Usuari:Mcapdevila/Guerres de Religió a França

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de conflicte militarMcapdevila/Guerres de Religió a França
Data1560 - 1598
Bàndols
Protestant i aristocràtic (Hugonots) Ultracatòlic i monàrquic

Les Guerres de Religió[1], varen abraçar un període i un territori molt ampli, però per antonomàsia, fan referència al cas francès entre els anys 1560 i 1598, on es varen produir fins a vuit guerres de religió, amb alternança de períodes de violència i de pau. No obstant, cal tenir present, que entre el 1610 i el 1620, aquestes guerres es varen reprendre a França, coincidint amb l'assassinat polític del rei Enric IV de França a mans d'un catòlic exaltat.

El factor religiós d'aquestes guerres va aportar un element molt característic, diferent a la resta de conflictes: l'element de la violència religiosa. Després de la Pau d'Augsburg de 1555, teòricament a Europa s'havia produït un cert equilibri pel que feia a la conflictivitat religiosa, però a la pràctica, estaven prenent força dues formes contraposades: el bàndol catòlic i monàrquic, format per clergues, jesuïtes i ultracatòlics, i el bàndol protestant i aristocràtic, format pels hugonots francesos.

Ambdós bàndols es varen organitzar militarment, trencant amb l'essència de la Reforma protestant, que afirmava ser un moviment purament religiós i espiritual. Aquesta organització era deguda a la persecució contrareformista, que va provocar una millor organització en les files del calvinisme, però també, gràcies a la propaganda, que instava a la resistència.

Alguns conflictes considerats com a "Guerres de Religió"[modifica]

Context polític[modifica]

Si ens centrem en el cas paradigmàtic de França entre els anys 1560 i 1598, és un període que abraça el regnat d'un gran número de monarques: Enric II (1547-1559); Francesc II (1559-1560); Maria de Mèdici (regent entre 1560-1564); Carles IX (1560-1574); Enric III (1574-1589) i Enric IV (1589-1610).

El marc polític d'aquesta època va ser la mort accidental del rei Enric II al 1559, un fet que va donar certes esperances al bàndol protestant pel que feia a la seva emancipació, no obstant, les idees protestants es varen veure frustrades per la pujada al tron d'un nou monarca, Francesc II, el seu fill menor. Francesc II va ser un rei que va defensar a ultrança el catolicisme, gràcies al suport i la influència incondicional de la família ultracatòlica dels Guisa. A la mort de Francesc II, el següent en ocupar la línia de successió va ser el seu germà Carles IX, que mentre va ser menor d'edat la regència va quedar sota el control de la seva mare Caterina de Mèdici (1560-1564).

La inestabilitat política que caracteritzava els períodes de regència va provocar una escissió a dintre del bàndol protestant i aristocràtic, que tenia interessos diversos: d'una banda, els nobles, que aspiraven al control del govern i del Consell de regència, i de l'altra, els hugonots, que pretenien posar fi a la repressió religiosa per mitjà de la llibertat de consciència. Aquesta divisió interna del bàndol protestant va comportar l'aparició d'una sèrie d'episodis violents com varen ser la Conspiració d'Amboise, atemptats i assassinats polítics, un tipus de violència extrema justificada per raons d'estat.

Durant el regnat de Carles IX, va produir-se l'episodi més significatiu de les Guerres de Religió: la Massacra de la nit de Saint Barthélémy, concretament l'agost de 1572 a París. Novament es tractava d'un episodi de violència militar justificada per raons religioses. Va ser un episodi que es va esdevenir en un moment de parèntesi i de pau, entre la tercera i la quarta guerra, motivat a partir de la proposta de l'almirall Gaspard de Coligny, el cap militar dels protestants, d'un intent d'entesa per part dels bàndols enfrontats per tal de fer front a un nou enemic comú: els espanyols a la Guerra de Flandes. Aquesta proposta va ser rebutjada pels Guisa i també per la reina regent, que observava els perills d'una política de confrontació amb la monarquia espanyola de Felip II. La proposta de Coligny, al seu torn, va generar una sèrie de moviments per part del bàndol catòlic: primerament, varen concertar un matrimoni entre la filla de Caterina de Mèdici, Margarida de Valois, amb el príncep protestant Enric III de Navarra, futur Enric IV de França. El següent moviment del bàndol catòlic, i en particular dels Guisa, va ser l'intent fracassat de l'assassinat polític de Coligny, un fet que només va contribuir a agreujar encara més la situació. L'últim gran moviment del bàndol catòlic va ser el que va generar la gran massacra de la nit de Saint Barthélémy, que va ser el pla de liquidació dels caps del bàndol hugonot. La violència però, es va expandir i va ser el propi poble qui va començar a perseguir als hugonots arreu de París, desobeint les ordres directes del monarca, que manava acabar amb la violència.

Aquest episodi és l'exemple d'esdeveniment que va iniciar-se com a una repressió política i va acabar per convertir-se en una caça indiscriminada d'hugonots. Segons algunes investigacions històriques, es calcula que a París varen morir entre 2000-3000 persones i entre 20.000-25.000 hugonots varen ser empresonats.

Al 1584 va morir el germà petit d'Enric III sense descendència, i aquest fet va provocar que l'hereu legítim del regne de França passés a ser el príncep protestant Enric III de Navarra. Els catòlics veien amb horror el fet que un heretge es convertís en el futur rei de França, i de la mateixa manera que ho varen fer els protestants, varen contemplar la rebel·lió contra la monarquia. Aquest episodi va culminar amb l'assassinat del rei Enric III a mans d'un religiós de l'ordre dels dominics, Jacques Clément. Un esdeveniment justificat i aprovat per bona part de l'opinió catòlica.

El seu successor, Enric IV, l'últim monarca de la dinastia dels Valois de França, va tenir un final similar al del seu predecessor. La promulgació de l'Edicte de Tolerància de Nantes del 1598, va suposar per a molts, el triomf de la tolerància a Europa, però també, una autèntica aberració pel bàndol catòlic, que va manifestar la seva indignació per mitjà d'un tiranicidi: Enric IV va ser assassinat al 1610 per un fanàtic catòlic, François Ravaillac.

Visió del conflicte des de la perspectiva d'un contemporani: Michel de Montaigne.[modifica]

Yo vivo en una época pródiga en ejemplos increíbles de crueldad, ocasionados por la licencia de nuestras guerras intestinas; ningún horror se ve en los historiadores antiguos semejante a los que todos los días presenciamos, a pesar de lo cual no he logrado familiarizarme con tan atroces espectáculos. Apenas podía yo persuadirme, antes de haberlo visto con mis propios ojos, de que existieran almas tan feroces que, por el solo placer de matar, cometieran muertes sin cuento, que cortaran y desmenuzaran los cuerpos, que aguzaran su espíritu para inventar tormentos inusitados y nuevos géneros de muerte, sin enemistad, sin provecho, por el solo deleite de disfrutar el raro espectáculo de las contorsiones y movimientos, dignos de compasión y lástima, de los gemidos y estremecedoras voces de un moribundo que acaba sus horas lleno de angustia. Este es el grado último que la crueldad puede alcanzar: Ut homo hominem, non iratus, non timens, tantum spectaturus, occidat. [Séneca: Que l’home sense sentir còlera ni temor, només per contemplar-ho, mati a un altre home].

Ensayos, Libro II, cap. 11

Característiques Generals[modifica]

Violència religiosa[modifica]

Els exèrcits que es varen reunir no van ser tan nombrosos com els de la Guerra dels Cent anys, sinó que varen ser batalles més modestes d'uns 3000 cavallers per una banda i altra, amb la diferència de que el grau de violència que es va dur a terme va ser molt elevat.

El fet es que les Guerres de religió van suposar una successió de massacres, terme popularitzat a la França d'aleshores, on l'episodi més sagnant i violent va ser la nit de Saint Barthélémy al 1572 a París. A la nit de Saint Barthélemy es va dur a terme la massacra de milers de protestants que va desencadenar una onada de matançes arreu de França.

  • La Saint-Barthélémy segons Voltaire

"Aquella espantosa mortandad se meditó y se preparó durante dos años y se concibe difícilmente como una muger del carácter de Catalina de Médicis criada en los placeres y á quien el partido hugonote era el que le hacia menos sombra pudo tomar una resolucion tan bárbara y aun admira mas un horror semejante en un rey de veinte años. El partido de los Guisas tuvo mucha parte en esta empresa y dos Italianos que despues fueron cardenales Biragua y Betz dispusieron los ánimos. Entonces se hacia un grande aprecio de las máximas de Ma quiavelo y particularmente de la que no debia cometerse un crimen á medias.La máxima de que nunca debería cometerse ningun crimen hubiera sido mas política pero las costumbres se habian hecho feroces por causa de las guerras civiles y á pesar de las fiestas y de los placeres con que Catalina de Médicis entretenía de continuo la corte. [...] La trama se urdió con un disimulo tan profundo como era horrible la accion... [...] Estos tiempos eran tan funestos y el fanatismo o el terror dominaba de tal modo los espíritus que el parlamento de Paris ordenó que todos los años se haria una procesion el dia de san Bartolome en accion de gracias[...]".

Ensayo sobre las costumbres, trad. 1827, cap. 172.

La qüestió de la violència ha estat un tema estudiat pel qual s'intentava veure el substrat cultural que hi havia darrera d'això, donat que encara ser una constant en la vida quotidinada, durant les guerres de religió es va manifestar en diversos nivells com: violència militar, violència al camp de batalla, i violència repressiva vers l'enemic. En la segona fase de les Guerres de religió amb un caire destructiu, el conflicte militar va pesar molt sobre el país. Un dels tants perquès va ser pel comportament violent de l'exercit pel tractament als presoners de guerra, als habitant d'una ciutat conquerida o als tra¨dors dels reis. El xoc més destructiu va ser la Batalla de Jarnac al 1569.[cal citació]

En el marc polític que ens trobem durant les Guerres de religió, tenen lloc conflictes amb un nivell de violència rellevants com:

  1. Atemptat contra el rei. La conspiració d'Amboise al 1560, va ser el primer episodi sanguinari i tràgic de les Guerres de religió de França, a més del preludi del horrible conflicte que es desenvoluparà a França entre el 1562-1598. Aquest fet va ser dut a terme pels protestants frustrats per tal d'apoderar-se de la persona del rei Francesc II de França. I arran d'aquest, es van definir els bàndols confrontants a les guerres: el bàndol catòlic i el bàndol protestant.
  2. Assassinats de polítics. L'any 1563 va ser mort el primer cap del protestantisme durant un atemptat. I aquest fet, va agreujar la distinció entre els llinatges dels Borbons i el llinatge dels Guisa, i va produir un esclat d'intents d'assassinats de cpas polítics dels diferents bàndols.

La violència extrema de les guerres de religió, segons l'explicació de molts investigadors com Nataly Zemon-Davis, era deguda a la mentalitat religiosa del moment i també de:

  • Les pràctiques penals de l'època com la decapitació, la mutilació, l'evisceració,etc.
  • La mentalitat de croada religiosa de la lluita a mort i per la destrucció de l'heretge. Fet que explica que Saint Barthélémy fos interpretada com una victòria.
  • La psicosis de set atacat i destruït, motiu que va portar sla hugonots a atacar i conquerir ciutats. Aquesta va ser la tendència a la deshumanització de l'enemic. Això explicaria les matances amb ganivets, els casos de canibalisme,etc.
  • La violència purificadora, és a dir, la justificació de la violència per aconseguir la purificació del cos social. D'aquí provindria la pràctica de llençar els morts a l'aigua o el fet de cremar-los.

Radicalisme Polític[modifica]

Les guerres de religió varen crear un context on l'ordre monàrquic va ser qüestionat i es va arribar a situacions inimaginables com deposicions de reis o tiranicidis. Va ser un moment en que es van gestar concepcions polítiques de tipus constitucionals que es trobaran a les bases de les polítiques modernes, com la justificació del "Dret de resistència".

Aquest procés no va ser sobtat, sinó gradual gràcies als caps religiosos i polítics que van anar desenvolupant aquesta teoria:

  1. Els protestants. El punt de partida va ser un passatge de Sant Pau de l'epístola als romans del Nou testament. A partir de la seva lectura es va establir que tota autoritat provenia de Déu, cosa que suposava que l'ordre polític estava determinat per la providència i aquest no podia ser qüestionat. Però al 1550, dins del luteranisme va apareixer una teoria de resistència, un text elaborat a Magdeburg que era una reacció contra l'intent de Carles V d'imposar a totes les ciutats d'Alemanya el que es coneixia com a l'Interim d'Augsburg. Amb això, pretenia fer una coalició entre catòlics i protestants. Però aquest esdeveniment afavoria més al bàndol catòlic, per aquesta raó es va produir un conflicte entra la Lliga d'Esmalcalda, lliga dels protestants, i les tropes imperials. La resolució del conflicte va ser la Pau d'Augsburg i la proclamació del "Cuius regio, eius religio".
  2. Els calvinistes. A partir del segle XVI, els calvinistes varen desenvolupar una nova teoria, donat que la seva situació era cada cop més compromesa, les persecussions per part de les autoritats eren freqüents. Llavors, a partir de la Teoria de Magdeburg, varen començar a donar justificacions per resistir al poder. Aquesta justificació va ser utilitzada en els primers compassos de les Guerres de religió, on es justificava el dret d'aixecament, però no contra els monarques, sinó contra els seus mals consellers.
  3. Els monarcòmacs. Arran del gran taransbalsament que es va produir a França per la nit de Saint Barthélémy, els calvinistes varen desenvolupar una teoria radical que no només justificava la resistència per raons polítiques, formulant una teoria de la sobirania del poble. Els seus autors varen ser: Hotman, Duplessis-Mornay, Bèze i Buchanan, els anomenats monarcòmacs.

Tolerància[modifica]

La tolerància és el tercer aspecte més destacable de les Guerres de la religió, donat que va suposar un canvi respecte del passat. El punt de partida de la tolerància va ser la intolerància total religiosa, la idea de que una societat cristiana havia de tenir només una religió, una cultura i que tota desviació s'havia de perseguir.

Un concepte polèmic al segle XVI va ser el de la llibertat de consciència, considerada com a quelcom dolent i aberrant:

  • Contra la llibertat de consciencia
« «Siendo pues el alma de las Repúblicas la Religión procure el Príncipe conservarla. (...) Los Emperadores Tiberio y Adriano prohibieron las Religiones peregrinas y procuraron la conservación de la propia, como también Teodosio y Constantino, con edictos y penas a los que se apartasen de la Católica. Los Reyes Don Fernando y Doña Isabel no consintieron en sus Reynos otro exercicio de Religion, en que fue gloriosa la constancia de Felipe Segundo y de sus sucesores, los cuales no se rindieron a apaciguar las sediciones de los Países Bajos concediendo la libertad de conciencia, aunque con ella pudieron mantener enteros aquellos dominios y escusar los inumerables tesoros que ha costado la guerra. Más han estimado el honor y gloria de Dios que su misma grandeza» »
— Saavedra Fajardo, Empresas, 1640[cal citació]

A França, a l'inici de les Guerres de religió, el plantejament dels hugonots va ser la reclamació de la tolerància que va guiar la política de la monarquia francesa durant aquestes guerres. Els períodes de pau anaven seguit d'una sèrie d'edictes de tolerància, dels quals el més famós de tots i el que va permetre el triomf de la tolerància a Europa va ser l'Edicte de Nantes de 1598, redactat per Enric IV de França.

Però aquest edicte va ser un acord molt precari, encara que molts van considerar-lo com el triomf de la tolerància a Europa. Pel que fa el bàndol catòlic, no van acceptar els acords esmentats, i això va ser la causa de l'assassinat d'Enric IV al 1610. I, pel que fa els hugonots, també van estar en contra donat que la seva expansió va quedar limitada.

Filmografia[modifica]

  • La reina Margot, de Chéreau (adaptació de la novela de Dumas, entorn de la Saint-Barthélémy).
  • La Dame de Monsoreau, adaptació d’una altra novela de Dumas sobre el període.[2]

Referències[modifica]

  1. ↑ http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-catalana/EC-GEC-0054828.xml?s.book=gec&s.q=guerres+de+religi%C3%B3#.Uv0ej6KfjEg
  2. ↑ http://www.tv3.cat/videos/1038049

Bibliografia[modifica]

  • Bennassar, Bartolomé:Historia moderna. Madrid: Akal, 1991. ISBN 8476009909
  • Constant, Jean-Marie: Les Français pendant les guerres de Religion. Hachette Littératures, 2002. ISBN 2-01-235311-8
  • Crouzet, Denis:
    • Les Guerriers de Dieu. La violence au temps des troubles de religion (v. 1525–v. 1610). Champ Vallon, colección « Époques », 2005 (1ª edición 1990) ISBN 2-87673-430-3
    • La Genèse de la Réforme française 1520-1562. SEDES, col. "Histoire moderne" n° 109, Paris, 1999 (1ª ed. 1996) ISBN 2-7181-9281-X
  • Frieda, Leonie: Catalina de Médicis. Una Biografía. Siglo XXI, Madrid, 2005. ISBN 84-323-1221-5
  • Jouanna, Arlette (dir.): Histoire et dictionnaire des guerres de religion, 1559–1598, Robert Laffont, col. "Bouquins", 1998. ISBN 2-221-07425-4
  • Kamen, Henry: Nacimiento de la tolerancia en la Europa moderna. Madrid: Alianza, 1987. ISBN 8420602477
  • Tenenti, Alberto: La Edad Moderna: Siglos XVI-XVIII. Crítica, Barcelona, 2000. ISBN 84-8432-136-3
  • Venard, Marc: El Mundo y su Historia, Volumen VI: Los Comienzos del Mundo Moderno (Siglos XVI y XVII). Arcos Vergara, Barcelona, 1972. ISBN 84-7017-127-5
  • GOUBERT, P. Historia de Francia. Barcelona: Crítica, 1987. ISBN 8474233321
  • FLORISTÁN, A. (cord.). Historia Moderna Universal. Madrid: Ariel, 2005. ISBN 843446778X.
  • DAVIES, N. Sociedad y cultura en la Francia moderna. Barcelona: Crítica, 1993. ISBN 8474235774.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Guerres de Religió a França


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Mcapdevila/Guerres_de_Religió_a_França&oldid=33196624»