Vida després de la mort

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Diverses creences, especialment religioses, afirmen que existeix una vida després de la mort, és a dir, una existència de la persona un cop aquesta ha mort. Aquesta existència pot adoptar diferents formes: en la reencarnació l'individu passa a ocupar el lloc d'un altre ésser i per tant té una altra vida; el mort vivent és una mena de monstre que està a cavall entre el món físic i la desaparició; per últim la vida després de la mort pot referir-se al destí de l'ànima o part espiritual de l'ésser humà (usualment segons la bondat dels seus actes a la Terra), que roman en un altre pla mentre el cos desapareix. Aquest pla pot ser concebut com un altre món (habitual en la mitologia, on un psicopomp acompanya l'esperit en el trànsit) o com un estat immaterial. La vida després de la mort és un dels temes fonamentals d'estudi de l'escatologia.

No hi ha proves empíriques de l'existència d'aquesta vida després de la mort, com tampoc del contrari, per tant tota afirmació al respecte depèn de la fe o de revelacions, sota la forma d'experiències paranormals, aparicions o escriptures considerades sagrades.

Història[modifica | modifica el codi]

Es creu que el concepte d'una vida després de la mort en relació a la conducta va néixer a l'antic Egipte. Per primer cop es considerava una "segona vida" immaterial que actuava com a fonament de l'ètica a la vida ordinària, i apareixien els conceptes de judici final (sota el poder de la deessa Maat), salvació i condemnació, que van perdurar a la majoria de cultes religiosos posteriors.

El zoroastrisme va afegir el concepte de la segona vinguda o vida eterna. Un cop després de la vida després de la mort, on l'esperit expia els pecats comesos en vida, s'esdevé la fi del món conegut i una resurrecció massiva (idea que va perdurar en l'apocalipsi cristiana, entre d'altres).

Les diferents religions antigues van anar separant dos espais o mons, un per a les ànimes salvades i un per a les condemnades a partir del pla immaterial primigeni. Aquest dualisme es va imposar en segles posteriors, com es veu en el cel i l'infern cristià, per exemple.

Per contra els cultes orientals, que defensen la doctrina de la reencarnació, addiuen que segons els actes l'individu es reencarna en un ésser o un altre; esdevé un ésser superior si ha obrat bé i descendeix si la seva vida ha estat marcada per l'error i el mal. L'objectiu de cada persona, aleshores, és tenir una vida recta d'acord amb els ensenyaments sagrats per anar ascendint en successives vides. Algunes escoles afirmen que el darrer pas és justament l'alliberament d'aquest cicle, interrompre la reencarnació (ja que la vida és dolor i càstig i l'aspiració màxima, doncs, és precisament eliminar la vida després de la mort) mentre que altres creuen que les reencarnacions són eternes.