Despotisme il·lustrat

El despotisme il·lustrat és la forma de govern característica a l'Europa del segle XVIII i que hom podria resumir amb el lema de "tot per al poble, però sense el poble". L'edat mitjana va suposar per a Europa un gran avenç pel que fa a la creació d'organismes de participació que van rebre un nom concret depenent del país, el parlament a Anglaterra, les dietes a Alemanya, els consells a França i les corts a la corona d'Aragó. Posteriorment, però, alguns reis van anar retirant el poder que havien rebut aquestes institucions i algunes d'aquestes van esdevenir merament nominals. 

El segle XVII havia vist la consolidació del concepte de monarquia absoluta de dret diví, segons el qual el monarca acumula en la seva figura els tres poders i esdevé el governant absolut d'un país on només ha de retre comptes de les seves decisions davant Déu, l'únic que pot jutjar-lo. El monarca que millor exemplifica aquest concepte de la monarquia absoluta és Lluís XVI de França, però no n'és l'únic.

Al segle XVII arriba la Il·lustració, amb unes idees filosòfiques no compatibles amb l'absolutisme del moment. La societat del segle XVII vivia en unes condicions pèssimes comparades amb les vides sumptuoses que es vivia als palaus. Amb l'aparició i desenvolupament de les idees de racionalització i progrés de la Il·lustració durant el segle XVIII, la societat comença a demanar canvis als seus monarques. La raó s'imposava per sobre de les creences religioses i ja no acceptaven que el rei fos el governant "per la gràcia de Déu". El que més endavant portarà a la Revolució Francesa l'any 1789 serà aquest inconformisme derivat de l'excessiu poder que acumulaven els reis envers la manca de poder del seu poble. Alguns reis, alertats del que podria suposar ignorar aquestes peticions, iniciaren una sèrie de reformes per fer creure que s'estava accedint a les peticions, però realment no fou així. Aquests suposats canvis es coneixen pel nom de despotisme il·lustrat, representat per uns pocs monarques amb interessos i preocupacions culturals. Entre els més importants, cal citar Josep II i Maria Teresa d'Àustria, Caterina la Gran de Rússia i Carles III d'Espanya.

El lema tot per al poble, però sense el poble sorgeix arran aquestes reformes que, malgrat tot, no van modificar ni l'estructura social en què el tercer estat no podia participar en la política, ni les lleis vigents. Els canvis que es feien era per millorar les condicions del poble, però sense tenir-lo en compte. Malgrat la creació d'assemblees representatives, el tercer estament no estava representat i, per tant, continuava sense poder actuar en la vida política. Els trets comuns del despotisme il·lustrat són:

• L'absolutisme centralitzador.
• La racionalització de l'administració de l'estat (legislació, impostos i funcionaris).
• La reforma de l'ensenyament, orientat cap a les anomenades ciències útils i deslliurat del llast de la tradició.
• Cerca de la modernització econòmica, mitjançant la liberalització de la propietat i la creació de programes de desenvolupament agrícola i industrial.
• Defensa de les prerrogatives reials per part dels monarques davant de l'Església (lluita regalista). Aquest xoc entre l'Església i l'estat va tenir el seu moment culminant en la persecució dels jesuïtes que, entre 1759 i 1773, data de la dissolució de la Companyia de Jesús per decisió del papa, van ser expulsats dels estats de Portugal, Espanya i França. Els monarques il·lustrats justifiquen la seva autoritat proclamant-se servidors de l'estat i del poble. Fan seves les idees d'igualtat de tracte davant la llei, la defensa dels drets i de la propietat.

• Liberalització de manera parcial de la producció comercial i industrial.

El primer monarca a posar en pràctica aquestes idees va ser Frederic II de Prússia. Va abolir el sistema feudal que lligava els serfs a la terra de per vida, i va crear una burocràcia estatal en mans de burgesos amb estudis, bo i desplaçant la noblesa. També va eliminar l'ús de la tortura en els processos judicials. Seguint les idees de Voltaire, va protegir les minories religioses, excepte els jueus.

Finalment, l'estreta relació entre noblesa i reialesa va fer impossible que els reis realitzessin realment les reformes necessàries per solucionar la situació en què es trobaven. Aquesta ineficàcia que van mostrar els monarques es va veure culminada amb l'esclat de la revolució de les classes, més coneguda com a "Revolució Francesa".