Guerres de la Ridda

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Les guerres de la Ridda (en àrab حروب الردة, 'guerres d'apostasia') van ser una sèrie de campanyes militars musulmanes per sufocar la rebel·lió d'algunes tribus àrabs contra el califa Abu-Bakr as-Siddiq, que van tenir lloc en els anys 632 i 633, immediatament després de la mort de Mahoma. La posició dels rebels era que si bé s'havien sotmès a Mahoma en tant que profeta de Déu, no devien res a Abu-Bakr. Alguns rebels van seguir Tulayha, Musàylima o Sajja, tots tres igualment pretesos profetes, però a la fi la majoria de tribus van ser derrotades i reintegrades l'islam.

Aspirants a profeta[modifica | modifica el codi]

Alhora que la fama de Mahoma s'estenia, tot acumulant poder i riqueses, van començar a sorgir per tot Aràbia diversos altres "profetes" autoproclamats; la història ha registrat els noms d'almenys quatre d'aquests profetes: Al-Àswad al Iemen, Musàylima a Al-Yamama, Tulayha a Buzakha, i fins i tot una dona profetessa coneguda com a Sajja. Musàylima, en especial, ja tenia un gran nombre de seguidors abans de l'Hègira (622). L'any 630 va escriure una carta a Mahoma que començava així:

« De Musàylima, el Missatger d'Al·là, a Mahoma, el Missatger d'Al·là »

A la carta, Musàylima suggeria que els dos profetes es repartissin el territori d'Aràbia. Mahoma li va enviar una carta de rebuig que començava així:

« De Mahoma, el missatger d'Al·là, a Musàylima, l'arximentider"[1] »

Revolta d'apostasia[modifica | modifica el codi]

L'any 632, amb la mort de Mahoma, moltes de les tribus àrabs que li havien jurat obediència van començar a renunciar la seva conversió a l'islam i es van negar a pagar impostos al naixent estat islàmic. Els diversos aspirants a profetes també van aprofitar l'ocasió per a revoltar-se contra els musulmans. El sogre de Mahoma i califa en aquell moment, Abu-Bakr as-Siddiq va dirigir els fidels musulmans en una sèrie de campanyes per esclafar aquestes rebel·lions, començant amb la batalla de Dhu l-Kassa,[2] la més sagnant de les quals va ser la batalla d'Aqraba contra Musàylima, que finalment va ser derrotat i mort el desembre del 632.[3]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Amb la fi de les rebel·lions i amb una Aràbia unificada sota l'autoritat central del califa a Medina, Abu-Bakr va decidir ampliar l'imperi. No són clares quines eren les seves intencions, si es tractava d'un pla d'expansió a gran escala o només volia fer atacs preventius per aconseguir més territori i crear una zona de separació entre l'Estat islàmic i els poderosos imperis sassànida i bizantí. Nogensmenys, això va establir les bases per a la conquesta islàmica de Pèrsia, per començar: Khàlid ibn al-Walid va ser enviat amb un exèrcit de 18.000 voluntaris[4] per a conquerir l'Iraq, la província més rica de l'imperi persa. Després de l'èxit d'aquesta empresa, Abu-Bakr as-Siddiq va enviar els seus exèrcits a envair la Síria romana, una de les províncies més importants de l'Imperi Bizantí.[5]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Al-Tabari - The History of Al-Tabari translated by Michael Fishbein. Suny Series in Near Eastern Studies, State University of New York Press. pàg.107
  2. Bury, J.B.. The Cambridge Medieval History (en anglès). The Cambridge Medieval History. 
  3. http://explorethemed.com/mohammedEs.asp?c=1
  4. ibn Jarir at-Tabarí, Muhàmmad. The History of al-Tabari (en anglès). SUNY Press, 1986, p. Vol. 2, p. 554. ISBN 0-87395-921-3. 
  5. Akram, chapter 18.