El Diluvio
  | |
| Tipus | diari |
|---|---|
| Fitxa | |
| Llengua | castellà |
| Data d'inici | 10 febrer 1879 |
| Data de finalització | 25 gener 1939 |
| Lloc de publicació | Barcelona |
| Estat | Espanya |
| Identificadors | |
| ISSN | 2487-6208 i 2604-9090 |
El Diluvio fou una publicació diària feta en castellà que es va editar a Barcelona. Fundat el 15 de novembre de 1858 com a El Telégrafo, des del 10 de febrer de 1879 i fins a la seva desaparició l'any 1939 el diari adoptà el nom d'El Diluvio. Arribà a assolir un tiratge d'entre 50.000 i 150.000 exemplars segons les fonts.[1][2]
Fou fundat per Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso i el seu cunyat Ferran Patxot i Ferrer. La seva tendència política inicial fou progressista fins que després de la revolució de 1868 esdevingué republicà i anticlerical i es va fer molt popular per l'ús d'un humor pla i plebeu i per les seves campanyes, que eren polèmiques, contra els abusos de l'administració municipal. A més, entrà en confrontacions amb altres diaris barcelonins com La Vanguardia, el radical El Progreso o el conservador La Dinastía. Tot plegat el va fer el diari més venut de la ciutat després de Solidaritat Obrera i La Vanguardia.
Fou suspès diverses vegades i aparegué breument amb altres noms com ara El Principado (1866), La Imprenta (1871-1878), La Crónica de Cataluña (1875) i El Teléfono (1878-1879).
Durant més de 20 anys el seu director fou Jaume Claramunt i Mesa i el seu cap de redacció els últims anys va ser Frederic Pujulà i Vallès. Hi col·laboraren escriptors republicans reconeguts com Conrad Roure i Bofill, Robert Robert i Casacuberta, Claudi Ametlla, Màrius Aguilar i Diana, Àngel Samblancat i Salanova, Antoni Feliu i Codina, Valentí Almirall, Ramon Sempau i Barril, Eduardo Sanjuán o Santiago Valentí i Camp. Als anys trenta s'instal·là a l'Eixample, en el número 345 del carrer del Consell de Cent.[3] Deixà d'editar-se quan les tropes franquistes entraren a Barcelona el 25 de gener de 1939. El seu propietari, Manuel de Lasarte i Aran, fou empresonat i morí a la presó Model de Barcelona. Jaume Claramunt va tornar a Cuba, on havia nascut, mentre que Frederic Pujulà va ser també empresonat amb una condemna de mort que després es va commutar per 20 anys de presó, dels quals en va complir dos i escaig.
Directors del diari[modifica]
- Ferran Patxot i Ferrer (1858-1859)
- Marià Flotats i Comabella (1859-1866)
- Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso (1868-1874) (codirector)
- Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso (1879-1881)
- Josep Laribal Lastortras (1881-1895)
- Pere Sala i Vilaret (1901-1916)
- Jaume Claramunt i Mesa (1916-1939)
Suplement[modifica]
Entre setembre de 1904 i el 26 d'agost de 1911 va publicar el suplement El Diluvio Ilustrado.[4][5] El 1901 el diari va acabar en mans de Manuel de Lasarte i Aran, fill del fundador, però especialment a càrrec de la seva esposa Àngels i del seu cunyat Manuel Busquets George. Aquest darrer es va proposar donar un fort impuls al diari i es va fer amb una nova rotativa i va idear l'edició d'un suplement setmanal il·lustrat. Així va néixer El Diluvio Ilustrado, una revista que acompanyava el diari cada dissabte, amb una atractiva composició i fotografies i dibuixos amb els quals els editors pretenien arrabassar lectors als seus competidors Diario de Barcelona i La Vanguardia, però també a les revistes de gran difusió com L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia.
El suplement combinava articles i cròniques d'esperit crític amb caricatures, versos, xarades, epigrames i passatemps. D’entre els caricaturistes d’El Diluvio Ilustrado destaca l'obra immensa de Llorenç Brunet, en la seva millor època. Les seves portades i caricatures anticlericals d'una mordacitat vibrant formen part de les millors pàgines de la sàtira espanyola del segle xx.[6] Al costat de Brunet, molts altres caricaturistes que no van arribar a tenir la seva qualitat omplien les pàgines de la revista. Alguns eren velles glòries de la caricatura vuitcentista com Rojas o Ortiz, d’altres eren joves valors que estaven cridats a despuntar en el futur com Bagaria, Bon, Robert, Junoy, Tur o Jou. A partir de 1910 s'hi va incorporar Apa, amb la seva línia estilitzada i el seu humor punyent. També trobem en les seves pàgines a autors com Victor Serra, Adofont, Mico, Ros, Risques, Tit, Grau Miró, Lago, Falgás, Aguilera, Yo, Estu, Callejo o Q Mel. D’entre els escriptors, van aconseguir-hi una gran popularitat Albinio Juste, que firmava amb el pseudònim Fray Gerundio, i també Robert Robert, Conrad Roure, Echegaray, Carlos Jordana, Miguel Sarmiento, Manuel Soriano o Jeronimo Paturot, a més d’un desconegut i mordaç parodista que s'amagava sota del pseudònim de Triboulet.
El Diluvio Ilustrado, igual que el diari que l'acollia, era una publicació radical, escandalosa, polèmica, de vegades contradictòria, capaç de defensar idees contràries alhora en articles diferents, pròxima a la demagògia, vehement, pintoresca, incongruent, anàrquica, estrident, ofensiva i obsessionada per la crítica i la denúncia constant, ja fos contra els partits dinàstics que governaven Madrid o contra el règim monàrquic, com contra els lerrouxistes o els catalanistes.[6] Malgrat tot, va aconseguir una gran popularitat i difusió, ja que enfonsava les seves arrels en la tradició del “xaronisme” barceloní més autèntic, popularitzat per Pitarra i companyia durant la segona meitat del segle xix.
La personalitat i l'empenta del principal valedor d'aquesta publicació, Manuel Busquets, eclipsava la del propietari, Manuel de Lasarte, fins que l'esposa d'aquest últim i germana del primer va decidir apartar Busquets del diari, de manera que els seus múltiples projectes per dinamitzar la difusió de El Diluvio (entre els quals s’hi comptava aquest suplement) es van deixar de banda. Busquets, en el futur, es va fer amb diaris madrilenys com El Liberal o Heraldo de Madrid, escrivint una important pàgina del periodisme espanyol.
Entre 1904 i 1906 segueix la seva numeració de forma correlativa, però a partir de 1907 cada any començava la numeració de nou, per tant trobem els números de l’1 al 119 (que comprenen la col·lecció de 1904 a 1906) i 52 números cada any entre el 1907 i el 1910, i finalment 34 números de 1911. En total sumen 361 números.[4][6]
El suplement il·lustrat de El Diluvio va sobreviure set anys, i va ser una curiosa mostra de sàtira política radical que va fer una forta competència a les publicacions satíriques catalanes de principis del segle xx. A banda de la magistral obra de Brunet, i de la sempre interessant aportació d'Apa, El Diluvio Ilustrado va ser la primera publicació que va oferir la possibilitat de publicar les seves primeres obres a alguns autors que es convertirien en els principals protagonistes de les pàgines de la premsa humorística del primer terç del segle: caricaturistes com Bon, Jou, Junoy o Robert, i molt especialment Lluís Bagaría, que es va destacar com a humorista i caricaturista d'excepció, renovant l'estètica de la nostra caricatura amb el seu traç estilitzat i sinuós.
Referències[modifica]
- ↑ Prensa y partidos políticos durante la República, Checa Godoy, Antonio Ediciones Universidad de Salamanca, 1989
- ↑ Principales diarios republicanos en la guerra civil española
- ↑ Permanyer, Lluís. L'Abans: Recull gràfic deBarcelona - L'Eixample (1860-1980) (Col·leccionable). Efadós, 2015, p. 423 (L'Abans). ISBN 978-84-16547-04-3 [Consulta: 27 abril 2016].
- ↑ 4,0 4,1 «El Diluvio. Suplemento ilustrado.». Dipòsit Digital de Documents de la UAB. [Consulta: 6 juliol 2019].
- ↑ «El Diluvio: suplemento ilustrado» (en castellà). Biblioteca Virtual de Prensa Histórica. [Consulta: 6 juliol 2019].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 «El diluvio ilustrado». Humoristan. [Consulta: 6 juliol 2019].
Enllaços externs[modifica]
- Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. D'El Telégrafo a El Diluvio Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.
- Almanaque El Diluvio al dipòsit documental de la UAB.
- Germans Busquets Arxivat 2016-10-29 a Wayback Machine.
- El Diluvio ilustrado a Humoristan