Usuari:Mcapdevila/Folre (nàutica)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Per a altres significats, vegeu «Folre (desambiguació)».
Principi d'acoblament de les llates dels antics vaixells grecs amb doble caixa i metxa postissa, assegurada per clavilles de fusta.

En nàutica, s'anomena folre al conjunt de taulons dels vaixells de fusta i de planxes de acer en els metàl·lics amb què es cobreix l'esquelet del buc, cobertes, mampares, etc.

El folre és, en els vaixells de fusta (tan els més antics com en els tradicionals més moderns), la part exterior del buc. Vist des de fora, el buc d'un vaixell mostra el folre (llevat de la quilla, les rodes i algun altre element). Per tant, la forma d'un buc queda determinada pel folre.

A part de contribuïr a la resistència estructural el folre ha de ser estanc i adoptar les formes adequades per a una resistència hidrodinàmica mínima. En el cas dels bucs dels velers les formes han de proporcionar una resistència a la deriva adequada.

En vaixells construïts amb altres materials (xapa metàl·lica, materials compostos o altres) el concepte de folre és similar al descrit per a vaixells de fusta.

El folre exterior i l'interior sobretot constitueixen elements principals de la construcció d'un vaixell no només perquè són elements insubstituïbles de la resistència longitudinal, sinó perquè formen el vas estanc.

Folres en els vaixells de fusta[modifica]

Folre exterior[modifica]

Figura 1.

Està constituït per traques (filades) de taulons de major o menor gruix segons la seva importància com a elements resistent del buc que s'apliquen a la superfície fora de membres (externa).

Les traques estan formades per taulons que s'uneixen, els d'una mateixa, al màxim, quedant dos traques contigües separades per una línia que rep el nom de costura per a calafatar. Això mateix s'executa amb la unió dels límits dels taulons.

El folre d'un dels costats és igual al de l'altre. Està format per les traques d'aparadura, en nombre de tres, que van immediata a la quilla i són de gruixos decreixents. A la figura 1 estan indicades en a , a 1 i a 2 . A partir d'aquesta última traca, entre la b i la c (fig. 1) van una sèrie d'elles d'igual gruix, que reben el nom de folre de punt , el gruix oscil·lava de 140 a 150 mm.

A nivell de cada coberta hi ha altres traques que són de major espessor que reben el nom de cintes, unides al folre de punt per unes traques de gruixos decreixents, per la qual cosa es diu folre de disminució . A les traques altes d'aquest es diuen contratrancanell s. A les traques de d a i reben el nom de cinta principal , i a les compreses ens f i g i h i i , cintes segona i tercera, respectivament.

A les traques fraccionades per les portas s'anomenen folre de entreportes .

Quant als taulons que componen cadascuna de les traques del folre exterior, que no s'acoblen pels seus extrems, s'han de repetir de manera que dues unions d'ells en dues traques contigües distin horitzontalment 1,5 cm com a mínim. A més, com per a una mateixa fracció de eslora la superfície de costat a les amura s i aletes és menor que al centre, resulta impossible que les traques corrin de popa a proa amb la mateixa amplada ni encara que sigui possible que totes facin aquest recorregut. Per això ha d'instal·lar el folre de la manera següent: les cintes es col·loquen paral·lelament a les línies de les portes, acabant en la roda amb igual amplada. Les aparaduras es conserven també de la mateixa amplada. Les traques intermèdies es tracen dividint en el mateix nombre de parts iguals les parts de la quaderna mestra i roda compreses entre la cinta principal i tercera aparadura, sent cada divisió de la quaderna igual a l'ample d'un tauló, les de la roda resultaran menors i les traques es van disminuint progressivament, o de cada dos es fa una, o de cada tres dos. Anàlogament es distribueixen les de popa. En ambdós casos els taulons que se substitueixen reben el nom de tonyines.

La subjecció dels taulons a les quadernes es fa mitjançant perns, claus i cabilles de fusta, col·locats o no en ziga-zaga.

Folre interior[modifica]

Com l'exterior, està compost de taulons longitudinals aplicats a la superfície interna de les quadernes. La traca principal d'aquest folre és la sobrequilla, composta de taulons gruixuts acoblats pels seus extrems i lligats als de la quilla per perns.

És una de les peces que més contribueix a la rigidesa longitudinal del buc, per ser la que està més allunyada, amb la quilla, de la fibra neutra. Per tal de produir el mateix efecte van tres traques B (fig. 1) trucades palmejares, de més gruix que la resta. Entre els palmejares i la sobrequilla, el folre es constitueix per traques longitudinals.

Per donar suport i sostenir els bau s, les traques inferior C i superior D (fig. 1), entre les que aquells vénen a encastrarse, són de gran escairada i reben respectivament els noms de dorment i paraia.

Sota el dorment corre altra traca també de escairada reforçada, que s'anomena sobredorment. Aquesta estructura es repeteix a cada coberta.

El folre es constitueix entre els palmejares i el dorment en traques inclinades en dues direccions igualment inclinades respecte a l'horitzontal, completades per altres longitudinals que omplen els espais angulars compresos per les obliqües. L'objecte d'ella és que el folre treballi bé a la compressió.

Entre dues cobertes consecutives el folre de la murada està constituït per una traca que va sobre el paraia, anomenada sobretrancanell o contratrancanell, i les traques interrompudes per les portes.

Folre de les cobertes[modifica]

Està constituït per traques de taulons longitudinals, col·locades unes al costat de les altres i separades per les costures que cal calafatar amb estopa i brea.

Les traques immediates als trancanells són de major gruix que la resta, i la seva forma és la del contorn de les murades.

El folre així constituït va clavat sobre els baus amb claus de cap pèrdua tapats amb uns taps de fusta.

Els folres de les cobertes, així com els exteriors, han de ser perfectament estancs, a la qual cosa cal calafatar totes les costures amb estopa i brea.

Folre de coure[modifica]

Per evitar la podridura dels taulons exteriors de la obra viva, així com per fer més llisa la superfície es folra la carena amb planxes de coure que se subjecten amb claus d'aquest metall, interposant paper d'estrassa o feltre vegetal.

Folres en els vaixells metàl·lics[modifica]

Dibuix que mostra la diferència entre buc tinglat (esquerra) i llis (dreta)

Estan constituïts per planxes rectangulars d'acer reblades, segons els casos, a les quadernes, baus o muntants. Quan les majors dimensions de les planxes estan dirigides al mateixa direcció que els membres en què es fixen, s'anomena transversal seva col·locació. Quan la direcció és perpendicular les planxes es disposen per traques transversals o longitudinals.

La unió de les planxes d'una mateixa traca i d'aquestes entre si es pot fer de diverses maneres:

  • a tope : els cants de les planxes queden en contacte (fig. 3) i la seva unió s'efectua remachándolos a un tros de planxa anomenat tapajuntes A B , que pot anar per les dues cares.
  • a folre tinglat : les planxes munten els cants de les unes sobre les altres com indica la figura 4.
  • a doble folre tinglat: les planxes van en la disposició que mostra la figura 5.

Els reblons (reblons) es disposen en una o diverses files.

La porció d'una planxa que munta sobre una altra es diu recobriment.

Els folres poden disposar combinant aquests sistemes: així, per exemple, les traques poden ser formades al màxim i unides entre si, a folre tinglat, senzill o doble, o límit també.

Com els folres metàl·lics, al contrari que els de fusta, es fan intervenir en gran nombre de casos a la resistència del conjunt, es lliguen les planxes entre si mitjançant de tapajuntes A B quan es col·loquen al màxim. Aquests tapajuntes es posen generalment pel costat dels membres que integren l'esquelet del folre i s'interrompen en ells per evitar que calgui encorbanr-los com passa-continus.

En el sistema de folre tinglat la fixació del folre als membres imposa la col·locació d'unes falques o imbornals que omplin els espais anàlegs al abcd (fig. 5)

Quan un folre ha de ser estanc es cus de manera que la separació entre els reblons sigui cinc vegades el seu diàmetre i les costures es calafaten o repiquen. Aquesta operació consisteix a apropar les vores de les planxes entre si i al membre que estan reblades mitjançant un cisell especial emprat a martell o pneumàticament, que obre un petit solc que s'expansiona convenientment el metall.

Folre exterior[modifica]

En els bucs metàl·lics, al contrari del que passa en els de fusta, el folre exterior constitueix un dels elements principals de la resistència longitudinal d'un navili. Es disposa en traques longitudinals contínues de manera que les planxes que componen cadascuna van unides pels extremitats al màxim o folre tinglat.

En el primer cas l'ús de tapajuntes transversals es fa indispensable. Les traques entre si solen unir-se a doble folre tinglat.

Quan les juntes dels límits de les planxes es fan a folre tinglat, els ressalts que resulten ab , cd , etc. (Vegeu en fig. 4), es disposen de manera que mirin cap popa amb el fina que la carena no es presenti desavantatjosament a la resistència de l'aigua a la marxa avant. De vegades se suavitzen aquests graons amb un arrebossat parcial de ciment.

Si el folre ha de contribuir eficaçment a la resistència longitudinal, cal que no ofereixi línies transversals de mínima resistència. Amb aquesta finalitat ha de complir la condició següent: les juntes transversals són línies febles que s'han de distribuir de manera que es reparteixin convenient i regularment. En general no s'admet en traques contigües dues juntes transversals que no estiguin separades al memos per dues clares entre quaderna s. Els laminadors proporcionen per complir aquesta condició planxes de 11 m de longitud. Siguin ab, a 1 b 1 , a 2 b 2 ... les quadernes, A, A 1 , A 2 ... les traques i MNM 'n ' una de les planxes, totes iguals, amb què es constitueix el folre (fig. 7). Sigui l la longitud de la planxa i c l'ample de la clara entre les quadernes. Si és l = 4c , l'única distribució possible és la indicada en aquesta figura, en la qual es veu les juntes mn, m 2 n 2 .. . que cauen en la mateixa clara només disten l'ample a d'una traca. Si és l = 5c , la disposició que s'obté és la de la figura 8 amb una distància entre juntes igual a 4a . Si és l = 6c , és la distància igual a 2a . Si l = 7c , resulta 6a . En totes aquestes disposicions les clares té nigual nombre de juntes transversals mn, m 2 n 2 ... Poden aconseguir molt diferents distribucions allargant la separació entre les juntes més pròximes de dues traques consecutives, quedant llavors algunes clares sense juntes.

La distribució de les costures de les traques entre si (costures longitudinals) se subjectes a les regles següents: Per a les de obra viva, s'arreglen en posició i nombre perquè quedin compreses entre les clares que deixen entre si les quadernes longitudinals o vagra s, les de les quilles horitzontals són paral·leles al pla diametral i la més propera a la flotació horitzontal, les intermèdies es distribueixen de manera que es conservi constant l'amplada de cada traca al màxim. Les de la obra morta cauen entre les cobertes i es conserven paral·leles a elles.

La constant amplada de les traques només és possible a la regió central, on els desenvolupaments dels contorns transversals són poc diferents, però a mesura que s'acosta a les extremitats del vaixell, en els fins o raseles de popa i proa, aquests contorns van sent de menor longitud, i la prolongació sistemàtica de les traques centrals es fa impossible. No només es disminueixen llavors d'amplada sinó que se suprimeixen les necessàries, supressions que donen lloc a problemes d'unió resolts de diferent manera.

El gruix del folre exterior no és uniforme sobretot el costat: és màxim a la regió dels fons (quilles horitzontals i aparaduras) que és la part més allunyada per sota de la fibra neutra i que pro aquesta raó convé reforçar. Les traques disminueixen després de gruix a mesura que s'acosten a la flotació. A la traca en què aquesta està es la dóna generalment major gruix per ser la més exposada a oxidacions, xocs, etc. Cap a les extremitats tampoc conserva cada traca el mateix gruix, aproximant amb això a l'obtenció d'una biga amb el mateix resistència: el més freqüent és que el gruix de cada traca es conservi constant a la regió central. A partir d'aquesta regió les planxes de cada t4raca van disminuint d'espessor, excepte les parts del folre en què freguen les àncora s i cadenes al llevar, sobretot si les primeres són sense cep.

El folre exterior se subjecta a l'esquelet de la nau mitjançant de reblons que el fixen en sentit transversal a les angulars exteriors de les quadernes i en el longitudinal a les de les vagras.

La subdivisió del doble fons en petits compartiments estancs obliga a unir algunes quadernes estancamente al folre.

Les costures de les traques entre si es fan amb dues files de reblons.

Folre interior[modifica]

Per al folre interior del doble fons es pot dir exactament el mateix que per a l'exterior.

Folre dels ponts i cobertes[modifica]

Està constituït pro traques longitudinals de planxes, cosides les que constitueixen una traca i aquestes entre si al màxim, amb els tapajuntes per la part inferior si no porta revestiment de taulons de fusta i per la superior si el porta.

La traca propera al costat o paraia és generalment més gruixuda que la resta.

Els folres es reblen sobre les ales dels bau s.

En els creuers destinats a prestar servei en estacions navals que no compten amb dics de carena sol adaptar-se al folre d'acer de l'obra viva altre de planxa de coure, amb interposició d'un imbornal corregut de teca, la finalitat és que l'aigua no pugui penetrar fins al folre de acer. el folre de coure es col·loca per traques longitudinals clavades al imbornal amb claus de coure.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Folre