Anita Lasker-Wallfisch

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaAnita Lasker-Wallfisch

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement17 juliol 1925 Modifica el valor a Wikidata (98 anys)
Breslau (Polònia) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Cambridge Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióvioloncel·lista, escriptora, música Modifica el valor a Wikidata
Membre de
InstrumentVioloncel Modifica el valor a Wikidata
Altres
FillsRaphael Wallfisch Modifica el valor a Wikidata
ParentsEdward Lasker (oncle patern) Modifica el valor a Wikidata
Condemnada perUrkundenfälschung (en) Tradueix (1943) Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm1425329 TMDB.org: 1656356
Musicbrainz: 37568e30-9f71-406e-86ce-a27e583e8521 Modifica el valor a Wikidata

Anita Lasker-Wallfisch (Breslau i Regne Unit, 17 de juliol de 1925) (nascuda com a Anita Lasker) és una violoncel·lista, i membre supervivent de l'Orquestra de Dones d'Auschwitz.[1][2]

Biografia[modifica]

Lasker va néixer en una família jueva i va tenir dues germanes, Marianne i Renate, alguns anys més grans que ella. El seu pare era advocat i la seva mare violinista.[2] Des de 1933 van patir discriminació per la seva condició de jueus, però com que el seu pare havia lluitat a la Primera Guerra Mundial, i havia estat condecorat amb la Creu de ferro, la família disposava d'un cert grau d'immunitat durant la persecució nazi.[1] La seva germana gran, Marianne, va ser l'únic membre de la família que s'escapà de l'Holocaust perquè el 1939 els pares van poder enviar-la a Anglaterra mitjançat el Kindertransport organitzat abans de l'inici de la Segona Guerra Mundial.[3] L'abril de 1942, els pares van ser deportats i es creu que varen morir a Lublin, a Polònia.[1] Ella i la seva germana Renate no varen ser deportades perquè treballaven en una fàbrica de paper. Allà, van conèixer presoners francesos de guerra i van començar a falsificar documents per facilitar la tornada a França de treballadors francesos forçats.[1] Sobre aquest fet, ella mateixa va escriure anys més tard: «No podia acceptar de cap manera que m'haguessin de matar pel fet d'haver nascut com era, i vaig decidir donar als alemanys una raó millor per matar-me».[2]

El setembre de 1942 Lasker i la seva germana van intentar fugir a França, però la Gestapo var arrestar-les a l'estació de Breslau. Només la seva maleta, que ja havien pujat al tren, va poder escapar-se'n. I la Gestapo, preocupada per la seva pèrdua, va anotar amb cura la seva mida i color.[1] La van enviar a la presó i després d'un any van avisar-la per què identifiqués si una maleta que havia arribat era la seva. Així ho va recordar: «Llavors un dia em van cridar. Havia arribat una maleta: la podia identificar? Era la meva maleta. Ho robaven tot, mataven a tothom, però el que realment els importava era aquella maleta. Havien trobat la maleta i tot estava bé, encara que mai vaig tornar a veure-la perquè llavors va anar a les voltes de la presó i després vaig veure una guàrdia que duia un dels meus vestits.»[1] El desembre de 1943, van enviar les germanes Lasker a Auschwitz; van fer el viatge en trens separats, en comptes dels camions de bestiar en què transportaven altres presoners.[4] El fet d'estar complint una condemna per delictes li va estalviar haver de passar la selecció a l'arribada, on les SS seleccionaven qui anava directament a les cambres de gas.[2]

Una altra presonera que prenia les dades de les noves arribades va preguntar-li que feia abans de la guerra. En saber que Lasker tocava el violoncel, va dir-li que això podia salvar-la i va avisar Alma Rosé, que dirigia l'orquestra del camp. No tenien cap intèrpret de violoncel i Lasker va entrar a formar part de l'orquestra de quaranta músics. L'orquestra tocava marxes mentre les treballadores forçades deixaven el camp diàriament per al seu treball, i quan tornaven al camp. També varen realitzar concerts per a les SS.[1]

Tot i el relatiu privilegi que li conferia ser membre de l'orquestra del camp, pensava que no en sortiria viva.[2] El novembre de 1944, l'Exèrcit Roig estava avançant i el camp d'Auschwitz va ser evacuat. Amb unes 3.000 dones van dur-la en un tren a Bergen-Belsen,[4] un camp al nord d'Alemanya, prop de Hannover que no estava preparat i al principi dormien en tendes, directament damunt del terra;[5] hi va sobreviure sis mesos amb gairebé res per menjar.[2] Després de l'alliberament per l'Exèrcit britànic, el 15 d'abril de 1945[5] va ser transferida primer a un camp proper per a persones desplaçades. La seva germana Renata, que sabia parlar anglès, va fer d'intèrpret per a l'Exèrcit britànic.[1] Ella feia de mecanògrafa i va aprendre anglès i també va fer d'inèrpret.[6]

Durant el Judici de Belsen que va tenir lloc de setembre a novembre de 1945, Anita Lasker va testificar en contra, entre d'altres, del comandant del camp, Josef Kramer, el metge del campament, Fritz Klein, i l'ajudant del comandant del campament, Franz Hössler, dels quals va dir que havien pres part en la selecció de persones que s'enviaven a les cambres de gas. Els tres van ser sentenciats a mort i penjats aquell mateix any.[4]

Post-guerra[modifica]

El 18 de març de 1946, les dues germanes varen arribar a la Gran Bretanya amb l'ajut de Marianne, la germana gran que hi vivia des d'abans de la guerra.[1][2] Anita Lasker va cofundar l'English Chamber Orchestra (ECO), de la qual va ser membre i solista.[7] Varen fer gires internacionals, però no va tornar a Alemanya amb l'ECO fins al 1994. Es va casar amb el pianista Peter Wallfisch, que també era de Breslau i era professor al Royal College of Music de Londres[3] i van tenir dos fills, Raphael Wallfisch, nascut el 1953, que es violoncel·lista, i Maya-Marianne Jacobs-Wallfisch, que és psicoterapeuta.[2][8] L'any 1996 va publicar les seves memòries, Inherit the Truth (Heretar la veritat).[9]

Durant dècades no va voler parar de la seva infància i els anys d'empresonament; ni tan sols n'havia parlat als seus fills.[7] Després de publicar les seves memòries, va decidir va decidir visitar Alemanya, on després ha tornat en moltes ocasions;[7] com a testimoni i víctima del nazisme, des del 1994 ha visitat escoles alemanyes i austríaques per parlar de prop i explicar les seves experiències.[10] També s'ha trobat amb fills dels qui van perpetrar l'Holocaust. Per a ella, això és important perquè la manca de diàleg causa problemes, com ha passat a Israel. Però veu un problema amb Àustria, perquè els austríacs mai s'han enfrontat amb el fet que ells també van ser perpetradors, com els alemanys.[11] I promou la tasca pel Nou Kreisau, a Polònia, així com la feina de la Fundació Freya von Moltke i el llegat Kreisau Cercles.[12]

El 2011, Anita Lasker-Wallfisch va rebre un Doctorat Honoris Causa de la Universitat de Cambridge, on va ser professora visitant de la Facultat de Teologia.[13]

En la cerimònia que va tenir lloc al Parlament alemany el 31 de gener de 2018, amb motiu del 73è aniversari de l'alliberació del camp de concentració i extermini d'Auschwitz, Anita Lasker-Wallfisch va impartir la conferència commemorativa.[3]

El 18 de desembre de 2020, Frank-Walter Steinmeier, president de la República Federal Alemanya, va concedir la Creu Federal al Mèrit a Anita Lesker i a Henrietta Kretz, supervivent també de l'Holocaust. A causa de la pandèmia de covid-19, no es va poder fer el lliurament amb la seva presència. En la carta que Steinmeier va enviar a Lesver, li deia: «Durant dècades heu estat una de les veus més importants contra l'antisemitisme, l'extrema dreta i el racisme. Us ho agraeixo molt, també en nom dels meus compatriotes.»[14]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Moss, Stephen. «Anita Lasker Wallfisch» (en anglès). The Guardian, 13-01-2005. [Consulta: 26 gener 2022].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Anita Lasker-Wallfisch. «Testimony from "Survival: Holocaust Survivors Tell Their Story"», 2003. Arxivat de l'original el 21 de juliol 2011. [Consulta: 11 gener 2010].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 «Remembering the victims of National Socialism with Anita Lasker-Wallfisch» (en anglès). German Bundestag. [Consulta: 26 gener 2022].
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Law reports of trials of war criminals, selected and prepared by the United Nations War Crimes Commission. – Volume II, The Belsen Trial (pdf) (en anglès). Londres: The United Nations War Crimes Commission, 1947, p. 21f [Consulta: 26 gener 2022]. 
  5. ↑ 5,0 5,1 «Lasker-Wallfisch, Anita (6 of 11) The Living Memory of the Jewish Community - Jewish survivors of the Holocaust - Oral history | British Library - Sounds». [Consulta: 6 abril 2020].
  6. ↑ «Lasker-Wallfisch, Anita (7 of 11) The Living Memory of the Jewish Community - Jewish survivors of the Holocaust - Oral history | British Library - Sounds». [Consulta: 6 abril 2020].
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Fulker, Rick. «Auschwitz cellist Anita Lasker-Wallfisch at 95» (en anglès). Deutsche Welle, 17-07-2020. [Consulta: 26 gener 2022].
  8. ↑ «Lasker-Wallfisch, Anita (9 of 11) The Living Memory of the Jewish Community - Jewish survivors of the Holocaust - Oral history | British Library - Sounds». [Consulta: 6 abril 2020].
  9. ↑ Lasker-Wallfisch, Anita. Inherit the truth, 1939–1945: The documented experiences of a survivor of Auschwitz and Belsen. London, UK: Giles de la Mare, 1996, p. 168. ISBN 9781900357012. 
  10. ↑ Interview on Radio Frec broadcast 19 gener 2009, consultat el 22 novembre 2014).
  11. ↑ «Lasker-Wallfisch, Anita (10 of 11) The Living Memory of the Jewish Community - Jewish survivors of the Holocaust - Oral history | British Library - Sounds». [Consulta: 6 abril 2020].
  12. ↑ Profile Arxivat 2014-10-07 a Wayback Machine., fvms.de; consultat el 16 novembre 2014.
  13. ↑ «Honorary Degrees 2011 nominations announced» (en anglès). University of Cambridge, 08-03-2011. [Consulta: 26 gener 2022].
  14. ↑ «Bundespräsident ehrt Holocaustüberlebende Anita Lasker-Wallfisch und Henrietta Kretz» (en alemany). Der Bundespräsident (Web del president de la República Federal Alemanya), 18-12-2020. [Consulta: 26 gener 2022].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Anita_Lasker-Wallfisch&oldid=32140718»