Azalais de Porcairagues
Azalais de Porcairagues va ser una trobairitz de finals del segle XII. De la seva biografia, poca cosa en sabem. De fet, la informació que ens ha arribat fins avui en dia és gràcies a la seva "Vida": [1]
"N'Azalais de Porcarages si fo de l'encontrada de Monpeslher, gentils dòmna et ensenhada. Et enamorèt se d'En Gui Guerrejat, qu'èra fraire d'En Guilhem de Monpeslher. E la dòmna si sabia trobar, et fez de lui mantas bonas cansós"[2]
Avui en dia es considera que Porcairagues es correspon amb la localitat de Portiranhas, entre Agde i Besièrs, tot i que no sembla que formés part de les famílies nobles de l'indret. De fet, també se sap que passà gran part de la seva vida a Montpellier.
Un detall important sobre aquest personatge és que es tracta de la primera trobairitz de nom conegut. Tot i això, fins als nostres dies no ens ha arribat més que una cançó de 52 versos. La resta de la seva obra s'ha perdut. Malgrat tot, sembla que en la seva època va arribar a ser comparada a d'altres trobairitz com Beatritz de Dia, la Comtessa de Dia, o Castelloza.
La composició trobadoresca que ens ha arribat és un poema interessant, entre d'altres motius, per la frescor de la sensibilitat femenina, quan la dona, castament, parla de les relacions amoroses amb el seu amic i com aquestes van avançant. En concret en aquest poema parla del moment en què el cavaller i la dama han d'anar més enllà en la seva relació sense cedir ni un pas a la temptació. En el llenguatge de la "cortesia" trobadoresca aquest moment és l'"assaig". Aquesta prova de paciència enamorada, pot durar tant de temps com la dama desitgi, ja que l'home va prometre no oposar cap obstacle. És per això que com a cavaller ha de respectar aquests terminis. Tot i això en la composició no deixa de respirar una certa ambigüitat entre aquesta prova amorosa i el combat de la mateixa. Al capdavall un joc de rimes que embelleix encara més el poema. Aquesta cançó sembla que es va compondre després de la mort del trobardor Rimbaut d'Orange (cosí de Gui Guerrejat i gran amic d'Azalais de Porcairagues)esdevinguda el 1173.[3] A la tornada del poema sembla que menciona a Ermengarda de Narbona, mecenes i protectora d'Azalais.[4]
AR EM AL FREG TEMPS VENGUT Ar em al freg temps vengut que-l gels e-l neus e la fanha e l'auzelet estan mut qu'us de chantar non s'afranha e son sec li ram pels plais que flors ni folha no-i nais ni rossinhols no-i crida que am s'en mai me reissida. Tant ai lo cor deceubut per qu'eu soi a totz estranha e sai que l'om a perdut mout plus tost que non gazanha e s'eu falh ab motz verais d'Aurenga me moc l'esglais per qu'eu m'estauc esbaida e-n pert solatz en partida. Domna met mout mal s'amor que ab ric ome plaideia ab plus aut de vavassor e s'ilh o fai ilh foleia car so ditz om en Velai que ges per ricor non vai e domna que n'es chauzida en tenc per envilanida. Amic ai de gran valor que sobre totz senhoreia e non a cor trichador vas me que s'amor m'autreia eu dic que m'amors l'eschai e cel que dis que non fai Deus li don mal'escarida qu'eu m'en tenh fort per guerida. Bels amics de bon talan som ab vos totz jors en gatge cortez'e de bel semblan sol no-m demandetz outratge tost en veirem a l'essai qu'en vostre merce-m metrai vos m'avetz la fe plevida que no-m demandetz falhida. A Deu coman Bel Esgar e plus la ciutat d'Aurenga e Gloriet'e-l Caslar e lo senhor de Proensa e tot quan vol mon ben lai e l'arc on son fag l'assai celui perdei qu'a ma vida e-n serai totz jorns marrida. Joglar que avetz cor gai ves Narbona portatz lai ma chanson ab la fenida lei cui jois e jovens guida. |
ARA ARRIBEM AL TEMPS FRED. Ara arribem al temps fred el de les gebrades, de la neu i el fang. Els ocellets no diuen res ni s'apressen a cantar. Les branques dels arbres són seques ni flors ni fulles hi ha. Ni el rossinyol refila tant que m'agrada quan al maig em desperta. Tinc el cor tan decebut que semblo estrangera. I sé que l'home es perd més ràpidament que es guanya! I si arruïnats amb paraules sinceres és que d'Orange em ve el dolor ja que així entorpida perdo en part la meva alegria. Una dama col·loca molt malament el seu amor quan un ric home li agrada. Si ho fa més elevat que un vassall, comet bogeria ja que es diu així a Velay que l'amor no va amb la riquesa i la dama que ha estat escollida ell la considera com degradada. Tinc un amic de gran mèrit que supera la resta de senyors i no té el cor enganyós envers mi, ja que em dóna el seu amor. Dic que el meu amor li correspon i a qualsevol diu que no ho faig. Déu li dóna l'oportunitat Ja que em porto bé i em protegeixo. Bell amic, de bona gana per sempre m'he compromès amb vós cortesa i de formoses maneres només si no em demanen res d'ultratjant. Aviat tindrem la prova ja que em posaré a mercè de vós i em vau jurar per fe que no em demanaríeu fallar. A Déu recomano Bel Esgar i més encara la ciutat d'Orange i Gloriette i el castell i el senyor de Provença i tots aquells els que m'aprecien d'allà i l'arc, on es va esdevenir el combat. Vaig perdre el que té ma vida i sempre restaré entristida. Joglar que teniu al cor alegre cap a Narbonne, emporteu-vos allà la meva cançó, amb el final després que l'alegria i la joventut us guien. |
Notes[modifica]
- ↑ La Vida és el terme occità fet servir per descriure una breu biografia en prosa d'un trobador o trobairitz. Aquesta breu informació biogràfica acostumava a prececir les composicions d'un autor en els reculls manuscrits de poesia medieval (els anomenats Cançoners). Un altre assumpte és considerar l'autenticitat d'aquestes "vides". D'altra banda, en moltes ocasions aquestes "vides" anaven acompanyades de "razós" (petit escrit on es detallen les circumstàncies en què s'ha produït la composició del poema.
- ↑ N'Azalais de Porcairagues era de la regió de Montpellier, dama noble i formada. S'enamorà d'En Gui Guerrejat, que era germà de Guilhem de Montpellier. I la dama sabia compondre i va fer sobre ell moltes bones cançons.
- ↑ És per aquest motiu que hi ha qui ha tractat aquesta composició com un plany o planh, més que no pas una cançó.
- ↑ Aquestes dues referències han permès de datar històricament aquesta trobairitz a la segona meitat del segle XII.
