Anemone de mar comuna
Anemonia viridis  | |
|---|---|
,_Parque_natural_de_la_Arr%C3%A1bida,_Portugal,_2020-07-21,_DD_07.jpg) | |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 50113030 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Cnidaria |
| Classe | Anthozoa |
| Ordre | Actiniaria |
| Família | Actiniidae |
| Gènere | Anemonia |
| Espècie | Anemonia viridis Forskål, 1775 |
L'anemone de mar comuna, també coneguda amb el nom de fideus de mar o fideu[1] (Anemonia viridis), és una espècie d'anemone de mar de la família dels actínids que es troba a l'est de l'oceà Atlàntic i al mar Mediterrani; els individus del Mediterrani, però, de vegades es consideren una espècie separada, Anemonia sulcata, que en nom vernacle s'anomena igual que A. viridis.[2][1]
Morfologia[modifica]
Els tentacles solen ser d'un color verd fosc amb puntes púrpura; el color verd se sol atribuir a la presència d'algues simbiòtiques amb els tentacles, però realment és resultat de la presència de proteïna de fluorescència verda que contenen també els coralls i altres cnidaris. El teixit de l'anemone conté una alga simbiòtica anomenada zooxantel·les que és necessària per la supervivència a llarg termini de l'anemone de mar: si la presència de dita alga disminueix, l'anemone pot aparèixer més grisosa. Les algues necessiten llum per a créixer, per la qual cosa les anemones de mar comunes es troben en les zones més assolellades fins a 20 metres de fondària. Solen ser d'uns 8 cm d'amplada i sol tenir uns 200 tentacles d'uns 15 cm de llargada.[3]
Alimentació[modifica]
Les algues simbiòtiques realitzen la fotosíntesi i produeixen oxigen i sucres, que són aprofitats per l'anemone, i s'alimenten dels catabòlits de l'anemone (especialment fòsfor i nitrogen).[4] No obstant això, les anemones s'alimenten tant dels productes que generen aquestes algues, entre un 75 i un 90%, com de les preses de plàncton o peixos que capturen amb els seus tentacles. És una espècie predadora carnívora que s'alimenta de peixos petits, crustacis i mol·luscos. També s'alimenta de fitoplàncton i zooplàncton. També captura matèria orgànica dissolta en l'aigua, com a aminoàcids i glucosa, a través de les cèl·lules ectodermals dels tentacles.
Reproducció[modifica]
A diferència d'altres cnidaris, les anemones (i altres antozous) no desenvolupen l'estadi lliure de medusa del seu cicle vital; el pòlip produeix òvuls i esperma, i l'òvul fertilitzat es desenvolupa en una plànula que llavors es converteix en un altre pòlip.
Relació amb altres animals[modifica]
Moltes espècies de petits animals solen viure en una relació simbiòtica o comensal amb l'anemone de mar comuna, obtenint així protecció dels depredors gràcies a residir entre els tentacles verinosos. Entre aquests organismes s'hi troben Gobius incognitus,[5] la gamba Periclimenes aegylios i el cranc Inachus phalangium.[6]
Usos alimentaris[modifica]
Aquestes anemones es troben a la venda als mercats de Catalunya, ja que, com altres anemones, són comestibles (se solen preparar arrebossades i fregides), si bé les seves puntes tenen un verí urticant. Les anemones són típiques a Cadis, on se serveixen com a plat o com a acompanyament de plats de peix fregit, amb el nom d'"ortiguillas".
Galeria[modifica]
-
Anemone viridis de l'aquari de Gènova -
Una colònia del Regne Unit -
Tentacles -
A França -
Un plat d'ortiguillas a Cadis -
Exemplar d'Anemonia viridis al seu hàbitat, entre les roques, a l'Ametlla de Mar
_1.jpg)
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anemone de mar comuna |
- ↑ 1,0 1,1 «Anemone de mar comuna». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
- ↑ World Register of Marine Species - Daly, M.; Fautin, D. «Anemonia sulcata (Pennant, 1777)» (en anglès). WoRMS, 2018. [Consulta: 4 gener 2019].
- ↑ «Anemonia viridis, Anémona comun» (en castellà). Naturaleza y turismo.
- ↑ Debelius, Helmut i Baensch, Hans A. (1998-2006) Atles Marí. Mergus.
- ↑ Patzner, R.A. «Gobius incognitus», 05-07-2017. Arxivat de l'original el 7 d’agost 2020. [Consulta: 10 gener 2018].
- ↑ Debelius, H. (2001). Crustacea Guide of the World. pp. 26 and 89. ISBN 978-3931702748