Cameneri

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Cameneri
Epilobium Angustifolium (L.)
Epilobium Angustifolium (L.)

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Subclasse: Rosidae
Ordre: Myrtales
Família: Enoteràcies
Gènere: Epilobium
Espècie: Epilobium Angustifolium (L.).
Nom binomial
Epilobium Angustifolium
(L.)
Sinònims

Chamaerion angustifolium (L.) Holub.

El cameneri o llorer de Sant Antoni (Epilobium Angustifolium [1] del grec Epilobium, Epi = sobre + lobion = fruit, ou: per la posició dels pètals sobre l'ovari i del llatí angustifolium, angustus = apretat, estret + folium = fulla per les seves fulles estretes) és una planta herbàcia que pertany a la família de les enoteràcies, que s'usa farmacològicament especialment en el tractament de diarrees, gastroenteritis i altres patologies del sistema digestiu, genitourinari i respiratori.

Es troba a gran part d'Europa i a la Península Ibèrica és abundant als Pirineus i a les muntanyes de Sierra Nevada.

Sinònims[2][modifica | modifica el codi]

  • Epilobium verticillatum Ten. [1811,1815]
  • Epilobium variabile Lucé [1823]
  • Epilobium rubrum Lucé [1823]
  • Epilobium neriifolium H. Levé [1896]
  • Epilobium macrocarpum Stephan [1842]
  • Epilobium leiostylon Peterm. [1849]
  • Epilobium gracile Brügger [1882]
  • Epilobium gesneri Vill. [1779]
  • Epilobium brachycarpum Leight. [1841]
  • Chamerion angustifolium (L.) Holub. [BB]
  • Epilobium salicifolium Stokes [1812]
  • Pyrogennema angustifolium (L.) Lunell [1916]
  • Epilobium salicifolium Clairv. [1811]
  • Chamaerion angustifolium (L.) Holub [1972]
  • Chamaenerion angustifolium (L.) Scop.

Noms populars[modifica | modifica el codi]

[3]

  • Castellà: epilobio, laurel de San Antonio, aldefilla, maleza de los fuegos.
  • Català: cameneri, epilobi, epilobi angustifoli, llorer de Sant Antoni.
  • Anglès (UK): rosebay willow-herb, wickup.[4]
  • Anglès (USA): fireweed.
  • Francès: épilobe, herbe de Saint Antoine.
  • Holandès: weideroosje, wilgenroosje.
  • Alemany: Waldröschen, Weidenröschen, Antonskraut.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Flor d'Epilobium

[5] [6]

Distribució mundial[modifica | modifica el codi]

Es troba a gran part d'Europa (excepte Portugal) i menys freqüent al sud. Les espècies d'Epilobium que destaquem d'aquestes zones són: E. hirsutum, E. parviflorum, E. montanum, etc. El E. lutenum el podem trobar a Amèrica del Nord.

Distribució al Principat[modifica | modifica el codi]

A la Península Ibèrica apareix a les muntanyes del nord, centre i a Sierra Nevada (Granada).[7] Es coneixen 20 espècies d'Epilobium en els nostres territoris.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Creix especialment al costat del riu, en llocs humits i en climes freds o temperats, especialment en boscos freds de muntanya, en altituds de 1000 a 2100 m i en terrenys lleugerament àcids (pH 5-7). El podem trobar als arbustos, clarianes de boscos, terrenys erms (fins i tot en pobles), prats, abocadors, etc. Colonitza terrenys que han patit una ràpida mineralització de la matèria orgànica ocasionada per tales, focs, obertura de camins o pistes forestals.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Parts de la planta
Fruit d'Epilobium

Forma vital (de Raunkjaer)[modifica | modifica el codi]

Hemicriptòfit, i com a tal, els meristemes es troben just arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

Port i dimensions[modifica | modifica el codi]

Planta perenne de fins a 2,5 m d'alçada, amb un gruixut rizoma repent. El rovell del plançó de l'any anterior, protegit per fulles escamoses, passa l'hivern sota terra i dóna lloc a la tija.

Tiges molt fulloses amb llargues fulles lanceolades disposades de forma decreixent als extrems, flors purpúries en raïm terminal.;[8] calze vermellós, sense tub i amb pètals liles de 10 a 16 mm.

Òrgans vegetatius[modifica | modifica el codi]

E. angustifolium té unes rels horitzontals caulògenes molt extenses. La tija epigea és erecta, rarament ramificada i amb un fullatge dens, de forma arrodonida i lleugerament angulosa, sovint amb uns certs matisos rojos.

Les fulles estan disposades de manera alternada, generalment ascendent, però disminueixen gradualment als extrems. Són curtament peciolades i lanceolades, de 3 a 8 cm de llargada i una quarta part d'amplada, d'un color verd- blavós al revers, amb nervis laterals ben desenvolupats, d'àpex acuminat i base atenuada, enrotllades per la punta i finament dentades. Són perennes i d'aspecte semblant a les del llorer. És una planta pubescent, és a dir, amb pèls curts i suaus.

Òrgans reproductors[modifica | modifica el codi]

  • Repartició de sexes: les flors són hermafrodites lleugerament zigomorfes, tetràmeres i epígines.
  • Inflorescència: inflorescència racemosa en raïm, fins a 70 flors que sorgeixen des de les axil·les de bràctees, les inferiors semblants a les fulles i les superiors amb forma d'escama.
  • Morfologia i color del periant: Flors grans i nombroses, simètriques lateralment, actinomorfes, horitzontals, de 2 a 3 cm de diàmetre; piramidals de color rosat púrpura clar o a vegades blanc; d'aquí deriva el nom ”adelfilla”.

Corol·la cruciforme composta per quatre grans pètals pedunculats, de color lila o púrpura,[9] més aviat arrodonits; els superiors tendeixen a ser més curts que els inferiors, en forma d'ungla. Quatre sèpals actinomorfs lanceolats lineals, vermellosos per fora, gairebé tan llargs com la corol·la (poden fer fins a 1,3 cm de llargada). Estigma amb quatre lòbuls.

  • Androceu: consisteix en 8 estams,[10] (4 opositipètals i 4 alternipètals) monadelfs, singenèsics i disposats en dos verticils. A més a més, són confluents, inclusos respecte la corol·la i juntament amb l'estil estan corbats cap a baix.
  • Gineceu: ovari ínfer i epigidi. Forma un tub tetralocular del qual sorgeix un estil reflex que finalitza en un estigma quadricular.
  • Fruit: El fruit és simple dehiscent. Les llavors són llises i s'agrupen en càpsules allargades i estretes amb quatre cel·les. Cada una està proveïda de diversos filaments plomosos.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Part utilitzada (droga)[modifica | modifica el codi]

S'utilitza tota la planta però sobretot els brots joves i les fulles.

Composició química[modifica | modifica el codi]

  • Glucòsids: [11] derivats del Kaempferol, querceto i myricetol.
  • Esteroides: sitosterol-3-glucòsids, acil-sitosterolglicòsid i palmitat de beta-sitosterol.
  • Àcids ursòlic i oleanòlic: tanins gàlics.

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

Els brots joves i les rels, de gust dolç, es recullen abans de la floració i es preparen com si fossin espàrrecs. Les fulles s'assequen i així es poden utilitzar en infusions. Les fulles tendres s'utilitzen com a amanida o com a verdures semblants a la col. De les llavors se'n pot obtenir una fibra capaç de ser filada.

Accions farmacològiques i propietats[modifica | modifica el codi]

Emulgent, tònica i astringent

  • Sistema digestiu: important per combatre diarrees,[12] gastroenteritis i en general totes les inflamacions de la mucosa digestiva gràcies al seva alta composició en emol·lients.
  • Sistema genitourinari: acció inhibidora de la síntesis de prostaglandina, es recomana en el tractament de l'adenoma de la pròstata.
  • Sistema respiratori: s'aplica en el tractament de tos espasmòdica i asma.

Per via externa s'ha recomanat tradicionalment com a emulgent i astringent, aplicat en forma de compresa sobre diverses faccions de la pell. Degut aquest mateix motiu, forma part de la composició d'alguns productes cosmètics per a pells sensibles. Inhibeix els enzims que col·laboren en la transformació de la testosterona en dihidrotestosterona (responsable de malmetre el fol·licle pilós i desencadena la pèrdua lenta de cabell (sobretot en homes). Tòpicament, s'utilitza en cas d'estomatitis (inflamació de la mucosa bucal), meningitis i faringitis, en forma de gargarismes, amb un efecte inflamatori.

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

S'ha de tenir en compte amb l'alcohol de l'extracte fluid.

Observacions[modifica | modifica el codi]

En determinats països d'Amèrica del Nord com Alaska on les condicions climàtiques són òptimes per a la vida d'aquesta planta, se n'extreu la mel i es comercialitza. La mel d'Epilobium angustifolium és gairebé descolorida, de textura sedosa i llisa i de gust lleuger (se l'anomena "xampany de tota la mel").[13]

Amb les fulles seques s'elabora un te dolç anomenat a Rússia Kaporie (10% de tanins). Durant la Segona Guerra Mundial, després del bombardeig de Londres, en molts dels solars amb enderrocs abandonats aviat va néixer aquesta planta. Floreixen des de finals de primavera fins a finals d'estiu.

Aplicacions[modifica | modifica el codi]

  • Infusions: 5g per tassa. Tres tasses al dia.
  • Extracte sec (5:1): 300mg per càpsula, una a tres al dia.
  • Extracte fluid (1:1): 30-50 gotes, una tres vegades el dia.
  • Ús extern: Extracte glicòlic (1:5); en gels o cremes.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Herbari virtual de la Mediterrània occidental: epilobi
  2. Sinònims: Epilobium Angustifolium L.
  3. Botanical-online:fichas de plantas
  4. Wikipedia en anglès: Fireweed
  5. Asturnatura: ecologia
  6. Geocities: Mil y una hierba
  7. Ayuntamiento de Granada
  8. Plantas a diario: Epilobium
  9. British Columbia Outdoor Wilderness Guide: Fireweed
  10. Chamerion angustifolim
  11. Hipernatural
  12. Plantes medicinals en jardinaria:infojardin
  13. Mel d'Epilobi (en anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • BERDONCES I SERRA. Gran Enciclopedia de las plantas medicinales: Terapia natural para el Tercer Milenio. Tikal ediciones. p. 404.
  • BEWLEY, J. D.; BLACK, M. (1985). Seeds Physiology of Development and Germination. New York: Plenum Press.
  • DE BOLÒS, O.; VIGO, J.; MASALLES, R. M.; NINOT, J. M. (2005). Flora: Manual dels Països Catalans. 3ª ed. Barcelona: Portic (Enciclopèdia Catalana).
  • DÍAZ GONZÁLEZ, T. E.; FERNÁNDEZ-ÁLVAREZ, M. C.; FERNÁNDEZ PRIETO, J. A. (2004). Curso de Botánica. Ediciones Trea S. L.
  • FONT QUER, P. (1980). Plantas Medicinales: El Dioscórides Renovado. 6ª ed. Barcelona: Editorial Labor S. A.
  • FONT QUER, P. (2001). Diccionario de Botánica. 2ª ed. Barcelona: Península. p. 376.
  • FOURNIER, P. (1977). Les Quatres Fleurs de France. 2ª ed. Paris: Éditions Lechevalier.
  • GRAHAM, E.; GRAHAM, M.; WILCOX, W. (2006). Plant Biology. 2ª ed. London: Pearson Education, Inc.
  • GRAU; JUNG; MÜNKER. (1997). Plantas medicinales: bayas, verduras silvestres. Barcelona: Ed. Blume.
  • LAUNERT, E. (1982). Guía de las plantas medicinales y comestibles de España y Europa. Barcelona: Omega. p. 86.
  • PALUNIN, O.; SMYTHIES, B. E. (1981). Guía de campo de las flores de España, Portugal y Suroeste de Francia. 2ª ed. Barcelona: Omega, S. A. p. 292.
  • SITTE, P.; WEILER, E. W.; KADEREIT, J. W.; BRESINSKY, A.; KÖRNER, C. (2003). Strasburger: Tratado de Botánica. 3ª ed. Barcelona: Omega. p. 776, 841.
  • WETTSTEIN, R. (1994). Tratado de Botánica Sistemática. Buenos Aires: Editorial Labor S. A. Argentina.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]