Usuari:Mcapdevila/Salt BASE
El salt BASE és una modalitat del paracaigudisme, consistent a saltar des d'un objecte fix i no des d'una aeronau en vol (com tradicionalment es fa). El terme BASE en anglès és un joc de paraules entre base (pronunciat/beis/) i el acrònim BASE, que fa al·lusió a les quatre categories d'objectes fixos des d'on es pot saltar mitjançant aquesta pràctica esportiva extrema.
- B uilding - Edifici.
- A ntenna - Antena (xemeneies o torres de línia elèctrica també entren en aquesta categoria).
- S pan - Pont (literalment: va o arc de pont) també pot ser un pilar d'un pont penjant.
- E Arth - Terra (precipici o formació natural).
La sigla "B.A.S.E." va ser encunyada pel cineasta Carl Boenish, qui el 1978 va filmar els primers salts de El Capità (Parc Nacional de Yosemite, Califòrnia), fets amb paracaigudes rectangulars i la tècnica de tracking o deriva en caiguda lliure i que van definir de fet el salt BASE modern.
El salt B.A.S.E. és considerat per molts com el més extrem entre els esports extrems. El risc és considerable, però molt calculat i controlat. Els participants d'aquest esport estudien cada salt abans de realitzar-lo i només si les condicions són les adequades per realitzar el salt, es realitza. El salt BASE ja ha estat acceptat com un esport aeri a Espanya i hi ha diverses escoles on aprendre aquesta modalitat.
Habitualment s'utilitza un sol paracaigudes especial. L'ús d'un altre paracaigudes de reserva, com es fa en els salts des d'una aeronau, no té molt sentit i és opcional, ja que habitualment es salta de cap des de molt poca altura, comparat amb un salt d'avió. Es tracta doncs de salts molt breus, en què no hi hauria temps d'activar un paracaigudes de reserva, en cas que el paracaigudes principal fallés. És per això que els paracaigudes usats s'assemblen més al paracaigudes de reserva, que al principal dels usats en salt d'avió.
Un salt B.A.S.E. ha de fer-se amb l'equipament específic per salt BASE, ja que les necessitats, temps d'obertura i forces que actuen en l'obertura del paracaigudes són molt diferents.
Abans d'iniciar-se en el salt B.A.S.E. cal dominar suficientment la caiguda lliure, el que es pot aconseguir havent realitzat abans de 200 a 250 salts en caiguda lliure. Hi ha molts llocs al voltant del món on praticarlo. Kjerag, a Noruega, és un dels llocs més alts des d'on es pot saltar, amb una alçada d'uns 600 metres.
Comparació amb el paracaigudisme[modifica]
Els saltadors B.A.S.E. han volgut anar més enllà, ja que el tradicional paracaigudisme des d'un avió en vol els ha quedat petit. Els salts B.A.S.E. es fan generalment d'altituds molt més baixes que les habituals en paracaigudisme i en proximitat propera al penya-segat o la torre que proporciona la plataforma del salt. A més un saltador B.A.S.E. adquireix en el salt una velocitat aèria més baixa que un paracaigudista, a causa de l'altitud limitada, i molt rarament arriba a la velocitat terminal d'un paracaigudista.
Els paracaigudistes usen el flux d'aire per estabilitzar la seva posició, permetent que el paracaigudes s'obri de forma neta. Els saltadors BASE, caient a velocitats més baixes, tenen menys control aerodinàmic, i poden voltejar i perdre el control. La posició del cos en el moment de saltar determina l'estabilitat del vol en els primers segons, abans d'arribar a la suficient velocitat aèria per permetre l'estabilitat aerodinàmica. En salts B.A.S.E. a baixa altura l'obertura del paracaigudes ocorre durant aquesta fase primerenca del vol, així que si una mala sortida condueix a un volteig amb pèrdua del control, el saltador potser no pugui corregir abans de l'obertura. Si es desplega el paracaigudes mentre el saltador està voltejant, hi ha un risc elevat d'embolic o de mal funcionament. També pot succeir que el saltador no estigui encarat en la direcció correcta. Una obertura estant girat d'aquesta manera, mirant en una direcció diferent de la que es tenia en el moment del salt, no és problema en paracaigudisme, de fet és indiferent a la majoria de les ocasions. Però obertures encarat en mala direcció, que han conduït a copejar l'objecte del qual saltava, han causat greus lesions i morts en salt BASE
Es recomana que un paracaigudista experimentat obri el seu paracaigudes per sobre de 2.000 peus (600 metre s). En aquell moment, si ja ha estat en caiguda lliure almenys 1.000 peus (300 m), el paracaigudista està viatjant a 275.4 km/h (76 m/s), i està a 11 segons de la terra. La majoria dels salts B.A.S.E. es fan de menys de 2.000 peus (600 m). Per exemple, un salt B.A.S.E. d'un objecte de 500 peus (150 m) d'altura està a al voltant de 5.6 segons del sòl si el saltador romangués en caiguda lliure tota l'altura del salt (se sol anomenar això: temps fins al punt d'impacte). En aquest salt, el paracaigudes ha d'obrir-aproximadament a la meitat de la velocitat aèria del paracaigudista, i ho ha de fer més ràpidament a més, recorrent durant l'obertura una distància en vertical més curta. Els sistemes estàndards usats en paracaigudisme no estan dissenyats per a aquesta situació, de manera que els saltadors BASE utilitzen arnesos i contenidors del paracaigudes especialment dissenyats per a això, amb pilotillos més grans del normal, i salten amb solament un paracaigudes, ja que no hi hauria temps per utilitzar un paracaigudes de reserva.
Els equips estàndards usats en paracaigudisme es poden utilitzar solament en salts BASI alts. Si és modificat, llevant la borsa i el slider, guardant les línies en una butxaca de la cua, i enviament d'un SMS pilotillo gran, el material estàndard usat en paracaigudisme es pot utilitzar per salts BASI més baixos, però és molt més propens a alguns tipus de mal funcionament que són rars en paracaigudisme normal (com ara line-overs i línies trencades).
Un altre risc és que la majoria dels llocs on es pot fer salt BASE tenen àrees molt petites en les quals aterrar, al que a més s'afegeix que el saltador disposa de poc marge d'altura i poc temps per executar la maniobra d'aproximació a la zona d'aterratge. Un paracaigudista principiant, després de l'obertura del paracaigudes, pot tenir 5 minuts o més de vol sota campana (amb el paracaigudes obert) fins a l'aterratge. Un salt B.A.S.E. des d'una altura de 500 peus (152 m) tindrà un vol sota campana de 10 a 15 segons.
Una forma per fer que un paracaigudes s'obri molt ràpidament és utilitzar una línia estàtica o borsa directa. Aquests dispositius formen una unió entre el paracaigudes i la plataforma del salt, que estira cap a fora el paracaigudes i les línies de suspensió mentre el saltador cau, abans de separar-se i permetre que el paracaigudes s'infli. Aquest mètode permet realitzar salts molt baixos, per sota de 200 peus (60 m), encara que a la majoria dels saltadors BASE els motiva més fer salts d'altura que impliquen caiguda lliure.
En els salts B.A.S.E. més alts, aquells que permeten un temps de caiguda lliure de cinc segons o més, pot ser necessari utilitzar la tècnica de tracking o deriva en caiguda lliure, per separar l'objecte del que passa (especialment en salts de precipicis o penya-segats, on pot haver parts de la paret que sobresurtin de la vertical). Plataformes de salt que proporcionin una caiguda, com ara ponts o penya-segats desplomats naturalment, són més compassives referent a això i per això són més convenients per saltadors BASE principiants.
Història[modifica]
Hi ha exemples aïllats de salts B.A.S.E. que daten de finals del segle xviii.
- El 1783, Louis-Sébastien Lenormand va fer el primer salt en paracaigudes de la torre de l'observatori de Montpeller, precedint al salt d'un globus de Garnerin.
- El 1912 Frederick Law va saltar del Estàtua de la Llibertat.
- El 1913 Štefan Banič va saltar d'un edifici per fer una demostració del seu nou paracaigudes a la Oficina de Patents dels Estats Units i als militars.
- També durant 1913 un estudiant rus anomenat Vladimir Ossovski (Владимир Оссовский), del Conservatori de Sant Petersburg, va saltar del pont de 53 metres d'altura sobre el riu Sena a Ruan (França), usant el paracaigudes RK-1, inventat un any abans per Gleb Kotelnikov (1872 - 1944). Ossovski va planejar saltar del Torre Eiffel també, però l'alcalde de París no ho va permetre. (Informació de l'edició russa del compartiment de GEO, de l'edició 11, el novembre de 2006, GEO).
- El 1966 Michael Pelkey i Brian Schubert van saltar de la paret de "El Capità" a la vall de Yosemite.
- El 9 de novembre de 1975, la primera persona a llançar-se en paracaigudes de la Torre CN (Torre Nacional del Canadà) a Toronto, era un membre de l'equip de construcció, Bill Eustace. Va ser acomiadat.
- El 1975, Owen J. Quinn, home aturat, es va llançar en paracaigudes de la torre sud del World Trade Center per cridar l'atenció sobre la greu situació dels aturats.
- El 1976 Rick Sylvester va saltar de la muntanya Asgard, al Canadà, per a l'escena d'obertura de la pel·lícula de James Bond, L'Espia Que Em Va estimar , mostrant al món la seva primera visió del salt BASE
Tot i aquests antecedents, es tractava d'experiments esporàdics d'una sola vegada, no la recerca sistemàtica d'una nova forma de llançar-se en paracaigudes. Després de 1978, es van repetir els salts filmats del Capità, no com a exercici de publicitat o com un truc de pel·lícula, sinó com una veritable activitat recreativa. Va ser això el que va popularitzar el salt B.A.S.E. més àmpliament entre els paracaigudistes. Carl Boenish va continuar publicant pel·lícules i revistes informatives sobre salt BASE, fins a la seva tràgica mort el 1984, durant un salt des d'un penya-segat a Noruega. Per aquell temps el concepte ja s'havia difós àmpliament entre paracaigudistes de tot el món, amb centenars de practicants fent salts des d'objectes fixos.
Al llarg de la història hi ha hagut saltadors BASE molt bons, però desgraciadament alguns d'ells ja han mort. Un d'aquests pioners va ser Dwain Weston, un dels primers en introduir les acrobàcies en aquest esport. Va morir durant un salt d'exhibició des d'un avió l'any 2003. Dwain va ser un referent per a molta gent, que va seguir els seus passos. Un d'ells és conegut com "El Groc" perquè sempre va vestit d'aquest color. El seu vestit groc s'ha convertit en tot un símbol en el salt BASE a Espanya. "El Groc" va saltar a la fama mundial després de llançar des de la Torre de Cristall a Madrid, que amb 249 metres és el segon edifici més alt d'Espanya. També és el saltador més famós i mediàtic a casa nostra, fa uns quants records nacionals com internacionals i ha prestat la seva imatge a diverses campanyes publicitàries i promocions d'artistes, com la de l'alemany Denis Lisk, o l'anglès Paul Merton i ha sortit en nombrosos reportatges televisius. En un d'ells, "Paul Merton in Europe" es llança des del cim de Montserrat en el seu vestit groc i passa a un camera en l'aire a tot just 5 metres de distància, el salt BASE més espectacular vist fins ara a Espanya.
El 2008 es celebra el primer campionat de salt BASE a Espanya des del Gran HOTEL BALI a Benidorm amb l'assistència de més de 30 saltadors d'arreu del món. Esdeveniment que evoluciona i es converteix en el ProBASE World Cup que ja compta amb 4 esdeveniments distinctos arreu del món, propulsat, dirigit i organitzat pel ProBASE World Cup Management. A Espanya segueix l'esdeveniment del Gran Hotel Bali sota el nom BASE JUMP Extreme World Championship produït per Pixion.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Salt BASE |