Antoni Pasqual de Borbó
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 31 desembre 1755 Caserta (Itàlia) |
| Mort | 20 abril 1817 (61 anys) San Lorenzo de El Escorial (Comunitat de Madrid) |
| Sepultura | Panteó d'Infants |
| Altres | |
| Títol | Infant |
| Família | Casa de Borbó a Espanya |
| Cònjuge | Maria Amàlia de Borbó (1795–) |
| Pares | Carles III d'Espanya i Maria Amàlia de Saxònia |
| Germans | Maria Lluïsa de Borbó, Maria Josepa Carmela de Borbó, Felip Antoni de Borbó, Carles IV d'Espanya, Gabriel de Borbó, Ferran I de les Dues Sicílies i Francesc Xavier de Borbó |
Premis | |
 | |
Antoni Pasqual de Borbó (Caserta, 31 de desembre de 1755 - San Lorenzo de El Escorial, 20 d'abril de 1817) va ser príncep de Nàpols i de Sicília i, més tard, infant d'Espanya, com a fill de Carles VII de Nàpols i III d'Espanya. Al llarg de la seva vida va viure a la cort del seu pare i, després, a la del seu germà, Carles IV d'Espanya, i la del seu nebot, Ferran VII, a qui va donar especialment suport.
Orígens[modifica]
Va néixer al Palau Reial de Caserta el 31 de desembre de 1755,[1][2][3] com a príncep de Nàpols i de Sicília.[4] Fill de Carles VII de Nàpols i V de Sicília —el futur Carles III d'Espanya—i de Maria Amàlia de Saxònia. Germà menor de Carles IV d'Espanya i de Ferran IV de Nàpols.[1] Va esdevenir infant d'Espanya en pujar al tron el seu pare el 10 d'agost de 1759,[4] i se li va assignar una llista civil de 7.200 escuts.[3]
Educació[modifica]
Juntament amb el seu germà Gabriel, va tenir com a preceptor a partir de 1765 al canonge de Toledo Francesc Pérez Bayer, qui afirma que no era gens aplicat i deixava de banda els estudis.[2] Amb tot, conreà aficions com la jardineria i l'agricultura, camp on va implantar millores com el regadiu en les terres de les seves comanadories,[3] la caça, treballar el torn, brodar, a més de les ciències, atès que va costejar un laboratori a palau, on es van fer molts experiments i es van donar conferències per part d'eminents farmacèutics, en presència de la família reial i importants persones de la societat madrilenya.[2]
Bibliofília[modifica]
Fou, així mateix, bibliòfil i fou amo d'una important biblioteca, on hi van haver llibres impresos del segle XVI. A la seva mort, va passar en part als seus nebots i al futur Ferran VII, mentre l'altra acabà dispersada i molts dels llibres amb el seu segell es poden trobar en biblioteques públiques i privades.[5]
A la cort[modifica]
Antoni Pasqual va romandre a la cort espanyola, i quan el 1788 el seu germà Carles IV va passar a ocupar el tron, poc a poc la relació amb la seva cunyada, la reina Maria Lluïsa de Borbó-Parma, cada vegada va anar empitjorant fins evolucionar a aversió. Vers 1800 era conegut que l'infant estava totalment enemistat amb la reina i que desaprovava l'ascens del favorit, Manuel Godoy.[3]
Matrimoni[modifica]
El 25 d'agost de 1795 es va casar al Palau Reial de la Granja de San Ildefonso amb la seva neboda, Maria Amàlia de Borbó, filla de Carles IV,[4] amb qui tenia una diferència de 24 anys.[2] El matrimoni va arribar a tenir un fill, nascut i mort el mateix dia, el 22 de juliol de 1798.[4] La infanta va morir a causa del part i Antoni Pasqual va quedar-ne vidu.[1][2]
Exili i retorn[modifica]
Quan es va produir el motí d'Aranjuez el 1808, mitjançant el qual Ferran VII va intentar fer-se amb el tron, l'infant Antoni va ser el seu principal suport. A més, quan Napoleó pressionava per fer-se amb Espanya, va aconsellar els monarques no abandonar el país i va ser l'únic que va quedar-se a Madrid quan tota la família reial va anar a Baiona. Esdevingué president del Consell de Castella i de la Junta Suprema del regne.[3]
Ben aviat es va veure obligat a marxar a França, el 3 de maig de 1808.[3] Durant l'exili a França,[2] pel segon tractat de Baiona, Napoleó va garantir a l'infant i al seu nebot, Francesc de Paula, el tractament d'altesa reial amb els honors i prerrogatives de prínceps de sang imperial, assolint el mateix rang que els prínceps dignataris imperials de França.[4]
Confinat al castell de Valençay, l'infant va rebre una renda anula de 400.000 francs, i va dedicar-se a les seves aficions habituals. El 1814 torna a Espanya.[3] Va morir a San Lorenzo de El Escorial el 20 d'abril de 1817.[1]
Condecoracions[modifica]
Al llarg de la seva vida va rebre diverses condecoracions i va ostentar diversos càrrecs, com el de cavaller del Toisó d'Or, atorgada el 1767,[3] el de Gran Mestre de l'orde de Calatrava,[2] de la qual va rebre nombroses comanadories el 1771, després de la mort del seu germà Francesc Xavier.[3] També va rebre les grans creus de les ordes de Carles III, Isabel la Catòlica, Sant Jaume i Sant Gener,[6][7] i diverses comanadories de l'orde d'Alcántara.[3]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Borbón, Antonio Pascual de (1755-1817, infante de España)» (en castellà). Portal de Archivos Españoles. Ministeri de Cultura i Esport. [Consulta: 19 març 2022].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Ezquerra del Bayo, Joaquín. Casas Reales de España. Retratos de niños. (en castellà). vol. 2. Madrid: Junta de Iconografía Nacional, 1926, p. 16, 50-51, 53, 60.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 Mateos Sainz de Medrano, Ricardo. «Antonio Pascual de Borbón i Sajonia» (en castellà). Diccionario biográfico electrónico. Reial Acadèmia de la Història. [Consulta: 19 març 2022].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Robles do Campo, Carlos «Los infantes de España bajo la Ley Sálica». Anales de la Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía, vol. 10, 2007, pàg. 326-327.
- ↑ «Borbón, Antonio María Pascual de, Infante de España, 1755-1817» (en castellà). Universitat Complutense de Madrid. [Consulta: 18 març 2022].
- ↑ «El infante Antonio Pascual de Borbón» (en castellà). Museu del Prado. [Consulta: 19 març 2022].
- ↑ «Antonio Pascual de Borbón y Sajonia, infante de España» (en castellà). Museu del Prado. [Consulta: 19 març 2022].
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoni Pasqual de Borbó |