Trobadores

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Trobairitz)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Trobadora
Comtessa de Dia
Castelloza

Les trobadores o trobairitz van ser les creadores de l’anomenada cultura de l’Amor cortès que va néixer l’Occitània (territori situat al sud de França entre el riu Loira, els Pirineus, l’Atlàntic i la Mediterrània) als segles XII-XIII. Estenent-se pel nord d’Itàlia i Catalunya.[1]

Aquests segles baix medievals van ser segles d’inestabilitat política, de lluites entre faccions i senyorius feudals, però també ho van ser d’intercanvis, comercials, culturals i espirituals. Per això, en el segle XII i part del XIII es va donar lloc a nous espais de llibertat i actuació espiritual i política, especialment per a les dones.

Algunes d’aquestes dones foren les protagonistes i les impulsores de l’esplendor de la cultura occitana, convertint Occitània en un dels centres més actius de la cultura medieval de l’occident europeu, on en contrast amb l’ambient bel·licós i brutal de les guerres feudals que assolaren Europa, naixia un entorn cultural de música, poesia, jocs d’amor, i una nova forma de relacionar-se entre homes i dones, que s’havia anat forjant a l’interior dels castells occitans que elles governaven i administraven, en les corts anomenades salons de pierre –salons de pedra- sota la seva influència. Aquestes dones apostaren per una forma d’estar en el món, exercint una notable autoritat en la política i en la cultura del seu temps, sent creadores i portadores de cultura. Practicaren i ensenyaren una estar en el món amb el seu desig, sense violència, reconeixent la força creadora i civilitzadora de l’amor.[1] Per això elles crearen l’amor cortès, perquè va ser un desig i una necessitat latent en una societat marcada per la guerra i la barbàrie. Aquesta cultura que la filòsofa, Simone Weil, va significar com “el refugi del geni mediterrani”,[2] va entendre una forma de política i de relaciones humanes on l’amor es situà en el mateix centre de la política, perquè elles es mantingueren fidelis a l’intelectus amoris o enteniment de l’amor.[3]

L'amor al centre de la política[modifica | modifica el codi]

Aquestes poetesses de l’amor, eren anomenades trobairitz que en occità deriva de trobar, trobadora era per tant, aquella que sabia ben trobar, trobar la paraula precisa per expressar un sentiment. En les Vida o Raó, que és una breu biografia o testimoni, es diu que la trobadora de qui es parla era ben enseignada, culta i que sabia ben trobar, compondre poesia i música. Eren dones molt cultes, pertanyien a la noblesa i per tant, tingueren accés a la cultura de la seva època, sent elles alhora, fundadores de cultura, influenciades per les obres llatines clàssiques i per la poesia andalusí, van fer de la poesia l’element fonamental de la cultura del seu temps. Composaven versos en els quals dictaven normes de comportament a aquells homes que pretenien establir relacions amb elles, una manera directa de dir-los que ni la força, ni la bravura, ni la violència tenien cabuda en les relaciones que elles desitjaven. Fou a través de la poesia que les trobairitz expressaren el seu desig lliure de ser dones. Tant és així que la historiadora Marirí Martinengo[4] sosté que en aquest segles a Occitània es va donar una societat femenina, és a dir, que es va donar un context social on es va tenir en compte la paraula de les dones.[1] Per la seva part, la historiadora María Milagros Rivera Garretas,[5] entén com a societat femenina, aquella en la qual les dones tingueren en compte a altres dones.[3]

Elles  van gosar a escriure i cantar en la seva llengua materna -que era la llengua d’oc, la llengua que va donar nom a part del seu territori, el Llenguadoc-, aquesta transposició en escriptura de la llengua materna va ser per a elles  un canvi necessari per poder expressar  partint de sí els seus sentiments, perquè és a través de la llengua materna que aprenem a significar el món en la nostra infància, a relacionar-nos en ell i amb ell, per això la filòsofa Luisa Muraro,[6] destaca aquesta invenció femenina de independència simbòlica. Aquesta llengua  de relació la van fer servir per anomenar la seva experiència amorosa, a través de les seves poesies entren en diàleg en torn a qüestions amoroses, discutint sobre els codis d’amor cortès i en particular, les relacions entre dones i homes entorn a qüestions d’ètica amorosa, en les seves poesies hi ha lloc pel lament, un cant a l’amor, també a l’amor no correspost, per això tant homes com dones acudien a una dona coneixedora de l’amor en qui confiaven i en qui reconeixien autoritat  per demanar-li consell i mediació per poder entrar en diàleg amorós. Aquesta conversa era escenificada a través de las tensó i el partiment que era un diàleg en poesia, quasi sempre cantat a dues veus, en aquests diàlegs tots dos exposaven els seus arguments, d’aquesta manera es feia palesa la consciència de que dones i homes son diferents i per tant, senten de forma diferent. Les trobairitz eren dones força agosarades que cantaven l'amor que sentien pels seus amants amb molt d'atreviment i cortesia. Les trobairitz varen dirigir, sense lleis, les qüestions amoroses de les corts. Es varen servir de la relació d'autoritat, que és diferent del poder.[7]

Mestres de civilització[modifica | modifica el codi]

Elles posaren mesura a l’amor, perquè interpretaren que l’exaltació amorosa havia de ser mesurada per eradicar  de la relació la bravura i la violència. Entenien que en l’erotisme no existia una escissió entre allò físic i espiritual de l’amor, sinó que l’amor es gestava a través de la contemplació de la bellesa  de l’estimat o l’estimada, però sobretot emanava de les seves capacitats intel•lectuals i espirituals, per tant, aquell home poeta que volia cortejar a la seva dama, havia d’aprendre les qualitats per trobar la mesura adequada perquè la dama li correspongués, una mesura que no passava ni per la força, ni per la violència, d’aquesta manera, elles escollien qui era l’home digne de ser estimat per elles. Va ser la brutalitat de la guerra i la violència masculina, allò que va portar a aquestes dones a pensar i practicar una forma diferent de govern. El seu desig de governar amb amor les va portar a crear una nova forma de relacionar-se entre els sexes perquè entenien que aquesta era la única via d’enteniment capaç de civilitzar les relacions polítiques i garantir la vida en pau. Canviaren el brandar de les espases per l’art de la conversa, per això elles son anomenades creadores de civilització sent també les precursores de les Precioses del segle XVII en l’art de l’amorosa conversa.

Les trobairitz, unes dones que es nodriren d’un règim de mediació que donava lloc per estar en el món des de la diferència sexual lliure. Potser per això mateix,  o perquè algunes trobadores i càtares pertanyien als mateixos llinatges, després de la croada albigense[8] (s. XIII) contra càtares i càtars, ja no tenim notícies de les trobadores i el seu civilitzador amor cortès.

Moltes reines com Elionor d'Aquitània, i les seves filles, Maria de Xampanya i Joana de Toulouse, les seves netes, Blanca de Castella i Constança, i dones de la noblesa occitana com Adelaida de Burlat, Ermengarda de Narbona, etc. Totes elles impulsaren l’amor i les relacions interpersonals perquè es convertiren en el nus central, tant de la vida política, com de l’art.

Algunes trobairitz[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Marirí Martinengo Las trovadoras, poetisas del amor cortés (textos provenzales con traducción castellana), trad. de Ana Mañeru Méndez y María-Milagros Rivera Garretas, Madrid, Horas y horas, 1997.
  2. Simone Weil, L’agonia d’una civilització vista a través d’un poema èpic, en Ead., Escrits sobre la guerra, trad. de Anna Berenguer e Isabel Ortega, Alcira, Edicions Bromera, 1997, pp. 113-123.
  3. 3,0 3,1 María Milagros Rivera Garretas, La diferencia sexual en la historia, Ed., PUV Publicaciones Universitat de València, València, 2015.
  4. Martinengo, Marirí; Giraud, Marie-Thérèse. «La herencia de las trovadoras: de las trovadoras a las preciosas». Revista DUODA: Estudis de la diferència sexual, Any 2010.
  5. Rivera Garretas, María-Milagros. «Signos de libertad femenina. En diálogo con la historia y la política masculinas». Biblioteca Virtual de Investigación Duoda, 03-02-2012.
  6. Muraro, Luisa. El orden simbólico de la madre (en castellà). Madrid: horas y HORAS, 1981, p. 200 pàgines.. ISBN 9788487715341. 
  7. Les trobadores Versió en català de María-Milagros Rivera Garretas, traduït del castellà per Núria Jornet. Publicat a la web de la Generalitat de Catalunya, Departament d'Acció Social i Ciutadania, Secció Cultura, Comunicació i TIC. 2009
  8. Les trobadores. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2008 [Consulta: 20 d'agost de 2013]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Les trobairitz, Classiques Catalanes, de Magda Bogin, ed. Horsori (català)
  • Las trovadoras, poetisas del amor cortés, de Marirí Martinengo, Madrid, Horas y horas, 1997. (occità) (castellà)
  • La diferencia sexual en la historia, de María-Milagros Rivera Garretas, Ed., PUV Publicaciones Universitat de València, València, 2015
  • El orden simbólico de la madre, de Luisa Muraro, Ed. horas y HORAS, Madrid, 1981 ISBN 9788487715341