Càmera rèflex digital

Nikon D90 (DSLR).

Una càmera rèflex digital, també anomenada DSLR (Digital-SLR) és una càmera amb òptica rèflex i processament digital d'imatges. Tenen un disseny molt similar al de les càmeres rèflex analògiques d'un objectiu (SLR, de l'anglès Single lens reflex). Són una evolució de les rèflex tradicionals en què se substitueix la pel·lícula per un sensor d'imatge, mantenint en general compatibilitat pel que fa a l'ús dels objectius de les antigues rèflex analògiques, tenint en compte l'objectiu normal que li pertoca segons el factor de distància focal (relació: diagonal del sensor d'imatge / distància focal de brida.

Incorporen a més una pantalla de cristall líquid en la qual es pot veure la fotografia immediatament després de la presa, i comprovar, amb l'ajuda d'un histograma que l'exposició ha estat correcta. Però aquesta pantalla, en la majoria dels models, no serveix com a visor per fer la fotografia com succeeix en les càmeres digitals compactes, pel fet que el sensor es troba ocult darrere el mirall del visor, com passa amb la pel·lícula en les càmeres rèflex analògiques (hi ha excepcions com els models Olympus E-330, E-510, Canon 40D o Nikon D90 que incorporen un sistema que s'anomena Live View).

Característiques

Disseny

De la mateixa manera que ho fan les càmeres SLR, les càmeres DSLR utilitzen el típic intercanvi d'òptiques de montura patentada. A més, disposen d'un sistema amb un mirall mecànic mòbil que estant cap avall (exactament en un angle de 45 graus) dirigeix la llum des de l'objectiu fins a una pantalla d'enfocament (matte focusing screen) a través d'una lent condensadora, i a un pentaprisma (o bé un pentamirror) fins a la lent del visor.

L'enfocament pot ser manual o automàtic, i s'activa al pressionar fins a la meitat el disparador o un botó AF específic. Per fer una fotografia el mirall gira cap amunt, i d'aquesta manera l'obturador s'obre i la imatge és projectada i capturada al sensor digital. Després l'obturador es tanca i el mirall torna a l'angle de 45 graus inicial.

Comparat amb el concepte nou de càmeres d'optica intercanviable mirrorless (sense mirall), aquest mirall/prisma és la diferencia característica que proporciona una previsualització òptica directa i acurada, amb autofocus i mesurament d'exposició independents.

Les parts essencials de tota càmera digital són electròniques com l'amplificador, convertidor d'analògic a digital, processador, l'emmagatzematge de dades i/o incorporar una pantalla electrònica.

Autofocus

Les DSLR utilitzen l'auto-focus (AF) basat en la detecció de fase (Phase detection, PD). Aquest mètode permet calcular la posició òptima de la lent en lloc de ser "trobada", com seria el cas amb un auto-focus basat en la maximització del contrast. Aquest mètode és més ràpid que altres tècniques passives. Com el "sensor de fase" requereix la mateixa llum que va al sensor d'imatge, anteriorment només era possible amb un disseny SLR. Tot i així, amb la introducció de la tècnica d'auto-focus de fase del pla focal en càmeres d'òptica intercanviable mirrorles, ara les càmeres poden utilitzar tant la detecció de fase com la detecció de punts de contrast.

Modes del dial

Les càmares DSLR, com la majoria de la resta de càmeres digitals, generalment tenen modes al dial per poder accedir a les opcions de la càmera estàndard o opcions automàtiques del mode d'escena. A vegades s'anomena dial "PASM", i solen proporcionar modes com: Programa, Prioritat d'Apertura, Prioritat d'obturador, i mode Manual. Els modes d'escena varien segons la càmera i aquests són inherentment menys personalitzables. Sovint inclouen Paisatge, Retrat, Acció, Macro, Nit i silueta, entre d'altres. Tot i així, aquestes diferents opcions i estils de fotografiar que ofereix el mode "Escena" es poden realitzar calibrant manualment certs ajustamens a la càmera.

Sistema de reducció de pols

La càmera Sigma Sd9 al 2002 utilitzava un filtre darrere de la montura de la lent per evitar que entrés la pols. Olympus utilitzava un sistema incorporat de neteja de sensors en la seva primera rèflex digital l'Olympus E-1, que tenia un sensor exposat a l'aire, al 2003. Tots els seus models anteriors tenien una lent no intercanviable, evitant així l'exposició directa del sensor amb condicions ambientals externes. Diferents càmeres DSLR de Canon es basen en sistemes de reducció de pols basats en la vibració del sensor a freqüències ultrasòniques per tal d'eliminar la pols del sensor.

Òptiques intercanviables

Objectius intercanviables

La capacitat d'intercanviar òptiques, seleccionar la millor per a la necessitat fogràfica del moment, i permetre la connexió de lents especialitzades, és un dels factors claus en la popularitat de les càmeres DSLR, tot i que aquesta característica no és exclusiva del seu disseny sino que les càmeres d'òptica intercanviable mirrorless són cada cop més populars.

Les lents intercanviables per a SLR i DSLR estan dissenyades per funcionar correctament en un suport de lent específic que és generalment únic per a cada marca. Un fotograf utilitzará sovint òptiques fabricades pel mateix fabricant que el del cos de la càmera (per exemple, lents Canon EF en un cos Canon de sensor full-frame), tot i que també hi ha molts fabricants de lents independents, com Sigma, Tamron, Tokina i Vivitar, que en fabriquen per a una varietat de suports molt diferents. També existenxen adaptadors de lent que permeten que un objectiu per a una montura de lent s'utilitzi en el cos d'una càmera amb una montura de lent diferent, però sovint es veu reduïda la funcionalitat.

Moltes òptiques són muntables tant en càmeres rèflex digitals modernes com en càmeres rèflex analògiques més antigues que utilitzen la mateixa montura de lent. Tot i així, quan les òptiques dissenyades per a sensors d'imatge digital de 35 mm o de mida equivalent s'utilitzen en DSLR de sensors més petits succeeix que la imatge es retalla i l'òptica sembla que tingui una longitud focal més llarga que la distancia focal que indica. La majoria dels fabricants de DSLR han introduït series d'òptiques amb cercles d'imatge optimitzats per als sensors més petits i distancies focals equivalentes a les generalment ofertes per les DSLR de 35 mm, principalment en el rang de gran angular. Aquestes òptiques tendeixer a no ser completament compatibles amb sensors full frame o de 35 mm degut al petit cercle d'imatge que tenen i, en el cas d'algunes òptiques Canon EF-S, interfereixen amb els miralls Gravació de vídeo HDen eGrabació de vídeo HDls cossos de càmares full-frame.

Gravació de vídeo HD

Des del 2008, els fabricants han ofert càmares DSLR capaces de gravar vídeo Full HD, aquestes càmeres també s'anomenen HDSLR o vídeo DSLR. Una de les primeres DSLR introduïdes amb mode de vídeo HD va ser la Nikon D90, amb opció de captura 720p24 (és a dir, resolució 1280x720 píxels a 24 fotogrames per segon). Altres HDSLR primerenques capturaven vídeo utilitzant resolucións o velocitats de fotograma no estàndaritzats. Per exemple, la Pentax K-7 utilitzava una resolució no estàndard de 1536x1024 píxels, que coincidia amb la ratio d'aspecte 3:2. La Canon EOS 500D (Rebel T1i) utilitzava una velocitat de fotogrames no edtàndar de 20fps a 1080p, i un format 720p30 més convencional.

En general, utilitzen tot el sensor per capturar vídeo HD tot i que no utilitzin tots els píxels (que provoquen artefactes de vídeo). En comparació amb els sensors molt més petits que trobem en les típiques videocàmeres o en els mòbils avui dia, el sensor de les HDSLR en ser més gran produeix imatges característicament diferents: poden aconseguir una profunditat de camp molt menor i un rendiment molt superior amb menys llum. Tot i així, la baixa proporció de píxels actius (respecte a la totalitat de píxels) les fa més susceptibles de produir artefactes visuals com l'aliasing (per exemple patrons moaré) en escenes de textures concretes, i l'efecte rolling shutter dels sensors CMOS tendeix a ser més greu.

A més, degut a la construcció òptica de les DSLR, les HDSLR sovint no disposes d'una o més funcions de vídeo que sí es troben en canvi a les videocàmeres dedicades, com pot ser l'enfocament automàtic durant la presa d'imatge, el zoom motoritzat, i un visor /previsualització electrònic. Aquestes són algunes de les limitacions que dificulten el maneig de les HDSLR.

La funcionalitat de vídeo no ha parat de millorar des de l'aparició de les HDSLR, incloent una major resolució de vídeo (com 1080p24) i bitrate de video, control autofocus millorat i control manual de l'exposició, a més de suports compatibles amb televisió d'alta definició, Blue-ray o les DCI (Digital Cinema Initiatives). La Canon 5D Mark II i la Panasonic Lumix Gh1 van ser les primeres HDSLR en oferir vídeo compatible de 1080p24 i des de llavors no han parat d'augmentar els models amb funcionalitats similars.

L'evolució tant ràpida de les càmeres HDSLR va provocar una revolució al cinema digital, i la placa "Shot On DSLR" és una frase que de seguida es va començar a escoltar habitualment entre els cineastes independents. Els anuncis nord americans de televisió de Canon que incloïen la Rebel T1 van ser gravats precisament amb aquesta càmera. Un nombre creixent de pel·lícules, documentals, programes de televisió i altres produccions van començar a utilitzar aquestes càmeres, i de fet un d'aquells projectes va ser el concurs "Story Beyond the Still" de Canon, que va demanar als cineastes que gravessin col·lectivament un curtmetratge de 8 capítols, i cada capítol és gravat només en dues setmanes. Degut a l'assequibilitat de preu i a la mida petita de les HDSLR en comparació amb les càmares de cinema professionals, The Avengers va utilitzar 5 càmares 5D Mark II i 2 Canon 7D per gravar escenes de diferents angles difícils, aconseguint reduir el nombre de preses per gravar escenes complexes d'acció.

Els fabricants han venut accessoris opcionals per optimitzar una càmera DSLR com una videcàmera.

• 
  Microfon tipus shotgun (direccional) per capturar millor audio per als vídeos de les càmeres HDSLR.

Vista prèvia

El Liveview (Live preview) d'una càmera DSLR

Les primeres DSLR no tenien cap forma de mostrar la imatge del visor òptica a la pantalla LCD (una característica coneguda com a Live preview, o vista previa en directe). La Live preview és útil en situacions en què no es pot utilitzar el visor òptic de la càmera com en el cas de fotografia submarina en què la càmera està dins d'una carcassa impermeable.

L'any 2000, l'Olympus va introduir l'Olympus E-10, la primera DSLR amb vista prèvia en directe, tot i que fos un disseny atípic d'òptica fixe. A finals de l'any 2008, algunes càmeres rèflex digitals de Canon, Nikon, Olympus, Panasonic, Leica, Pentax, Samsung i Sony van proporcionar una vista previa en directe i continua. A més, la Fujifilm FinePix S5 Pro oferia 30 segons de vista prèvia en viu.

A quasi la totalitat de càmeres DSLR que ofereixen previsualització en viu a través del sensor, el sistema d'auto-focus de detecció de fase no funciona en el mode de Live Preview en directe. Tot i que l'autofocus de detecció de fase requereix contrast a l'escena, l'enfocament automàtic de detecció de contrast està limitat quant a la seva rapidesa de buscar el focus.

L'any 2012, Canon va introduir un autofocus híbrid a les DSLR (EOS 650D/Rebel T4i) i va fer una versió més sofisticada, anomenada Dual Pixel CMOS AF, amb la Canon EOS 70D. Aquesta tecnologia permet a alguns píxels actuar com a detectors de contrast i com a detectors de fase, millorant així la rapidesa de l'autofocus en el mode Live View. Mentre que moltes càmeres mirrorless i la Sony SLT de mirall fixe tenen sistemes AF híbrids similars, Canon és l'unic fabricant que ofereix aquesta tecnologia en les DSLR.

Una nova característica a través d'un paquet de software independent introduït per Breeze Systems a l'Octubre de 2007 ofereix una Live preview a distancia, aquest s'anomena "DSLR Remote Pro v1.5" i està disponible per a la Canon 40D i la 1D Mark III.

Sensors més grans i amb millor qualitat d'imatge

Els sensors digitals de les DSLR tenen diferents mides. Els més grans són els que s'utilitzen en les càmares de mig format. Degut als costos de fabricació aquests sensors grans disparen el preu de les càmeres a més de 6.500$ al Maig de 2014.

• 
  Diferents mides de sensor utilitzades en cada càmera, essent comparats amb un sensor Full-frame (similar a la pel·lícula de 35 mm).

El sensor Full-frame (format complet) té la mateixa mida que una pel·lícula analògica de 35 mm (pel·lícula 135, format 24 x 36 mm). Aquests sensors s'utilitzen en càmares DSLR com la Canon EOS-1D X Mk II, 5DS / 5DSR, 5D Mark IV i 6D, i la Nikon D5, D810, D750, D610 i Df. La majoria de les DSLR modernes utilitzen un sensor més petit que té una mida APS-C, aproximadament el 40% de l'àrea d'un sensor Full-frame.

Altres mides de sensor que es troben a les càmares digitals rèflex inclouen el sensor del Four Thirds System que equival al 26% del sensor Full-frame. Els sensors APS-H (s'utilitzen per exemple a la Canon EOS-1D Mak III) equivalen al 61% del Full-frame, i el sensor de la Foveon X3 equival al 33% del full-frame (tot i que a partir de l'any 2013 els sensors Foveon són de mida APS-C). La Leica en canvi ofereix un SIstema-S per a les DSLR amb una matriu de 30x45 mm que contenen 37 milions de píxels, aquest sensor és 56% més gran que un Full-frame.

La resolució dels sensors de les càmares DSLR normalment es mesura en megapíxels. Les càmares més cares i les de sensors més grans normalment són les que tenen més megapixels. Disposar de més megapíxels no significa major qualitat. La baixa sensibilitat a la llum és un bon exemple d'aixó: quan es comparen dos sensors de la mateixa mida, per exemple 2 sensors APS-C, un de 12,1 MP i un de 18 MP, el que té la classificació de megapíxels més baixa serà el que funcionarà millor amb menys llum, ja que la mida dels píxels individuals és major i hi haurà més llum que arribarà a cada píxel en comparació amb el sensor que té més megapíxels. D'altra banda, això no sempre succeeix, ja que hi ha càmares noves que tenint més megapíxels a més tenen un millor software de reducció de soroll i millors ajustaments d'ISO per compensaCamp de profunditatr la pèrdua de llum per píxel degut a la major densitat de píxels.

Control de la profunditat de camp

Habitualment les òptiques utilitzades en càmares DSLR tenen un rang més ampli dobertures disponibles, que van des de la lluminositat de f/0,9 fins a f/32 aproximadament. Les òptiques de càmares amb sensors més petits rarament tenen mides d'obertura realment disponibles més enllà de f/2,8, o f/5,6.

Per ajudar a ampliar el rang d'exposició, algunes càmares de sensor més petit també incorporen un paquet de filtres ND en el seu mecanisme d'obertura.

Les obertures que les càmares de sensor més petits tenen disponibles donen molta més profunditat de camp que els angles de visió equivalent en una rèflex digital. Per exemple, una lent de 6mm en un sensor 2/3 digicam té un camp de visió similar a un objectiu de 24 mm en una càmera de sensor de 35 mm.

D'altra banda, una obertura de f/2,8 la càmera de sensor més petit (suposant un factor o crop factor de 4) té una profunditat de camp similar a la càmera de 35 mm ajustada a f/11.

Major angle de visió

L'angle de visió d'una òptica depèn de la seva longitud focal i de la mida de sensor de la càmera. Un sensor de format inferior a 35 mm (36x24 mm) proporciona un angle de visió més estret per a una òptica de distancia focal determinada que una càmera equipada amb un sensor de 35 mm. A partir de l'any 2016, només unes poques DSLR actuals tenen sensors Full-frame, incloent la Canon EOS-1D X MkII, la EOS 5D Mark IV, EOS 5DS / 5DS R i EOS 6D; i de Nikon la Nikon D5, Nikon D610, Nikon D750, Nikon D810 i la Nikon Df. Això és degut al fet que el cost dels sensors de mida major és superior. Els sensors de mida mitjana (com els utilitzats en a la Mamiya ZD) són fins i tot més grans que els sensors full-frame (35 mm) i són aconsegueixen una resolució encara més gran, per tant són encara més cars.

L'impacte de la mida del sensor al camp de visió s'anomena "crop factor" o "multiplicador de longitud focal", és un factor que es pot multiplicar per la longitud focal d'un objectiu per obtenir la longitud focal equivalent a un objectiu en un format full-frame. Els sensors APS-C típics tenen crop factors de 1,5 a 1,7, por la qual cosa una òptica amb una distancia focal de 50 mm donarà a un camp de visió igual al d'una crop factor de 2.0.

Mentre que el crop factor de les càmares APS-C redueix efectivament l'angle de visió de les òptiques d'enfocament llarg (tele-objectius), facilitant la captura d'imatges en primer pla d'objectes molt distants, les lents gran angulars pateixen una reducció en el seu angle de visió pel mateix crop factor.

Les DSLR amb mida de sensor "crop" tenen una profunditat de camp lleugerament superior a la de les càmares amb sensor 35 mm per a un angle de visió concret. La quantitat de profunditat de camp addicional per a una distància focal donada pot calcular-se aproximadament multiplicant la profunditat de camp pel crop factor. Una profunditat de camp més baixa és normalment preferida pels professionals de cara a la fotografia de retrat o per aïllar un tema del seu fons.

Característiques atípiques

El 13 de juliol de 2007, FujiFilm va anunciar el FinePix IS Pro, que utilitza òptiques Nikon de montura F. Aquesta càmera además de tenir Live view, té la capacitat de gravar en infrarroig i en espectre ultravioleta de la llum.

L'agost de 2010 Sony va llençar una sèrie de càmares DSLR que permetien fer fotografia 3D. Això s'aconseguia moven la càmera (fent un "escombrat" o "barrido") de forma horitzontal o vertical en el mode Sweep Panorama 3D. La imatge es podia guardar com una imatge panoràmica ultra-ample o com una fotografia 3D 16:9 per a ser vista al televisio BRAVIA 3D.

Història

El 1969 en Wilard S. Boyle i el George E. Smith van inventar la primera imatge tecnològica utilitzant un sensor digital, un CCD (Charge-Coupled Device). El CCD permetia un desenvolupament ràpid de la fotografia digital, i gràcies a aquesta contribució en Boyle i l'Smith van rebre el Premi Nobel de Física l'any 2009.

El 1975 l'enginyer Steven Sasson de Kodak va inventar la primera càmera fotogràfica digital, utilitzant un sensor CCD de 100x100 píxels.

El 25 d'agost de 1981, Sony va presentar un prototip de la Sony Mavica, aquesta càmera era una de semblant electrònica que oferia òptiques intercanviables i un visor SLR.

A la primavera de 1987, els laboratoris d'investigació de Kodak van integrar el seu sensor d'1.3 MP a una càmera SLR. El laboratori de sistemes de KRL va dissenyar circuits per a sincronitzar l'exposició de la càmera amb l'obturador mecànic de l'ampliació utilitzada Nikon F3 SLR a través dels contactes del seu motor. Les imatges digitals es van emmagatzemar a un disc dur i es van processar per a la retroalimentació de l'histograma cap a l'usuari. El sistema va ser refinat amb l'aportació de Associated Press. Això la va convertir en la primera DSLR comercial, llançada per Kodak l'any 1991.

• 
  La càmera Kodak DCS 100, basada en el cos d'una Nikon F3 amb una unitat d'emmagatzematge digital, llençada al Maig de 1991

El 1995, Nikon va co-desenvolupar la serie E de Nikon amb Fujifilm. Aquesta inclou la Nikon E2, E2S, la Nikon E2N /E2NS i la Nikon E3 / E3S, amb la E3S llançada el Desembre de 1999.

El 1999, Nikon va anunciar la Nikon D1. El seu cos era smiilar al de les rèflex digitals professionals Nikon de 35 mm, i tenia el mateix muntatge Nikkor, permetent-li utilitzar la línea ja existent d'objectius d'enfocament manual i AF / AIS de Nikon. Tot i que Nikon i altres fabricants havien produït càmeres SLR digitals durant diferents anys prèviament, la Nikon D1 va ser la primera rèflex digital professional que va desplaçar el regnat del mercat professional de Kodak, fins llavors mai abans disputat.

Durant la propera dècada, altres fabricants de càmeres van entrar al mercat de les DSLR, incloent Canon, Kodak, Fujifilm, Minolta (posteriorment Konica Minolta, i finalment adquirida per Sony), Pentax, Olympus, Panasonic, Samsgung, Sigma i Sony.

El Gener de l'any 2000, Fujifilm va anunciar la FinePix S1 Pro, la primera DSLR de consum.

Al Novembre de 2001, Canon va llençar la Canon EOS-1D de 4,1 megapíxels, el primer cos digital professional de la marca. El 2003 Canon va introduir la càmera SLR Canon EOS 300D de 6,3 megapíxels (coneguda als Estats Units i Canadà com "Digital Rebel" i al Japó com a "Kiss Digital") amb un preu suggerit d'US de 999$, dirigit al mercat de consum. El seu èxit comercial va impel·lir a altres fabricants a produir càmeres SLR digitals competitives, reduint els costos d'entrada i permentent a més fotògrafs aficionats adquirir la seva DSLR.

El 2004, Konica Minolta llença la Konica Minolta Maxxum 7D, la primera DSLR amb estabilització d'imatge al cos, que més tard es convertiria en estàndard a les càmeres Pentax, Olympus i Sony Alpha.

A principis de 2008, Nikon va llençar la Nikon D90, la primera DSLR amb gravació de vídeo. Des de llavors totes les grans empreses ofereixen càmeres amb aquesta funcionalitat.

Des de llavors, el nombre de megapíxels als sensors ha anat augmentant constantment, i la majoria d'empreses se centren en l'alt rendiment d'ISO, la velocitat d'enfocament, majors fotogrames per segon, l'eliminació del soroll digital produït pel sensor i la reducció de preus per atraure nous clients.

Al Juny de 2013, Canon va anunciar la primera DSLR amb pantalla tàctil, la Canon EOS 650D. Tot i que aquesta característica havia estat àmpliament utilitzada tant en càmeres compactes com en models mirrorless no havia aparegut en una càmera DSLR fins llavors.

Mercat

En un principi les càmeres DSLR ocupaven exclusivament el sector de la fotografia professional, fins que Canon va presentar el setembre de 2003 la 300D amb un preu de 1.100$ amb objectiu inclòs. El març de 2004 Nikon presenta la D70 amb un preu lleugerament superior però amb més funcions que la 300D de Canon. D'aquesta manera s'introdueixen per fi el 2005 les DSLR en el sector de fotografia amateur o no professional. Quan el mercat de la fotografia digital s'havia estabilitzat, per les vendes de càmeres compactes digitals, és en el sector de les rèflex digitals on produeix un gran creixement a partir de 2005. El 2006 la majoria de fabricants de càmeres fotogràfiques ofereixen almenys un model rèflex amb un preu que ronda els 600, objectiu inclòs.

El mercat DSLR estpa dominta per empreses japoneses, les 5 principals són: Canon, Nikon, Olympus, Pentax i Sony. Altres fabricants DSLR inclouen Mamiya, Sigma, Leica (alemanya), i Hasselblad (sueca).

El 2007, Canon va superar a Nikon amb un 41% de les vendes mundials respecte al 40% de la segona empresa, seguits per Sony i Olympus amb aproximadament el 6% de la quote del mercat. Al mercat intern japonès, Nikon va capturar el 43,3% respecte el 39,9% de Canon, i Pentax un 6,3%.

El 2008 les ofertes de Canon i Nikon van acaparar la majoria de ventes. El 2010, Canon va controlar el 44,5% del mercat DSLR, seguit pe Nikon amb el 29,8% i Sony amb l'11,9%.

Per a Canon i Nikon, les rèflex digitals són la major font de beneficis. Per a Canon, les seves càmeres rèflex van aconseguir 4 cops més beneficis que les càmares digitals compactes, mentre que Nikon va guanyar més de les rèflex digitals i les òptiques que amb qualsevol altre producte. Olympus i Panasonic han sortit des de llavors del mercat DSLR i ara se centren en la producció de càmeres mirroless.

El 2013, després d'una dècada de creixement de dos dígits, les ventes DSLR van baixar un 15% (i les de mirrorles també). Això podria ser degut al fet que alguns usuaris de DSLR de gamma baixa van optar per gravar amb mòbils. La firma intel·ligent de mercat IDC preveu que Nikon estarà fora del negoci en 5 anys si la situació continua així. El mercat ha canviat, ja no està conduït pel hardware sino pel software, i els fabricants fotogràfics no han mantingut el llistó.

Per il·lustrar la tendencia, el Setembre de 2013 Olympus va anunciar que deixaria de desenvolupar càmeres DSLR i se centraria en el desenvolupament de MILC.

Models actuals

Actualment les càmeres DSLR són molt utilitzades tant per l'usuari mig com per fotògrafs professionals. S'ofereixen actualment una varietat major d'òptiques dedicades i altres equips de fotografia. Les DSLR principals (ja siguin full-frame o de sensor d'imatge inferior) estan produïdes per Canon, Nikon, Pentax i Sigma. Pentax, Phase One, Hasselblad i Mamiya Leaf produeixen DSLR de format mig i de gamma alta i cara. Contax, Fujifilm, Kodak, Panasonic, Olympus, Samsung prèviament van produir DSLR però actualment o bé ofereixen sistemes no DSLR o han deixat el merca fotogràfic totalment. La sèrie de Konica Minolta va ser comprada per Sony.

• L'actual línea EOS de Canon de 2016 inclou la ECanon OS 1300D/Rebel T6, Canon EOS 100D/SL1, 750D/T6i, Canon EOS 760D/T6s, Canon EOS 80D, Canon 7D Mark II, Canon EOS 6D, Canon 5D Mark IV, Canon 5Ds i 5Ds R i la Canon 1D X Mark II.Totes les càmeres Canon DSLR amb número de model de 3 i 4 dígits així com la 7D Mark II tenen sensors APS-C. Les sèries 6D, 5D i 1D X són full-frame. A partir de 2016, totes les DSLR de Canon actuals utilitzaran sensors CMOS.
• Nikon té una àmplia línea de càmeres DSLR, la majoria en competencia direca amb les ofertes de Canon, incloent la Nikon D3400, Nikon D5500, Nikon D7200 i Nikon D500 amb sensors APS-C, i D610, Nikon D750, Nikon D810, Nikon D5, Nikon D3X i la Nikon Df amb sensors full-frame.
• Leica produeix la Leica S2, una DSLR de mig format.

• Pentax actualment ofereix la K-3 II, K-S2 i K-S1, totes utilitzen sensor APS-C. Aquests models ofereixen retro-compatibilitat tot acceptant totes les montures d'òptica Pentax K, que es van començar a fer l'any 1975. Pentax també ofereix la Pentax 645Z, la qual és una càmera de mig format i per tant compatible amb el sistema Pentax' 645, com totes les càmares de cinema Pentax de mig format. El 2016, Pentax la seva primera DSLR full-frame, la Pentax K-1.
• Sigma produeix càmeres DSLR utilitzant el sensor Foveon X3, en comptes del sistema convencional de sensor Bayer. S'afirma que això produeix major resolució de color, tot i que el recompte de píxels és inferior que a les càmeres convencionals de sensor Bayer. Actualment ofereix l'entrada de nivell SD15 i el professional SD1. Sigma és l'unic fabricant de DSLR que ven òptiques per a les montures d'òptiques d'altres marques.
• Sony ha modificat la seva fórmula DSLR en favor de les càmeres SLT (Single-Lens Translucent) que tècnicament encara són DSLR, però compte amb un mirall fix que permet que passi més llum al sensor mentre reflecteix part de la llum al sensor de l'autofocus. Les SLT de Sony compten amb un AF de detecció de fase complet durant la gravació de vídeo i permet seguir disparant a 12 i/s. La serie α tant sigui de les tradicionals càmeres SLR com de les noves SLT, ofereix un estabilitzador d'imatge del sensor dins del cos i encaixa amb la montura d'òptiques AF Minolta. A partir de Febrer de 2015, la línea inclou l'Alpha 58, la semipro Alpha 77 II, i la professional i full-frame Alpha 99. El mirall fixe translúcid (transmissor) permet que el 70% de la llum passi a través cap al sensor de la imatge, signficicant 1/3 de pèrdua de llum, però la resta d'aquesta llum es reflecteix contínuament al sensor AF de detecció de fase de la càmera per a un Autofocus ràpid tant per al visor com per la vista en directe a través de la pantalla posterior, inclòs durant la gravació de vídeo i el disparament continu. El nombre reduït de peces mòbils també fa que les velocitats de disparar siguin més ràpides. Aquesta disposició significa que les càmeres SLT utilitzen un viewfinder electrònic i no un d'òptic, la qual cosa alguns consideren un desavantatge, però té l'avantatge d'un live preview (vista previa en directe) amb la configuració actual. Recentment, Sony ha disminuït la seva oferta d'SLT en favor de càmeres mirrorless d'òptica intercanviable, utilitzant la seva montura E.

• 
  Pentax K-3
• 
  Cos de la càmera DSLR Canon EOS 70D de sensor APS-C
• 
  càmera DSLR Nikon D4S amb sensor full-frame (FX)

Les DSLR en comparació amb altres càmeres digitals

L'esquema de disseny de la càmera rèflex és la principal diferencia entre ella i les altres càmeres digitals. En aquest esquema la imatge capturada al sensor de la càmera és també la imatge que es veurà a través del visor. La llum viatja a través d'un sol objectiu i un mirall és utilitzat per reflectir una porció d'aquesta llum cap al visor, per això s'anoma Single-Lens Reflex. Tot i que hi ha variacions entre les càmares d'apuntar i disparar, el disseny típic exposa el sensor constantment a la llum projectada per l'objectiu, permetent que la pantalla de la càmera s'utilitzi com un visor electrònic. Tot i així, les pantalles LCD poden ser difícils de veure amb la llum solar i es recomana per això la utilització d'accessoris externs com un visor que hi aniria adherit.

Visió òptica i imatges creades digitalment

Les càmeres digitals més grans i avançades ofereixen una visió electrònica no òptica a través de la lent (TTL) amb un visor electrònic a nivell dels ulls (EVF), a més de la pantalla LCD posterior. La diferència visual en comparació amb les càmeres DSLR és que el visor electrònic (EVF) mostra la realitat creada de forma digital, i en canvi el visor d'una DSLR mostra una imatge òptica real a través d'un sistema de visualització reflex.

La imatge que mostra el visor electrònic (EVF) té un temps de retard (és a dir, reacciona amb retard, es triguen a veure els canvis) i té una resolució menor respecte a un visor òptic, pero aconsegueix una visualització sense parallax utilitzant menys volum i complexitat mecànica que una rèflex digital amb el seu sistema de visualització rèflex.

Els visors òptics tendeixen a ser més còmodes i eficients, especialment per a la fotografia d'acció i en condicions de poca lluminositat. En comparació amb les càmeres digitals amb visors LCD electrònics, no hi ha retard a la imatge: sempre és correcte, ja que està sent "actualitzada" la informació a la velocitat de la llum. Això és important per la fotografia d'acció o esportiva o qualsevol altre situació en què el subjecte o la càmera s'hagin de moure ràpidament. A més, la "resolució" de la imatge visualitzada és molt més que la que proporciona una pantalla LCD o un visor electrònic, la qual cosa pot ser important si es desitja enfocar manualment per a un enfocament precís, com seria el cas a la fotografia macro i la microfotografia (amb un microscopi). Un visor òptic també pot causar menys tensió ocular.

Tot i així, els visors electrònics poden proporcionar una pantalla més brillant en situacions de poca llum, ja que la imatge pot amplificar-se electrònicament.

Diferències de rendiment

Les càmeres DSLR normalment tenen sensors de mida molt més gran, i sovint de major qualitat, presentant menys soroll, la qual cosa és útil en condicions de poca llum. Tot i que existeixen càmeres digitals mirrorless amb APS-C i sensors full-frame, la majoria de sensors full-frame i de mig format es troben en càmeres DSLR. Generalment les càmeres DSLR ofereixen un rendiment més ràpid i major capacitat de resposta, amb menys retard d'obturació, sistemes d'enfocament automàtic més ràpids i velocitats de fotogrames més altes.

Tot i que algunes micro càmeres de 4/3 tenen velocitats de fotogrames que rivalitzen amb les de les DSLR professionals. El desavantatge d'aquestes càmeres és que no tenen visor òptic i per tant és difícil centrar-se en els subjectes en moviment i en les situacions en les què un mode de ràfega seria molt beneficiós.

Altres càmeres digitals van ser significativament més lentes en la captura d'imatges (mesurant el temps que passa des que es prem el disparador fins que s'escriu la imatge digitalment al mitjà d'emmagatzematge) que no pas les càmeres DSLR, però aquesta situació està canviant amb la introducció de targetes de memòria de captura més ràpida i els xips de processament de la càmera cada cop més ràpids. Tot i així, les càmeres digitals compactes no són adequades per a l'àmbit de la fotografia d'acció, de natura, esports i altres fotografies que requereixen una alta velocitat de ràfega, ja que depenen quasi exclusivament de la seva automatització integrada i de la intel·ligència de la màquina per a capturar imatges en diferents situacions, i no ofereixen control manual sobre les seves funcions, cosa que les fa totalment inadequades per al seu ús professional o usuaris experts.

Les Bridge cameras proporcionen cert grau de control manual sobre els modes de disparar de la càmera, i l'opció de connectar a la càmera diferents accessoris per a l'òptica com filtres i convertidors secundaris.

Les rèflex digitals proporcionen al fotograf un control tota sobre tots els paràmetres importants de la fotografia i tenen l'opció de connectar accessoris addicionals com: unitats de flaix muntades a una zapata, batery grip, mesuradors externs de llum, opcions de control remot... Les DSLR també disposen modes de disparar totalment automàtics. Tenen una longitud focal més gran per al mateix camp de visió, cosa que permet un ús creatiu de la profunditat de camp.

Tot i així, les càmeres digitals petites poden centrar-se millor en objectes més propers que les òptiques DSLR típiques.

Mida del sensor

Els sensors que utilitzen les càmeres DSLR actuals són el Full-frame (de la mateixa mida que una pel·lícula de 35 mm, és a dir, 135 film amb format 24x36 mm), el sensor APS-C d'aproximadament 22x15 mm i el Four Thirds System. Són molt més grans que els sensors que trobem en altres càmeres digitals.

Les càmeres compactes bàsiques utilitzen normalment sensors coneguts com a 1/ 2.5" i que equival al 3% de la mida d'un sensor full-frame. Les Bridge cameras que ofereixen sensors de més de 1/2.5" però la majoria encara no arriben a les mides més grans que es troben normalment a les càmeres digitals rèflex.

Com a exemples podem esmentar: la Sigma DP1 utilitza un sensor Foveon X3; la Leica X1; la Canon PowerShot G1 X, utilitza un sensor d' 1,5" (18,7 × 14 mm) que és lleugerament més gran que l'estàndard Four Thirds i equival al 30% d'un sensor full-frame; la Nikon Coolpix A, que utilitza un sensor APS-C de la mateixa mida que les que trobem a les companyies DSLR de format DX. I dos models de Sony, la RX100 amb un sensor d' 1" (13.2 × 8.8 mm) que equival aproximadament a la meitat de l'àrea del sensor Four Thirds, i la Sony RX1 de sensor full-frame. Aquestes bridge cameras sovint són comparables a les DSLR en quan al preu, tot i tenir un sensor de menor mida i pes.

Objectius fixes o intercanviables

A diferencia de les càmares DSLR, la majoria de càmeres digitals no tenen l'opció d'intercanviar les òptiques. En canvi, la majoria de càmeres digitals compactes es fabriquen amb una lent de tipus zoom que cobreix els camps de visió més utilitzats normalment. Les lents fixes venen limitades per les longituds focals amb les que han estat fabricades, a excepció del que poden oferir accessoris. Els fabricants han intentat posar remei a aquest desavantatge oferint rangs extrems de longitud focal en models coneguts com a auperzooms, alguns dels quals ofereixen més longitud focal del que poden arribar les òptiques DSLR.

Tot i així, des de la introducció del sistema Micro Four Thirds d' Olympus i Panasonic a finals de 2008, les càmeres d'òptica intercanviable mirrorless estan disponibles per a tothom i l'opció d'intercanviar òptiques ja no és exclusiva de les càmeres digitals rèflex. Les càmeres del sistema Micro Four Thirds estan dissenyades amb l'opció d'intercanviar l'òptica i accepten òptiques que s'ajustin a la seva montura, i tenen la mateixa mida de sensor que el sistema Four Thirds però no tenen el mirall i el pentaprisma, per tal de reduir la disancia entre l'òptica i el sensor.

Panasonic va llençar la primera càmera amb sistema Micro Four Thirds, la Lumix DMC-G1. Diferents fabricants han anunciat òptiques per a la nova montura d'aquest tipus de càmera, mentre que les lents antigues òptiques del sistema Four Thirds poden muntar-se amb un adaptador (un separador mecànic amb connectors elèctrics anteriors i posteriors i el seu propi firmware intern). El gener de 2010 es va anunciar una càmera d'òptica intercanviable similar, però amb un sensor de mida APS-C: la Samsung NX10.

El 21 de setembre de 2011 Nikon va anunciar la Nikon 1, una serie mirroless fotografia d'alta velocitat. Algunes càmeres de tipus rangefinder també tenen l'opció d'intercanviar òptica. Hi ha 6 càmeres ragefinder: el sensor Epson R-D1 (sensor de mida APS-C), el sensor Leica M8 (sensor de mida APS-H), càmeres fotográfiques de rang inferior a 35 mm i les Leica M9, M9-P, Leica M Monochrom i Leica M (totes són full-frame).

Les càmeres DSLR tenen en comú amb altres dissenys d'òptica intercanviable han d'afrontar el problema de la contaminació potencial del sensor per les partícules de pols quan es canvia l'òptica (tot i que els sistemes de reducció de pols actuals ho resolen parcialment). Les càmeres digitals amb òptiques fixes normalment no estan exposades a la pols de l'exterior.

D'altra banda, les càmeres DSLR normalment costen més, i la seva mida i pes és major.També tenen un funcionament més sorollós a causa del sistema del mirall-SLR. El disseny de miralls fixes de Sony aconsegueix evitar aquest problema. Tot i així, aquest disseny té el desavantatge de que part de la llum rebuda des de l'òptica és desviada pel mirall i per tant, el sensor rep aproximadament el 30% menys de llum en comparació amb altres dissenys DSLR.

Segellat i impermeabilització

Les càmeres poden estar equipades amb una quantitat variable de segellat ambiental per proporcionar protecció contra esquitxades d'aigua, humitat (humitat i boira), pols i sorra, o una impermeabilitat total fins a una profunditat determinada i durant una durada determinada. Aquest últim és un dels enfocaments per permetre la fotografia submarina, l'altre enfocament és l'ús de carcasses impermeables. Moltes càmeres digitals impermeables també són resistents als cops i a les baixes temperatures.

Algunes càmeres impermeables es poden equipar amb una carcassa impermeable per augmentar el rang de profunditat operativa. La gamma de càmeres compactes Olympus 'Tough' n'és un exemple.

Vegeu també

• Càmera rèflex d'objectius bessons (TLR)