Mandarí

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de llenguaMandarí
官話 guānhuà

Modifica el valor a Wikidata
Altres noms中文 zhōngwén, 國語 guóyǔ, 普通話 pǔtōnghuà, 標準華語 Biāozhǔn Huáyǔ
Tipusllengua Modifica el valor a Wikidata
Ús
Parlants845 milions[1] (2010)
Parlants nadius918.000.000 Modifica el valor a Wikidata (2019 Modifica el valor a Wikidata)
Rànquing1a
Parlat aHong Kong i Macau Modifica el valor a Wikidata
Oficial aRepública Popular de la Xina, República de la Xina (Taiwan) i Singapur
Autòcton deXina
EstatRepública Popular de la Xina R.P. de la Xina
Taiwan Taiwan
Singapur Singapur
Indonèsia Indonèsia
Malàisia Malàisia
comunitats xineses d'arreu del món
Classificació lingüística
llengua humana
llengües sinoaustronèsiques
llengües sinotibetanes
llengües sinítiques Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Sistema d'escripturaescriptura xinesa Modifica el valor a Wikidata
Codis
ISO 639-3cmn Modifica el valor a Wikidata
SILcmn
Glottologmand1415 Modifica el valor a Wikidata
Linguasphere79-AAA-b Modifica el valor a Wikidata
Ethnologuecmn Modifica el valor a Wikidata
ASCL7104 Modifica el valor a Wikidata
IETFcmn Modifica el valor a Wikidata

El mandarí és una llengua sinítica. La varietat estandarditzada del mandarí és alhora la llengua oficial de la República Popular de la Xina i de la República de la Xina, així com de Singapur (on és cooficial amb l'anglès, el tàmil i el malai), i també és parlat a Indonèsia (Java i Bali), Malàisia (península de Malaca), Brunei, el Vietnam, Laos, Cambotja, Tailàndia, les Filipines, Mongòlia, Rússia (part asiàtica), Líbia, Maurici, Moçambic, Zàmbia, Estats Units, Canadà, Austràlia i el Regne Unit.[1] És una de les sis llengües oficials de les Nacions Unides. Amb 845 milions de parlants[1] (com a llengua materna, i 915 comptant els que l'utilitzen com a llengua vehicular)[2] és, de fet, la llengua més parlada del món.

Nom[modifica]

Les varietats del mandarí estàndards de la República Popular de la Xina i Taiwan es diuen "pǔtōnghuà" (普通话, parla comuna) i "guóyǔ" (国语, llengua nacional) respectivament. El terme xinès més general que abasta totes les varietats del mandarí, és "běifānghuà" (北方话, parla del nord) o "guānhuà" (官话, parla dels mandarins), els quals termes refereixen a tots els dialectes de la llengua, que és originària del nord i del sud-oest de la Xina.

Un rètol a Lishui insta la gent a parlar mandarí (traducció: "Parla mandarí correctament. És bo per a tu, per a mi i per a tothom.").

Els mandarins eren els antics alts funcionaris de la Xina; la llengua que empraven els mandarins per als assumptes oficials es va imposar en molts casos per tota la Xina en substitució de les llengües xineses locals, i és per això que aquesta llengua va rebre el nom xinès "guānhuà" (és a dir, la "llengua dels mandarins" i, per tant, l'"idioma mandarí"). La paraula ha arribat al català a partir del portuguès mandarim, d’origen índic, a través del malai[3] menteri.[4][5][a] Com que les seves varietats natives sovint eren mútuament inintel·ligibles, aquests funcionaris es comunicaven utilitzant una llengua koiné basada en diverses varietats del nord. Quan els missioners jesuïtes van aprendre aquesta llengua estàndard al segle xvi, la van anomenar "mandarí", pel seu nom xinès Guānhuà (官话/官話) o llengua dels funcionaris.[7]

Fonologia[modifica]

La síl·laba en mandarí distingeix entre un atac inicial consonàntic no obligatori, una aproximació mitjana possible entre l'atac i la vocal o diftong que fa de nucli sil·làbic, un nucli sil·labic obligatori i una final possible que és una nasal (excloent /m/) o una aproximant.

L'inventari del mandarí estàndard modern ve donat per:

Bilabial Labiodental Alveolar Retroflexa Alveopalatal Velar
Nasal m n ŋ
Oclusiva p t k
Africada ts tsʰ ʈʂ ʈʂʰ tɕʰ
Fricativa f s ʂ (ʐ)¹ ɕ x
Aproximant l ɻ¹ j ɥ w
  1. /ɻ/ es transcriu sovint com a [ʐ] (una fricativa retroflexa sonora), tot i que aquesta transcripció diferent del fonema es deu a certa variació entre els parlants, en realitat ambdós al·lòfons s'han de considerar com el mateix fonema.

Dialectes[modifica]

Distribució geogràfica històrica dels dialectes del mandarí.

El mandarí és la llengua xinesa més estesa, al centre, al sud-oest, al nord-oest, al nord-est xinès, raó per la qual actualment serveix de base per a definir la llengua estàndard. A causa de la important extensió que assoleix aquest bloc dialectal, existeixen diverses variacions regionals.

Dins del mandarí hi ha una gran variació fonològica, tant en la fonologia segmental com en la realització dels tons. El següent quadre reprodueix alguns dels pronoms personals:[8]

Estàndard
Pequín
Mandarí SE
Yángzhōu
Mandarí NE
Xī'ān
Mandarí SW
Chéngdū
Mandarí central
Língbǎo
1a sing
"jo"
uo3 o3 ŋə3 ŋo3 ŋɤ3
2a sing
"tu"
ni3 liɪ3 ni3 ni3 ni3
3a sing
"ell/ella"
th th th th th
1a sg. gen.
"meu"
uo3 o3 tiɪ ŋə3 ti ŋo3 ni² ŋɤ3 ti
1a plural
"nosaltres"
uo3 mən o3 məŋ ŋə3 mẽ ŋo3 ni² ŋɤ3 mɛ̃

Vegeu també[modifica]

Notes[modifica]

  1. Una etimologia popular que deriva el nom del xinès Mǎn dà rén (满大人) no té fonaments.[6]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 SIL International. «Chinese, Mandarin» (en anglès). Ethnologue: Languages of the World. Dallas, Texas: Lewis, M. Paul, Gary F. Simons, and Charles D. Fennig, 2014. [Consulta: 12 octubre 2014].
  2. Del Moral, Rafael, Diccionario Espasa. Lenguas del mundo, Editorial Espasa Calpe, SA, Madrid, 2002
  3. «mandarí». diccionari.cat. [Consulta: 17 març 2023].
  4. China in the Sixteenth Century: The Journals of Mathew Ricci.
  5. "mandarin", Shorter Oxford English Dictionary. 1. 6th. Oxford University Press, 2007. ISBN 978-0-19-920687-2. 
  6. Razfar i Rumenapp, 2013, p. 293.
  7. Coblin, 2000, p. 537.
  8. Jerry Norman, 1988, p. 196

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mandarí