Trobadores

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Trobairitz)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Trobadora
Comtessa de Dia
Castelloza

Les trobadores o trobairitz van ser les creadores de l’anomenada cultura de l’Amor cortès que va néixer l’Occitània (territori situat al sud de França entre el riu Loira, els Pirineus, l’Atlàntic i la Mediterrània) als segles XII-XIII. Estenent-se pel nord d’Itàlia i Catalunya. Van ser poetes catalanes, valencianes, occitanes i nord-italianes del segle XII.[1]

Aquests segles baix medievals van ser segles d’inestabilitat política, de lluites entre faccions i senyorius feudals, però també ho van ser d’intercanvis, comercials, culturals i espirituals. Per això, en el segle XII i part del XIII es va donar lloc a nous espais de llibertat i actuació espiritual i política, especialment per a les dones.

Algunes d’aquestes dones foren les protagonistes i les impulsores de l’esplendor de la cultura occitana, convertint Occitània en un dels centres més actius de la cultura medieval de l’occident europeu, on en contrast amb l’ambient bel·licós i brutal de les guerres feudals que assolaren Europa, naixia un entorn cultural de música, poesia, jocs d’amor, i una nova forma de relacionar-se entre homes i dones, que s’havia anat forjant a l’interior dels castells occitans que elles governaven i administraven, en les corts anomenades salons de pierre –salons de pedra- sota la seva influència. Aquestes dones apostaren per una forma d’estar en el món, exercint una notable autoritat en la política i en la cultura del seu temps, sent creadores i portadores de cultura. Practicaren i ensenyaren una estar en el món amb el seu desig, sense violència, reconeixent la força creadora i civilitzadora de l’amor.[2] Per això elles crearen l’amor cortès, perquè va ser un desig i una necessitat latent en una societat marcada per la guerra i la barbàrie. Aquesta cultura que la filòsofa, Simone Weil, va significar com “el refugi del geni mediterrani”[3], va entendre una forma de política i de relaciones humanes on l’amor es situà en el mateix centre de la política, perquè elles es mantingueren fidelis a l’intelectus amoris o enteniment de l’amor.[4]

Aquestes poetesses de l’amor, eren anomenades trobairitz que en occità deriva de trobar, trobadora era per tant, aquella que sabia ben trobar, trobar la paraula precisa per expressar un sentiment. En les Vida o Raó, que és una breu biografia o testimoni, es diu que la trobadora de qui es parla era ben enseignada, culta i que sabia ben trobar, compondre poesia i música. Eren dones molt cultes, pertanyien a la noblesa i per tant, tingueren accés a la cultura de la seva època, sent elles alhora, fundadores de cultura, influenciades per les obres llatines clàssiques i per la poesia andalusí, van fer de la poesia l’element fonamental de la cultura del seu temps. Composaven versos en els quals dictaven normes de comportament a aquells homes que pretenien establir relacions amb elles, una manera directa de dir-los que ni la força, ni la bravura, ni la violència tenien cabuda en les relaciones que elles desitjaven. Fou a través de la poesia que les trobairitz expressaren el seu desig lliure de ser dones. Tant és així que la historiadora Marirí Martinengo sosté que en aquest segles a Occitània es va donar una societat femenina, és a dir, que es va donar un context social on es va tenir en compte la paraula de les dones.[5] Per la seva part, la historiadora María Milagros Rivera Garretas, entén com a societat femenina, aquella en la qual les dones tingueren en compte a altres dones.[6]

Són conegudes Azalais de Porcairagues, Castelloza o la Comtessa de Dia, però sovint només apareixen citades en revistes molt especialitzades. El primer estudi llarg que s'ha fet sobre elles pertany a Magda Bogin.

Les trobairitz eren dones força agosarades que cantaven l'amor que sentien pels seus amants amb molt d'atreviment i cortesia. Dones que sabien de lletra i de música i competien amb els trobadors per ser bones "corteses", tot un exemple d'igualtat de sexes, a l'Edat Mitjana. Les trobairitz eren dones cultes de l'alta societat, en general senyores feudals. Al contrari dels trobadors, pels quals l'"amor cortès" era cantar a les dones dels seus patrocinadors per motius purament venals, les trobairitz cantaven pel gust propi, per la bellesa, o directament als seus estimats.

Les trobairitz varen dirigir, sense lleis, les qüestions amoroses de les corts. Es varen servir de la relació d'autoritat, que és diferent del poder. Les persones en conflicte o en crisi hi acudien perquè una trobadora reconeguda per la seva capacitat mediadora els ajudés a resoldre-ho. Aquesta estudiava la situació concreta, sospesava els possibles avantatges i inconvenients de la seva intervenció per als amants i per a ella, i si feia el cas, actuava per resoldre el cas.[7]

Molt poques han estat estudiades o traduïdes en comparació amb els homes poetes contemporanis de la seva època, els trobadors. La cultura trobadoresca d'homes i dones va ser perseguida al principi del segle XIII en la croada albigesa.[8]

Algunes trobairitz[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Marirí Martinengo Las trovadoras, poetisas del amor cortés (textos provenzales con traducción castellana), trad. de Ana Mañeru Méndez y María-Milagros Rivera Garretas, Madrid, Horas y horas, 1997.
  2. Marirí Martinengo Las trovadoras, poetisas del amor cortés (textos provenzales con traducción castellana), trad. de Ana Mañeru Méndez y María-Milagros Rivera Garretas, Madrid, Horas y horas, 1997.
  3. Simone Weil, L’agonia d’una civilització vista a través d’un poema èpic, en Ead., Escrits sobre la guerra, trad. de Anna Berenguer e Isabel Ortega, Alcira, Edicions Bromera, 1997, pp. 113-123.
  4. María Milagros Rivera Garretas, La diferencia sexual en la historia, Ed., PUV Publicaciones Universitat de València, València, 2015.
  5. Marirí Martinengo Las trovadoras, poetisas del amor cortés (textos provenzales con traducción castellana), trad. de Ana Mañeru Méndez y María-Milagros Rivera Garretas, Madrid, Horas y horas, 1997.
  6. María Milagros Rivera Garretas, La diferencia sexual en la historia, Ed., PUV Publicaciones Universitat de València, València, 2015.
  7. Les trobadores Versió en català de María-Milagros Rivera Garretas, traduït del castellà per Núria Jornet. Publicat a la web de la Generalitat de Catalunya, Departament d'Acció Social i Ciutadania, Secció Cultura, Comunicació i TIC. 2009
  8. Les trobadores. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2008 [Consulta: 20 d'agost de 2013]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Les trobairitz, Classiques Catalanes, de Magda Bogin, ed. Horsori (català)
  • Las trovadoras, poetisas del amor cortés, de Marirí Martinengo, Madrid, Horas y horas, 1997. (occità) (castellà)