en fou director. El 1910 es va casar amb Maria Atocha Ossorio y Gallardo, a qui havia conegut a El Globo i era germana del famós advocat Ángel Ossorio y Gallardo, que va ser degà del Col·legi d'Advocats de Madrid, diputat a Corts, governador civil de Barcelona, ministre de Foment, defensor de Companys per la revolució d’octubre de 1934 i, durant la Guerra Civil, representant de la República a la Societat de Nacions i ambaixador a Brussel·les, París i Buenos Aires ([2] pàg. 55), i de Carlos Ossorio y Gallardo, periodista de la revista Blanco y Negro, om coincidí amb Valle-Inclan. El 1916 fundà la Revista Nacional de Economía, amb la finalitat de fomentar l'interès dels capitalistes espanyols en l'economia nacional, on hi col·laborà Guillem Graell i Moles, on publicà l'article ¿Existe en España una oligarquía político-financiera? (1917). Un home que va començar de barber a Barcelona, emigrat del Pirineu de Lleida, va acabar contractant a Azorín ([2] pàg. 57, Pio Baroja y a altres figures literàries de l'època per escriure a les revistes que va dirigir.

Milità en el Partit Liberal, amb el seu germà Daniel, dins la fracció Izquierda Liberal de Santiago Alba Bonifaz, amb el qual fou escollit diputat a les Corts espanyoles pel districte de Sort a les eleccions generals espanyoles de 1901, 1903, 1905, 1907, 1910, 1914, 1916, fins al 1918, i 1923. Durant aquest període ocupà els càrrecs de sots-secretari de Finances el 1910 i de vicepresident de la comissió de pressupostos del Congrés dels Diputats, on participà en l'informe sobre la transformació de l'impost de consums. El 1919-1920 fou senador per Lleida dins la Unión Monárquica Nacional.

Va ser el primer diputat del districte Sort-Viella que n'era originari, doncs anteriorment els diputats feien política des de Madrid i demostraven un escàs coneixement dels problemes reals dels seus representats. Les pràctiques electorals de l'època avui dia resultarien profundament controvertides, per l'entramat de relacions i complicitats mútues de les autoritats i la burgesia locals, la compra de vots, tràfic d'influències en la formació de meses, falsificació d'actes i altres tripijocs, i la limitació del vot als homes majors de 25 anys amb una determinada renda mínima entre 1878 i 1891 (únicament un 5% aproximadament de la població tenia dret de vot) i a tots els homes majors de 25 anys inscrits a les llistes electorals fins al 1933, que conduïa a l'establiment d’un autèntic caciquisme (Sistema electoral de la Restauració Borbònica), però durant la seva activitat parlamentària Riu es distingí per la seva incidència en un dels mals endèmics que patia la seva terra, la manca de comunicacions, queixant-se per exemple de l'aïllament de la Vall d’Aran durant 8 mesos cada any i insistint en la necessitat de potenciar les comunicacions ferroviàries al Pirineu, presentant desenes de propostes per al seu districte electoral ([2] pàg. 81). Algunes de les conseqüències serien finalment la construcció de la carretera pel Port de la Bonaigua i la de la línia de ferrocarril de Lleida a Sent Gironç, a l'Arieja francesa, que arribaria a la Pobla de Segur l’any 1951, vint-i-tres després de la mort d'Emili Riu.

En el seu vesant empresarial, està considerat un dels impulsors de les obres d'electrificació de Catalunya, i juntament amb l'enginyer dels EEUU Frederik Stark Pearson va ser clau per al canvi de l'energia obtinguda del carbó per la d’origen hidroelèctric, evitant així el col·lapse de la indústria catalana a l'inici de la I Guerra Mundial. Alguns mitjans de l'època el presentaren com un visionari, i a Electricidad, abril de 1919, es pot llegir: “El pallarés ... pensó que sería posible domar aquella fuerza [la de l'aigua] que parecía irresistible.”, i al llarg de la seva vida es va fer amb control de molts dels millors trams dels rius pirinencs amb molts pocs empresaris més[3].

L'any 1903 Riu va demanar la seva primera concessió, entre Escaló i Llarvorsí, i l'any 1904 va encarregar un projecte d'aprofitament de les aigües de la regió lacustre de Capdella. L'any 1911 es van fundar l'empresa Energía Elèctrica de Cataluña SA, per a l’explotació de la conca del Flamisell, on va construir les centrals de Capdella, de Molinosi de l'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Ltd., més coneguda com a La Canadenca, que a Espanya va operar amb el nom de Ebro Irrigation and Power Company Ltd., Riegos, ambdues amb participació social d'Emili Riu, per a l'explotació de la conca de la Noguera Pallaresa, on va construir les centrals de Sossís, Tremp, Gabet, Terradets, Camarasa i Serós. Al Pirineu abans ja existien petites centrals d'abast municipal i comarcal, però amb la constitució d’aquestes potents societats s'inicià la construcció de grans centrals hidroelèctriques, que permeteren portar energia a les zones industrials de Barcelona i rodalies. L'any 1917 Riu va fundar la Sociedad Productora de Fuerzas Motrices, la Productora, que va construir les centrals de Cledes, a la Vall d’Aran, i de la Pobla de Segur i d’Erinyà, al Pallars Jussà.

La construcció de la primera central, la de Capdella, d’Energía Elèctrica de Cataluña, va transformar la calmosa rutina social de la Vall Fosca, envaïda durant vint-i-tres mesos per uns 4.000 treballadors, que provenien principalment de Múrcia i Andalusia, la majoria dels quals va marxar en finalitzar les obres ([2] pàg. 131). El 28 de gener de 2014 es posà en marxa el primer grup, de 26.000 kW de potència màxima, i durant molt de temps el seu salt va ser un dels més alts d'Espanya i d’Europa ([2] pàg. 137).

Paradoxalment, el model de desenvolupament industrial centralitzat va excloure del procés d'electrificació el Pallars, d'on s'extreia l'electricitat. Únicament existien vells molins hidràulics que també s'usaven com a minicentrals. Un d'aquests ginys era La Mola de Sort, un molí fariner propietat del gran propietari ramader Pere Arnalot Carrera, de casa Tort d’Alòs, que a més proporcionava llum a Sort, Rialp i alguns pobles dels voltants. El 1921 va ser adquirit per La Productora, que el va vendre a l'Ajuntament de Sort el 1929, junt amb una segona central, també construïda al mateix terreny per La Productora ([2] pàgs. 162-163).

A més de la seva activitat empresarial, amb la promoció de l'electrificació de Catalunya, i parlamentària, amb la promoció de les comunicacions, Emili Riu intervingué en altres aspectes culturals, com la concessió de beques i la creació d’una biblioteca municipal als baixos de casa Cap del Pont, d'explotació de boscos, com la important edificació de tractament de fusta al Port de Salau per a l'explotació del Bosc de Bonabé, i de canalització de rius i barrancs.

  1. Sànchez i Vilanova, Llorenç. Emili Riu i Periquet, estudi biogràfic. Impremta Casa Torres, la Pobla de Segur: Editen: Excms. Ajuntaments de Sort i de la Torre de Capdella. Dipòsit legal L-715/2005, 1a edició 2005. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Ajuntaments de Sort i de la Torre de Capdella, IDAPA. El Diputat Riu, un pallarés visionari. Garsineu Edicions, febrer de 2009. ISBN 978-84-96779-46-4. 
  3. Alayo i Manubens, Joan Carles. L'Electricitat a Catalunya: de 1875 a 1935. Pagès Editors, Lleida, juny de 2007. ISBN 978-84-9779-535-7.