Dieter Schnebel
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 14 març 1930  Lahr/Schwarzwald (Alemanya) |
| Mort | 20 maig 2018 (88 anys) Berlín (Alemanya) |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Tübingen - teologia, filosofia, musicologia (1952–) Hochschule für Musik Freiburg (1949–1952) |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, gravador, musicòleg, professor d'universitat, escriptor |
| Ocupador | Universitat de les Arts de Berlín |
| Membre de | |
| Participà en | |
| 12 juny 1987 | documenta 8 |
| Família | |
| Cònjuge | Iris Schnebel-Kaschnitz (en)  |
Premis | |
    | |
Dieter Schnebel (Lahr/Schwarzwald, 14 de març de 1930 - Berlín, 20 de maig de 2018) va ser un compositor, teòleg i musicòleg alemany. Va compondre música orquestral, música de cambra, música vocal i obres escèniques. Des del 1976 fins a la seva jubilació el 1995, Schnebel va exercir de professor de música experimental a la "Hochschule der Künste", Berlín.
Carrera[modifica]
Schnebel va néixer a Lahr / Baden. Va començar estudis generals de música privada amb Wilhelm Siebler des del 1942 fins al 1945, quan va començar les classes de piano amb Wilhelm Resch, i va continuar estudiant amb ell fins al 1949 als 19 anys.[1] Va continuar amb la història de la música fins al 1952, sota la direcció d'Eric Doflein.[2] Simultàniament va començar a estudiar composició, a partir de 1950, amb Ernst Krenek, Theodor W. Adorno i Pierre Boulez, entre d'altres. Va ingressar a estudis formals a la Universitat de Tübingen, on va cursar musicologia amb Walter Gerstenberg, a més de teologia, filosofia i estudis de piano.[3] El 1955 va marxar amb una llicenciatura en teologia,[1] però amb una dissertació sobre Arnold Schönberg.[4] Poc després es va casar amb Camilla Riegger el 1956 i la parella va tenir un fill i una filla. Schnebel va esdevenir ministre i va ensenyar teologia i religió fins al 1963, quan va començar a ensenyar filosofia i psicologia.[4] Després de la mort de la seva primera dona, va patir un període de psicoanàlisi. El 1970 es va casar amb la traductora Iris von Kaschnitz[4] (1928-2014), filla de Marie Luise Kaschnitz, i va començar a ensenyar estudis religiosos i música a Múnic, que va continuar fins al 1976.[2] El 1976 va començar a ensenyar a Berlín com a professor de música experimental i investigació musical, una càtedra creada per a ell. La va mantenir fins a la seva jubilació el 1995.[4][5]
Convidat per Walter Fink, va ser el sisè compositor presentat al "Komponistenporträt" anual del Festival de Rheingau Musik el 1996, on es va estrenar el seu Schau-Stücke per a veus i gestos.[6]
Schnebel va morir d'una malaltia cardíaca a Berlín el 20 de maig de 2018 a l'edat de 88 anys.[7] La seva tomba i la de la seva dona es troben al cementiri de Dahlem.
Cicles i estil[modifica]
Schnebel va compondre diversos cicles d'obres, de vegades durant molt de temps.[4] Un d'ells es deia Versuche (Assaigs), que consta de quatre obres escrites del 1953 al 1956. Es refereixen a tècniques en sèrie, que exploren l'espai situant els intèrprets en posicions separades. La seva música religiosa inclou un cicle Für Stimmen (... missa est) (per a veus ...), format per quatre obres escrites del 1956 al 1969). Utilitzen la veu i l'òrgan humà en escenaris experimentals de pregàries i textos bíblics. Un cicle Produktionsprozesse és un grup de composicions relacionades amb el "llenguatge i el cos" que es refereixen a la producció de so físic, amb els intèrprets que utilitzen òrgans de parla i respiració de maneres inusuals.[3][8]
Les seves primeres obres van estar fortament influenciades pels seus companys estudiants de Darmstadt, Karlheinz Stockhausen, sobre els primers treballs dels quals va escriure un assaig ampliat, i Mauricio Kagel, sobre qui va editar un llibre. A partir del 1959, també va estar sota la influència de John Cage.[3][9][10]
Schnebel va fer arranjaments d'obres de Bach, Beethoven, [Webern] i Wagner, anomenades Re-Visions, de vegades utilitzant els seus conceptes tradicionals per reflectir noves tècniques i diferents maneres de mirar-les.
Premis[modifica]
Els premis de Schnebel inclouen el premi "Arts de Lahr" el 1991. Va rebre el primer premi europeu de música eclesiàstica a Schwäbisch Gmünd el mateix any. Va ser membre de l'Akademie der Künste de Berlín des del 1991 i de la "Bayerische Akademie der Schönen Künste" des del 1996.[4] El 2015 va rebre el "Bundesverdienstkreuz am Bande".
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Gligo, Nikša. "Escriure és música? Una contribució a l'actualització d'una contradicció aparentment obsoleta". International Review of the Aesthetics and Sociology of Music 18 (1987), 1, pàgines 145-162 (primera part); 19 (1988), 1, pàgines 75-115 (part 2) (inclou una anàlisi del projecte MO-NO de Schnebel: Música per a la lectura)
- Pöllmann, Rainer i Achim Freyer. "A la mort de Dieter Schnebel, un avantguardista radical". Deutschlandfunk Kultur (20 de maig de 2018; consultat el 25 de maig de 2018). (en alemany)
- Stolba, K. Marie. El desenvolupament de la música occidental: una història. Boston: McGraw Hill, 1998.
- Warnaby, John. "Dieter Schnebel i la seva simfonia X". Tempo, Sèrie nova, núm.186 (setembre de 1993), pàgines 26-31.
- Weiland, Andreas. "BODY LANGUAGE. Una composició per a orgue de Dieter Schnebel, estrenada a la Neue Galerie d'Aachen el 24 de març de 1986". L'art a la societat, núm. 11 (primavera / estiu, 2011): [pàgina necessària].
- Weiland, Andreas. "Les metamorfosis per a mezzosoprano i petita orquestra Dieter Schnebel, estrenada a la Neue Galerie d'Aachen". L'art a la societat, núm. 11 (primavera / estiu, 2011): [pàgina necessària].