Castell de Chambord

La façana principal del castell de Chambord

El castell de Chambord a la regió de la vall del Loira , és un dels castells més recognoscibles al món per la seva arquitectura renaixentista francesa molt distintiva que barreja formes tradicionals medievals amb estructures clàssiques italianes.

És el castell més gran dels Castells del Loira, però va ser construït per servir només com un pavelló de caça per al rei Francesc I, qui va mantenir les seves residències reials al Castell de Blois i al Castell d'Amboise.

Va ser construït per ordre de Francesc I per acostar-se a la seva amant la comtessa de Thoury que hi vivia aprop. La construcció es va fer entre 1519 i 1547 sobre una corba del Cosson, petit afluent del Beuvron, al seu torn afluent del Loira, a aproximadament 6 km de la riba esquerra del Loira, i a 14 km a l'est de Blois, al departament de Loir i Cher, a França.^[1]

És una de les mostres més notables de l'arquitectura renaixentista francesa. Probablement el projecte fou dissenyat per l'italià Domenico da Cortona, però el realitzà Pierre Nepveu, dit Trinqueau. El cos central, de planta quadrada i coronat per un bosc de xemeneies, conté una doble escala helicoïdal; a l'exterior, grans torres cilíndriques voregen els angles de l'edifici i del cos central.

Vista dels sostres i xemeneies.

Arquitectura [modifica]

Planta del Castell.

El disseny original del Castell de Chambord va ser fet per Domenico da Cortona, però va ser canviat durant els vint anys de la seva construcció (1519-1539). Encara que es creu que Leonardo da Vinci va estar implicat en el disseny original sent convidat pel rei Francesc I, va viure i va treballar a Clos Lucé, prop d'Amboise. Va ser enterrat a la Capella de Saint-Hubert, als afores del castell.

Al castell hi destaquen vuit torres immenses, 440 habitacions, 365 xemeneies, i 84 escales. Quatre vestíbuls rectangulars saltats sobre cada pis formen una forma enfadada, que es troba al centre. Un dels tocs de llum arquitectònics molt famosos entre amb el gran públic, és l'hèlix doble de l'espectacular escala oberta on la gent pot pujar i baixar al mateix temps sense topar-se amb l'altra persona.

El castell està envoltat per 52,5 km² d'arbres, que formen un bosc de 31 quilòmetres. El castell és un quadrilàter en l'interior se situa la torrassa toqui la vora nord. Dins de la torrassa, a la cruïlla dels grans vestíbuls perpendiculars als que donen estances, l'escala de trams dobles uneix les circulacions verticals i horitzontals i li permet pujar a les terrasses o baixar cap al pati. En sortir d'una sala, si es troba en un vestíbul amb finestres en un extrem i la gran escala aquesta visible.

Durant més de vuitanta anys després de la mort de Francesc I, els reis francesos següents no van donar cap tipus d'atenció al castell deixant que es deteriorès amb el pas del temps. Finalment, el 1639 el rei Lluís XIII el va donar al seu germà Gastón d'Orléans, que va evitar que el castell caigués en la ruïna restaurant-lo.

La torrassa i escala de doble hèlix [modifica]


Escala de doble hèlix.

Francesc I.

Lluís XIV, per Rigaud el 1701.

Iniciat el 1519, aquest cos central del castell encara que de construcció francesa, amb les seves torres d'angle, ja està inspirat en l'arquitectura italiana amb les façanes i motllures horitzontals. Està rematat per una torre llanterna decorada al voltant de la qual es despleguen les terrasses.

En el seu centre s'hi eleva la famosa escala de trams dobles amb un decorat esculpit que és una de les obres mestres del Renaixement francès.

Adornada amb dos plecs espirals imbricada sobre un nucli buit, li permet albirar des d'un dels dos trams a les persones que prenen l'altra tram sense arribar a creuar-se.

Al voltant d'aquesta escala es comuniquen quatre sales que formen una creu i que es distribueixen quatre parts d'habitatge. L'excepció de Chambord resideix en aquesta opció totalment nova del pla centrat El castell podria haver estat obra de Leonardo da Vinci, com afirma la tradició, però no hi ha cap prova que permeti confirmar-ho.

La torrassa està rematat per les terrasses que ofereixen a la vegada l'espectacle de les seves múltiples torres rematades per alts teulades de pissarra i un magnífic panorama sobre la propietat.

La capella [modifica]

Una galeria uneix la torrassa amb la capella que començada per Francesc I, no es va acabar per Jules Hardouin Mansart fins a l'ordre donada per Lluís XIV. De dimensions excepcionals, ocupa dos pisos.

El estança de Lluís XIV [modifica]

Es van unir dues parts a tapiar el vestíbul nord, per respectar les regles d'etiqueta que exigien que la suite real estigui col·locada al centre de la façana principal. Va ser habitada successivament per Lluís XIV, Estanislao Leszczynki i després pel mariscal de Saxònia.

Els estances del segle XVIII [modifica]

Chambord mai va estar tan habitat com durant el Segle de les Llums. Per evocar, segons el gust dels criteris de confort de l'època: volums reduïts per la creació de recambres, sostres rebaixats, xemeneies, encastades en les grans xemeneies del segle XVI.

Els habitants de Chambord [modifica]

Francesc I de França. Constructor del Castell. Va instal·lar la seva estança a l'ala nord.
Enric II. El seu fill va continuar les obres entre 1547 i 1559 i va construir-hi la capella.
Gastón d'Orleans. Germà de Lluís XIII, va iniciar la primera restauració entre 1670 i 1643.
Lluís XIV. Va crear la seva estança en el centre de l'edifici (façana frontal). Molière va realitzar el 1670 la primera representació d ' El burgès gentilhome a la sala dels guàrdies al primer pis.
Estanislao I Leszczynski. Sogre de Lluís XV i Rei de Polònia a l'exili, que va hi habitar des de 1725 fins al 1733.
El mariscal de Sajonia. Rep la propietat de Luis XV en 1745, després de la seva victòria de Fontenoy, i realitza allà sumptuoses festes. Va morir en ella en 1750.
El mariscal de Berthier. Rep com a regal el castell de Napoleó I el 1890.
El comte de Chambord, nét de Carles X que hagués pogut convertir-se en rei sota el nom d'Enrique V, però no va accedir mai al tron i va morir exiliat el 1883. Va ser aquí des d'on va llançar el seu manifest als francesos en el qual declarava la seva adhesió a la bandera blanca.
Finalment, el Govern francès. L'estat compra la propietat als hereus del Comte de Chambord en 1930.