Guerra Civil Anglesa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerra Civil Anglesa
La victòria del Nou Model d'Exèrcit Parlamentari, sota Sir Thomas Fairfax i Oliver Cromwell, sobre l'exèrcit reialista, comandat perl Príncep Rupert, a la batalla de Naseby (14 de juny de 1645) marcà el punt d'inflexió a la Guerra Civil Anglesa.
La victòria del Nou Model d'Exèrcit Parlamentari, sota Sir Thomas Fairfax i Oliver Cromwell, sobre l'exèrcit reialista, comandat perl Príncep Rupert, a la batalla de Naseby (14 de juny de 1645) marcà el punt d'inflexió a la Guerra Civil Anglesa.
Dates 1642 a 1651
Escenari Anglaterra
Resultat Victòria parlamentària
Bàndols
Bandera d'Anglaterra reialistes Commonwealth d'Anglaterra parlamentaris
Comandants
Bandera d'Anglaterra Carles I d'Anglaterra
Imperi austríac Rupert del Rin
Commonwealth d'Anglaterra Robert Devereux
Commonwealth d'Anglaterra Oliver Cromwell
Commonwealth d'Anglaterra Thomas Fairfax
Baixes
50.700 morts 34.130 morts

Guerra civil anglesa o Revolució anglesa són els conflictes bèlics entre parlamentaristes i reialistes sostinguts entre els anys 1642 i 1651 al Regne d'Anglaterra.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Situació política i social[modifica | modifica el codi]

Carles I pintat el 1631 per Daniel Mytens

Abans de la Guerra Civil, el Parlament anglès no era un òrgan permanent de la política, sinó tan sols una assemblea temporal i consultiva. Estava compost per representants de la petita noblesa, i tenia al seu càrrec recollir impostos i taxes per al rei. El monarca no tenia l'obligació de seguir les indicacions del parlament i podia dissoldre'l. En aquella època, aproximadament una tercera part dels parlamentaris pertanyien a la facció religiosa anomenada puritanisme, que va jugar un paper primordial en el desenvolupament dels fets. El Rei Carles I d'Anglaterra, fill de Jaume I d'Anglaterra, aspirava a reunir totes les illes britàniques dins d'un sol regne, ja que en aquella època el Regne d'Irlanda i el Regne d'Escòcia formaven estructures polítiques separades (encara que subjugades al poder de la mateixa corona). Carles I creia en el dret diví dels reis i considerava qualsevol objecció a les seves pretensions com un insult personal. El seu matrimoni amb la princesa catòlica Enriqueta Maria de França va irritar i fer desconfiar els parlamentaris protestants, els quals temien una reintroducció del catolicisme al regne.

El rei tenia la intenció de participar en les guerres europees com si es tractés de croades, i va posar al cap de l'exèrcit al seu favorit, George Villiers, duc de Buckhingham, que va ser totalment derrotat a França. El Parlament va destituir el 1626 al Duc de Buckhingham, i el rei, enfurismat pel que va considerar una insolència, va dissoldre el Parlament. Un nou Parlament va ser reunit el 1628, en el que el rei es veié obligat a cedir part de la seva sobirania sota les lleis establertes per la Carta Magna. Les peticions establertes pel nou Parlament en el document forn tals com: la fi de les detencions arbitràries, el consentiment del Parlament per a la recaptació de tots els impostos, la prohibició d'allotjaments militars en vivendes privades i la prohibició de la llei marcial en temps de pau.

Carles va clausurar el parlament, iniciant al 1630 el que s'anomena com regnat personal de Carles (tal com també van fer Felip IV d'Espanya i l'emperador Ferran II). La dècada que seguí, l'hi va suposar un moment d'èxit en la monarquia, augmentant la recol·lecció d'impostos gràcies a taxes com la del "Ship money", que va ser fortament protestat pel Parlament, ja que ara es convertia en regular, mentre que, fins al moment, tan sols els ports de mar pagaven aquest impost per al manteniment de vaixells de guerra de la corona. A això, s'hi van sumar una política de venda de monopoli i una pressió territorial als jutges de Pau, que havien d'entregar com fos la quantitat de diners (havent de recórrer en nombroses ocasions a l'extorsió). Amb aquestes mesures, va voler demostrar que podia guanyar tants o més diners que quan convocava el Parlament. Això no obstant, aquest despotisme va suposar-l'hi una gran impopularitat. L'èxit econòmic és degut, en gran part, a la gestió de Thomas Wentworth, duc de Strafford, un antic parlamentari.

L'altre home fort era l'arquebisbe William Laud, que tenia l'objectiu d'eliminar les diferències entre els calvinistes i els anglicans. El 1637, Laud intenta imposar a tota l'illa un nou esquema anomenat "Prayer Book", que fa esclatar Escòcia al 1638, organitzant-se així el "Covenant" (pacte) per tal de defensar la seva identitat. Des de la unió d'Escòcia amb Anglaterra, diversos actes van molestar als escocesos: per exemple, el fet que el seu rei hagués abandonat Escòcia per instal·lar-se a Anglaterra, o la institució d'un grup de nobles delegats pel rei Carles, que governaven Escòcia segons els interessos de la monarquia anglesa. D'altra banda, els puritans, que volien eliminar les cerimònies (fins i tot Nadal i la Setmana Santa), veuran aquesta església anglicana com l'anticrist.

La guerra contra Escòcia[modifica | modifica el codi]

A l'abril de 1640 es convocarà al Parlament per a recaptar diners per a la guerra contra Escòcia. El Parlament estava encara més radicalitzat i es va negar a negociar els diners fins que no acceptés abans les seves peticions i la destitució del duc de Strafford, pero Carles es va negar totalment i va tancar-lo, per això va ser anomenat com parlament Curt. Per els historiadors whigs es tracta d'un punt de màxima convicció del parlament, per els revisionistes volia dir que sinó fos per la mala política de Carles s'hauria mantingut un sistema absolutista sòlid com fins llavors.

Quant a l'estiu de 1640 els escocesos van iniciar la conquesta, amb la presa de Newcastle upon Tyne després de la batalla de Newburn, Carles va haver de tornar a convocar el parlament, és l'anomenat Parlament llarg. La posició del parlament encara era més radical i demana l'abolició de totes les mesures des de 1630, l'empresonament de Strafford, que el rei no tingui el poder de convocar o desconvocar el parlament i que aquest es reuneixi cada tres anys. Davant d'això Carles ho accepta tot i intenta arribar a un acord amb els escocesos retirant el "Prayer Book" per després buscar suport dels sectors aristocràtics que no estaven tan radicalitzats per tal de formar un exèrcit conjunt amb Escòcia contra el Parlament.

La situació a Irlanda[modifica | modifica el codi]

El regne d'Irlanda és administrat durant 8 anys pel comte de Strafford el qual serà arrestat pels parlamentaris i executat contra la voluntat del rei Carles I d'Anglaterra el 1641. Com a reacció els catòlics irlandesos s'alcen en armes tement la tornada d'un poder protestant.

Desenvolupament de la guerra[modifica | modifica el codi]

Territoris controlats al llarg de la guerra: En verd, els parlamentaris, en vermell, els reialistes

A l'agost de 1642 Carles I d'Anglaterra li proclamarà la guerra al Parlament. L'economia sufria en l'època de Carles un creixement que va afavorir als ja rics, quan Carles es refugia fora de Londres surten tot un seguit de moviments radicals moguts per la classe menestral de Londres que planteja reivindicacions com ampliar el dret de vot, la dissolució de la Cambra dels Lords, una major redistribució de la riquesa i fins i tot l'abolició de la monarquia. Aquest van ser els autèntics revolucionaris, ja que els membres del parlament eren opositors al rei però molt conservadors, ja que formaven part de l'elit. Per tot això els últims anys es consideren aquestes revoltes com més socials que polítiques. De la mateixa manera que la revolta dels segadors a Catalunya o la del 1647 a Nàpols aquesta revolta també va ser reprimida durament abans que les revoltes polítiques, ja que resultaven més perilloses.

Les primeres revoltes apunten que Carles podrà ràpidament controlar Londres però a partir de 1644-45 l'exèrcit real sortirà derrotat en les batalles més importants, la batalla de Newbury (1643), la batalla de Marston-Moor (1644) i la batalla de Naseby (1645). A Naseby apareix la figura d'un parlamentari fins llavors poc destacat: Oliver Cromwell que destaca per la seva tasca d'organització que havia faltat fins llavors als parlamentaris amb la creació de l{}exèrcit model i la seva elit, els Ironsides. Aquest exèrcit és bastant modern en el sentit de l'ús de la tàctica però a la vegada molt medieval per la fidelitat dels seus soldats al noble sent més aviat un exèrcit privat i reclutat a les ciutats de Londres. La major part de l'exèrcit estava format per puritans, aquesta ala d'esquerres estava dividida en diferents grups segons les seves idees:

  • Els generals: Entre ells Oliver Cromwell pensaven a governar amb el rei. Redacten unes propostes i les hi duran al rei, però Carles I no les va signar pel que es van sentir traïts pel rei.
  • Levellers: Les seves idees sobre el poder del parlament són que no ve donada per Déu i es plantegen aquest poder com un pacte en què el poble diposita la seva confiança en els seus governants i autoritats. Proposen el sufragi universal i que el poder del governant ha de ser limitat pel que no creuen en els càrrecs vitalicis. Alguns aspectes de la seva idees es recolliran en la constitució americana.
  • Diggers: Són més radicals i el seu plantejament és més visceral i més pobre. Creien que la terra és per a qui la treballa i que havia d'haver una repartició d'aquesta. també proclamaven l'abolició del treball assalariat i practiquen l'ocupació de terres. No tenen una ideologia elaborada.

Al 1646 el rei Carles és capturat pels escocesos i entregat als parlamentaris a canvi d'una compensació econòmica. Una vegada capturat hi ha una clara diferencia entre els que diuen que poden jutjar al rei i els que no. En aquest moment els objectius de Cromwell no coincideixen del tot amb el parlament i fa un cop d'estat apoderant-se del parlament i posan-t'hi gent més radical, Carles aprofita aquesta situació i aconsegueix escapar-se cap als seus territoris privats d'Escòcia però al 1647 es tornat a capturar. Al 1648 comença el judici contra Carles, és condemnat per traïció i és executat al 30 de gener de 1649. S'aconsegueix dissoldre la monarquia, la cambra dels Lords i en el mateix any es forma la Commonwealth d'Anglaterra, una república.

La Commonwealth de Cromwell[modifica | modifica el codi]

Oliver Cromwell era un terratinent acomodat, la seva família va comprar terres a l'Església i a més la seva àvia era una noble veneciana molt rica. Cromwell era un fervent purità i un home enèrgic. Una vegada formada la "Commonwealth" aquest sistema acaba sent autoritari on ell és anomenat "Lord Protector" com a càrrec vitalici, per molts historiadors es tracte d'un rei republicà.

Cromwell com tenia un exèrcit de 30.000 homes necessitava liquiditat pel que va decidir imposar uns imposts regulars, cosa que no va agradar a la població. Va Intentar controlar l'administració territorial deixant de costat als gentry. Va dividir el país en 11 demarcacions governades cadascuna d'elles per un general. El que volia Cromwell és que les antigues oligarquies col·laboressin amb els generals, aquest govern però no va ser molt eficaç, ja que els van fer boicot. Cromwell tenia desconfiança de la burgesia i dels gendry. Tampoc tindrà el suport dels diggers i els levellers que tot i ajudar amb la revolució van ser desplaçats del poder, sobretot els primers.

Rump Parlament, primera etapa. (1648-1653)[modifica | modifica el codi]

El primer que farà Cromwell és liderar una forta repressió contra els catòlics Irlandesos, com la batalla de Drogkbeda, i una important expropiació de les terres. Els catòlics tenien el 65% dels terres d'Irlanda, però amb la política de Cromwell passaran a tenir un 20%, això els permetrà pagar als soldats i l'armament. Una part d'aquesta població desplaçada va ser duta a terres més pobres. A Escòcia Cromwell elimina el seu sistema polític passant a ser quasi una província més d'Anglaterra si ve no va haver expropiacions de terres. A Anglaterra Cromwell va combatre els darrers partidaris reialistes i definitivament va vèncer el Rei Carles II el 1651 i aquest va haver de fugir a França.

El Parlament dels Barebons en 1653. Segona etapa ( 3 mesos).[modifica | modifica el codi]

En aquests mesos faran moltes reformes i millores legislatives importants: - Parlaments molt depurats. - Humanitzen molt a la societat i les lleis. - S'abolirà la presó per deutes en canvi de pagar multes. - La llei de la crema de bruixes se suprimeix. - Es reconeix el matrimoni civil. - Fomenten l'alfabetització.

L'última cosa que van intentar va ser l'abolició dels delmes, però l'exèrcit va entrar en el Parlament i el va dissoldre. Els barebones signaran una espècie de constitució amb l'ajuda de Cromwell on es triarà a un lloctinent i el Parlament serà triennal, és a dir, cada tres anys es triaran als seus representants.

Cromwell tenia una bona capacitat de comandament i va realitzar una política exterior era molt bona per tal d'afavorir als interessos dels comerciants. Entre 1652-1654 va tenir una primera guerra contra Holanda, provocada per les Actes de Navegació unes lleis mercantilistes en les que Cromwell volia arravatar a Holanda l'hegemonia comercial fent que tot el que es compri ha d'anar en vaixells anglesos o en vaixells del país d'origen dels productes sense utilitzar els holandesos. Els productes estrelles d'Anglaterra seran els teixits i en seran uns grans exportadors. Per tal d'entrar en les colònies americanes espanyoles ho faran de manera legal i els vaixells anglesos sortien de Cadis cap a les colònies. En el govern de Cromwell es colonitzà Jamaica per a utilitzar-la com punt d'escala dels contrabandistes anglesos.

La restauració dels Estuarts[modifica | modifica el codi]

A la mort de Cromwell al 1658 en un principi el seu fill va intentar ser també Lord Protector, però el parlament va torna a acceptar la monarquia i el 1660 Carles II, fill del rei executat, és nomenat rei amb el "Compromis de Breda". Cromwell va ser molt fort i autoritari pel que en la seva mort el parlament demana la tornada del rei evocant a la idea de tradició i sobretot que els interessava més tenir un rei políticament més dèbil a un Lord Proctector fort. Des de llavors la monarquia anglesa va tenir un escàs poder polític tot i que va poder enfortir l'econòmic i social.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Al voltant del 10% de la població va morir durant els conflictes, però més per malalties i la fam que directament pels combats. A partir d'aquell moment, al Regne Unit es consolida la monarquia parlamentària com a sistema polític fins a l'actualitat.

La revolució lliberal suposarà amb el temps millores de la justícia ara tothom serà igual davant d'aquesta. El dret de vot el tenien aquells amb terres o rendes importants en un sufragi restringit a la població masculina, tot i que en alguns ajuntaments s'autoritzaven a tots els homes que votessin tant pobres com rics, per exemple a Wensmister. Es produeixen importants cavis en la política interior com la creació de les companyies comercials aprovades o abolides pel parlament i el comerç que serà lliure i sense monopolis. El camp passarà progressivament de mans senyorials a burgesos agraris y petis propietaris, les desamortització de les terres de les esglésies es trauran a subhasta, el canvi de la llei electoral en el qual el vot dels comtats perd importància a favor de les zones urbanes provoca que la noblesa agrària comenci a vendre les terres, ja que no els servia com a instrument polític, o per problemes de liquiditat, fent que molts terratinents aprofitin per a comprar aquestes terres fent que a poc a poc es redimeixi la servitud.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra Civil Anglesa