Dama del paraigua

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 17:47, 21 març 2016 amb l'última edició de Kippelboy (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula d'obra artísticaDama del paraigua
Tipusobra escultòrica i font Modifica el valor a Wikidata
CreadorJoan Roig i Solé
Creació1884
Mètode de fabricacióescultura Modifica el valor a Wikidata
Gènereart públic Modifica el valor a Wikidata
MovimentRealisme
MaterialMarbre blanc i pedra
Mida973 (Alçada) × 2950 (Amplada) cm
Art públic de Barcelona
Identificador1036-1
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC52180 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona350 Modifica el valor a Wikidata
Bé amb protecció urbanística
Id. Barcelona350 Modifica el valor a Wikidata
Localització
Col·lecció
MunicipiSant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióParc Zoològic de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 08″ N, 2° 11′ 22″ E / 41.38558°N,2.18944°E / 41.38558; 2.18944

La Dama del paraigua és una font escultòrica situada al Zoo de Barcelona, al districte de Ciutat Vella. Fou creada el 1884 per Joan Roig i Solé. Aquesta obra està inscrita com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) a l'Inventari del Patrimoni Cultural català amb el codi 08019/350.[1]

Història i descripció

Detall de la figura.

Aquesta obra fou creada per a l'Exposició Universal de 1888, on ocupava la galeria central del Palau de la Indústria, l'edifici principal de l'Exposició, desmantellat el 1930. La font, formada per dues tasses superposades sobre una base de rocalla situada en un estany circular, va ser dissenyada el 1882 per Josep Fontserè i Mestre, l'autor de la urbanització del Parc de la Ciutadella, el recinte on es va celebrar l'Exposició. Segons el disseny original, la font devia estar culminada per una al·legoria del Progrés, que no va arribar a executar-se. Al seu lloc, es va col·locar la Dama del paraigua, una escultura realitzada per Joan Roig i Solé a Reus, la localitat natal de l'escultor. L'estàtua va ser col·locada el 1885, i al començament no va ser del gust dels barcelonins de l'època, els quals la van considerar massa banal en comparació amb la resta de la decoració monumental del parc, més ostentosa. Es va arribar inclús a dir que el vestit de la senyoreta de seguida passaria de moda i, per tant, l'estàtua quedaria obsoleta. Tot i així, amb el temps els barcelonins es van anar afeccionant amb aquesta simpàtica figura, i avui dia és una de les escultures més emblemàtiques de la ciutat.[2] Als anys 1960, l'alcalde Josep Maria de Porcioles va fer reproduccions de l'estatueta a petita escala, les quals regalava en ocasions assenyalades. Per altra banda, la productora cinematogràfica Barcino Films va escollir la seva imatge com a caràtula per a les seves pel·lícules.[3]

Situada inicialment al recinte del Parc de la Ciutadella, al crear-se el Zoo de Barcelona el 1957 va quedar dins del seu terreny, pel que avui dia és necessari pagar l'entrada del parc zoològic per a poder veure-la. El 1985 se li va posar un nou paraigua, que ja estava molt deteriorat, i es va conservar l'original. El 2004 el monument va ser restaurat, i entre altres actuacions es va substituir els antics tubs de plom per uns nous de polipropilè.[3]

La figura de la dama, abillada amb un vestit d'època, es troba dempeus amb un paraigua a la mà esquerra, mentre que aboca la dreta en actitud de comprovar si encara plou. Es tracta per tant d'un instant congelat al temps, el que atorga cert dinamisme a la figura, allunyat dels rigorosos cànons de les representacions oficials de l'època. Tanmateix, el fet que l'aigua caigui des de dalt del paraigua gràcies a una canalització interior, confereix vida al conjunt, donant una aparença de versemblança a l'escena. Cal precisar que el que protegeix de la pluja a la dama no és un paraigua pròpiament dit, sinó un antucà (del francès en tout cas), que era més petit que un paraigua i sense els ornaments habituals d'una ombrel·la, pel que servia tant per a la pluja com per al sol.[3] L'obra va ser ben acollida pels fabricants de paraigües i ombrel·les, que cada 4 de maig, dia del seu patró, sant Pere Regalado, l'obsequien rams de flors.[4] Sobre la model que va servir d'inspiració per a l'escultor es plantegen dos noms: segons Josep Iglésies es tractava de Josepa Alimbau i Roig, neboda de l'artista, mentre que per a Josep Maria Garrut era Bonaventura Ricou i Solé, nascuda a la Pobla de Segur el 1868.[3] L'obra té certa influència de l'escultura francesa de mitjans del segle XIX, especialment de Jean-Baptiste Carpeaux.[3]

Vegeu també

Referències

  1. ↑ «Font de la Dama del paraigua». [Consulta: 8 abril 2014].
  2. ↑ Jaume Fabre, Josep M. Huertas i Isabel Coll. «La Dama del Paraigua». [Consulta: 8 abril 2014].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Lecea et al., 2009, p. 76.
  4. ↑ Cesàreo, 1986, p. 118.

Bibliografia

  • Cesàreo, Pere. Barcelona, art i aigua. Barcelona: Aldina, 1986. ISBN 84-86627-001. 
  • Lecea, Ignasi de; Fabre, Jaume; Grandas, Carme; Huertas, Josep M.; Remesar, Antoni; Sobrequés, Jaume Art públic de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Àmbit Serveis Editorials, 2009. ISBN 978-84-96645-08-0. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dama del paraigua

{{#coordinates:}}: no hi pot haver més d'una etiqueta primària per pàgina

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dama_del_paraigua&oldid=16675994»