Usuari:Mcapdevila/Art omeia
 |
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. |
Sota el nom d'art omeia s'agrupa la producció artística d'aquesta dinastia califal, que va regnar en el món islàmic entre 661 i 750.
Arquitectura i urbanisme[modifica]
Urbanisme[modifica]
Hi ha tres tipus de ciutats en el període omeia:
- Les amsar,
- Les ciutats hel·lenístiques i ciutats romanes transformades,
- Les noves ciutats.
Amsar és el plural de misr, que significa 'ciutat de conquesta'. Aquests centres urbans, entre els quals s'inclou Fustat (antic El Caire), Basra, Kufa i Kairuan, van ser creades com a localitats d'hivern i llocs de descans per a l'exèrcit dels conqueridors musulmans. Seguien un esquema senzill: la gran mesquita i el dar al-Imara, el palau, ocupaven el centre, i estaven envoltats amb zones d'habitatges. Si algunes amsar desaparegueren completament poc de temps després de la seva creació, d'altres es van desenvolupar considerablement.
L'Orient Pròxim, sota sobirania romana d'Orient fins a la conquesta, estava ja molt urbanitzat, de manera que es van construir menys ciutats en aquestes regions. Els nouvinguts es van instal·lar a les ciutats ja construïdes, com Damasc, Alep, Himsà, Laodicea, Apamea o fins i tot Jerusalem. Es va construir allà una gran mesquita, ja fos en el lloc de l'església, com a Damasc i Jerusalem, o en un lloc buit (Alep, per exemple). L'església pot també, de vegades, estar dividida en dues parts, ja que se'n reservava una part al culte cristià, i una altra al dels musulmans.
També es van crear altres ciutats, sense ser, però, del tipus amsar, sinó simplement nous centres urbans civils. Per exemple, el cas de Wasit (Iraq) o de Shiraz, a Iran, on resulta impossible distingir actualment els elements omeies. Ramla, al Pròxim Orient, és coneguda només pels textos. Capital de Palestina sota al-Walid I, aquesta ciutat tenia una extensió de 2,5 km², s'obria per dotze portes, incloses quatre d'axials, i incloïa una gran mesquita, un palau, edificis per als artesans, cisternes, els mercats, tallers i barris d'habitatges.
A Anjar, al Líban, la ciutat omeia és ara un jaciment arqueològic, explorat només per l'emir Shebab el 1950. Una inscripció en siríac permet datar la construcció al 846 de l'era cristiana. Podria tractar-se d'un important centre comercial. Envoltada per una muralla amb dues semitorres, la ciutat mesurava 370 x 310 m i s'obria per quatre portes. Dos carrers perpendiculars amb porxos, corresponents al card i al decumanus romans, divideixen el teixit urbà en quatre parts de la mateixa mida. Estan vorejats per botigues, i el seu centre està assenyalat amb un quadrifront, un pòrtic monumental de planta quadrada, amb quatre columnes, situat a la plaça central d'algunes grans ciutats romanes de l'Orient Pròxim.[1] La ciutat conté un palau i una mesquita a la zona sud-est, un altre palau al nord-est i banys al nord. Es va excavar també una gran basílica, situada prop de la plaça central. Els seus conjunts de rajoles i els seus jocs de motllures són elements bastant típics del primer art islàmic.
Arquitectura religiosa[modifica]
Sota els Omeia neix realment l'arquitectura religiosa islàmica, a partir de la cúpula de la Roca. Aquest monument, molt particular, construït, si hem de creu la llegenda, en el lloc on va estar el temple de Salomó, és, segons Oleg Gravar, el primer monument que va ser una gran creació estètica de l'Islam.[2] L'edifici està organitzat al voltant d'una cúpula central recolzada en quatre pilars i dotze columnes de marbre acolorit. Un primer octògon fet de pilars i columnes alternats tanquen l'anell central. Un segon octògon que formen les parets de l'edifici envolta el primer, i crea un doble deambulatori. Mosaics de fons d'or cobrien una gran part de l'edifici, dels quals només subsisteixen els situats a l'interior. La seva iconografia és bastant enigmàtica: per a alguns representen trofeus, per a altres ofrenes. S'observa una forta influència de les tradicions mediterrànies de l'antiguitat tardana, en particular, en la tècnica del mosaic amb fons d'or i en l'ús de columnes i capitells antics, així com influències de l'Iran sassànida, en particular en les corones. Però la llarga inscripció alcorànica -la primera de tota l'arquitectura islàmica - i l'absència d'éssers vius en el decorat posen de manifest que aquest edifici, encara que usa elements antics, els adapta a un nou ús, un nou pensament, pròpiament islàmic.
També sota dels Omeia s'estableix el tipus de mesquita de pla àrab. L'arquetip i l'obra mestra és la gran mesquita dels Omeia de Damasc, realitzada durant el regne d'al-Walid I, entre 705 i 715. Es tracta d'un edifici que té un pati envoltat d'un pòrtic i una sala de pregària hipòstila, amb tres naus paral·leles a la paret de l'alquibla. La nau que porta el mihrab està rematada per una cúpula, i tres minarets en els angles. Aquí es troben mosaics de fons d'or encara d'influència romana d'Orient, potser fins i tot realitzats per artesans romans d'Orient.
Arquitectura civil[modifica]
L'arquitectura civil es va desenvolupar en els castells del desert. En són nombrosos i s'aixequen a les ara desolades planes de Síria, però abans extremadament verdes i fèrtils: podem citar els de Qasr al-Hayr, Khirbat al-Mafjar, Qusair Amra, Mushatta... Exercien funcions diferents: protegir les caravanes, residències principesques o de governadors...; presenten construccions variades, però amb característiques comunes. Així doncs, tots es van construir en maó, i els recintes són quadrangulars envoltats de muralles amb torres emmerletades.
Decoració de l'arquitectura[modifica]
El decorat arquitectònic depèn encara molt de l'antiguitat i de l'art romà d'Orient, com donen prova el freqüent ús de columnes antigues o els mosaics amb fons d'or, de vegades realitzades per artistes romans d'Orient, de vegades per artesans locals que els imiten. La pintura mural també es va desenvolupar molt, com a Qusair Amra, i es coneixen escultures en estuc, gairebé les úniques escultures de tot l'art islàmic.
Objectes[modifica]
Els primers objectes islàmics són molt difícils de distingir dels objectes anteriors a aquest període: en efecte, s'utilitzen les mateixes tècniques i els mateixos motius.
Ceràmica[modifica]
Es coneix, en particular, una abundant producció de ceràmica no envernissada, com dóna prova un famós petit bol conservat al Louvre; la inscripció garanteix la seva data en el període islàmic. Els motius vegetals són molt importants.
Existeixen també peces cobertes de vidriats monocroms verds o grocs. Un vidriat és un recobriment vitri, acolorit o no, de vegades transparent, de vegades opac, que cobreix una ceràmica i la fa brillar, és un element molt important de l'art dels països de l'Islam.
Metalls[modifica]
Els artesans treballen ja el metall amb mestria, creant tota mena de vaixelles. L'aiguamans de Marwan II, del Museu Islàmic del Caire és un dels més impressionants exemples. Compost d'una panxa globular, d'un alt coll subtilment foradat, d'una boca amb forma de gall, és una de les obres mestres del període omeia. Va ser creat per un dels sobirans d'aquesta dinastia.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Art omeia |