Joaquín Pardavé

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaJoaquín Pardavé

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Joaquín Pardavé Arce Modifica el valor a Wikidata
30 setembre 1900 Modifica el valor a Wikidata
Pénjamo (Mèxic) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 juliol 1955 Modifica el valor a Wikidata (54 anys)
Ciutat de Mèxic Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, actor de teatre, actor de cinema, compositor de cançons, guionista, actor de televisió Modifica el valor a Wikidata
Activitat1910 Modifica el valor a Wikidata –
IMDB: nm0661038 Allocine: 31172 Allmovie: p54988 TMDB.org: 1032493
Musicbrainz: d476fa00-6fae-4b95-b5d8-74d95cf4e170 Discogs: 1202178 Modifica el valor a Wikidata

Joaquín Pardavé Arce (Pénjamo, Guanajuato, Mèxic,[1] 30 de setembre de 1900-Benito Juarez de la Ciutat de Mèxic, 20 de juliol de 1955) va ser un actor, director, cantautor, compositor, comediant i guionista de l'Època d'Or del cinema mexicà.[1]

Vida personal[modifica]

Els seus pares eren actors de teatre d'origen espanyol. Va néixer durant una gira de la companyia on actuaven, es presumeix que en el suburbi urbà de Churipitzeo, a Pénjamo, Guanajuato, encara que alguns asseguren que va néixer en un conegut hotel d'aquells anys de la ciutat de Pénjamo, ciutat que amb freqüència visitava per a trobar-se amb amics, brindar menjars i fer passejos a la ciutat i els seus actuals suburbis. Era cosí germà de l'actriu María Tereza Montoya. El seu lloc d'origen va ser inspiració d'algunes de les seves composicions musicals i de cinema. Va començar la seva carrera al teatre als quatre anys i va canviar al cinema durant l'era del cinema mut. Va ser membre de la maçoneria.[2]

Carrera[modifica]

Un dels seus treballs va ser de telegrafista dels Ferrocarriles Nacionales de México a l'estació Paredón, i va ser en aquest període que va compondre la peça "Carmen", dedicada a Carmen Delgado.[1][3]

Teatre de sarsuela i carpes[modifica]

En la Ciutat de Mèxic, es va incorporar a la companyia de sarsuela del seu oncle Carlos, i després a la de José Campillo. El seu debut va ser en "La banda de las trompetas", però els seus triomfs els va collir en interpretar papers còmics que ridiculitzaven als estatunidencs i als orientals a Buster Keaton, El chino i El loco. Poc després, va treballar en parella amb el còmic Roberto el Panzón Soto (pare del còmic Fernando Soto "Mantequilla"), un dels primers còmics sorgits de les carpes, i va conèixer en aquells dies a Soledad Rebolledo, qui hauria de convertir-se en la seva esposa

Cinema[modifica]

Polifacètic, va compondre peces musicals, va actuar i va dirigir cinema. Debuta en la cinta muda Viaje redondo (José Manuel Ramos, 1919) estrenada el 1920, la seva primera pel·lícula sonora va ser El águila y el nopal (Miguel Contreras Torres, 1929) estrenada als cinemes el 1930. Va fer un paper de vilà a la pel·lícula Águilas frente al sol (Antonio Moreno, 1932). Va fer un paper secundari a la pel·lícula Jalisco nunca muere, però la seva consagració com a actor va ser a México de mis recuerdos, on interpretava don Susanito Peñafiel y Somellera, personatge de l'època de Porfirio Díaz. També és inoblidable el paper de Narciso Escalera, al final anomenat "Makakikus", de la pel·lícula El gran Makakikus, de 1944, i el de Pascual, a la pel·lícula Ojos de juventud, de 1948, amb Elsa Aguirre i José Baviera.

Més tard, va començar a dirigir els seus propis films, entre ells El baisano Jalil, pel·lícula que narra la vida dels immigrants libanesos quan van arribar a Mèxic a principis del segle xx; també Los hijos de don Venancio, que tracta la vida d'un espanyol amo d'una adrogueria, on els seus fills i els seus empleats són apassionats al futbol; Soy charro de Rancho Grande, Una gallega en México; molts altres títols, variant els gèneres de la comèdia al drama. Protagonista en la pel·lícula El Mil Amores, con Pedro Infante i Rosita Quintana.

A més va escriure diversos llibrets de gran qualitat per a innombrables pel·lícules de l'època d'or del cinema mexicà.

Ja feta una carrera al cinema, va tornar al teatre amb l'opereta Orfeo en los infiernos.

Televisió[modifica]

També va treballar per a la televisió en 1954, actuant com a pallasso en Noches de circo, amb el personatge de "Cascabel", programa del canal 4 de Telesistema Mexicano, avui Televisa.

Compositor[modifica]

No obstant això la seva reconeguda carrera dins de la direcció i actuació al cinema, no va interrompre la seva activitat musical. Prova d'això són la composició de la música per a "México se derrumba" i, en col·laboració ambJosé Palacios Montalvo, "El fracaso del sábado"; també, les famoses cançons "Negra consentida", "Falsa", "No hagas llorar a esa mujer", "Ventanita morada", "La Panchita", "Aburrido me voy", "Caminito de la sierra", "Varita de nardo", "Bésame en la boca", o "Porque lloran tus ojos", una obra que en general va abastar un total de 120 composicions, amb col·laboradors com Armando Camejo, José Bolaños, Mario Ruiz Armengol, Manuel Esperón, Alberto Domínguez, Aurelio Morales Pardavé i en algunes lletres, Fernando Soto "Mantequilla", sense oblidar alguns poemes que Juan Arvizu, “El tenor de La voz de seda”, declamés com a introducció a algunes de les seves cançons.

Joaquín Pardavé va aconseguir abastar gèneres com el foxtrot, vals, polka, bolero, huapango, huaracha, corrido, tango, ranxera, sarsuela, opereta, danzonete, cha-cha-chá, les cançons infantils i fins i tot el rock and roll (existeix una cançó en anglès titulada "Nightingale", així com el tema ranxer "Ando picado", amb lletra del propi Pardavé i amb música de l'intèrpret, investigador i compositor mexicà Zarco Gómez, tema que va ser presentat en el 2014, igual que la lletra de "Perdona!", de 1934 (dos mesos abans de morir en el 2013, Zarco Gómez va gravar, de viva veu, la música d'aquesta última en el seu petit minicomponent, al costat del periodista i escriptor mexicà Rogelio Gómez Mejía, perquè la cançó es publiqués finalment en el 2015).

Altres lletres, com "Pachuco mexicano" (lletra de 1949), "¡Tu Falso Juramento!", "¿Qué esperas tú de mi?", "Bardomiano Flores" (lletrrs de 1952), "Platillos voladores", "Y llegó el rock and roll" i "Mi campeón el futbol", A causa de les publicacions periodístiques, radiofòniques i televisives d'un grups de joves que començaven a revolucionar al món als Estats Units des de 1954, que van cridar molt l'atenció de Pardavé. L'última d'elles, per a la pel·lícula Club de señoritas, no va sortir a la llum, pel fet que, en proposar-la, el director Gilberto Martinez Solares ja ho tenia tot cobert

Projecte de monument a Miguel Hidalgo[modifica]

Temps abans de la seva mort, va estar molt relacionat amb el projecte de la construcció de l'actual i colossal monument a Miguel Hidalgo i Costella, "Pare de la Pàtria", en la qual fos el seu bressol, la hisenda de Corralejo en Pénjamo, obra que l'actor no va poder arribar a veure.

Defunció[modifica]

Va morir d'un vessament cerebral el 20 de juliol de 1955, en la Ciutat de Mèxic, a causa d'una hipertensió arterial descontrolada catalèpsia. Una avinguda cèntrica, un auditori i el saló d'una coneguda tequilera de la ciutat on va néixer l'actor porten el seu nom. Igualment, un local de cafè porta el títol d'una pel·lícula que va realitzar amb el nom de "Pénjamo". A més, hi ha un mural amb el seu rostre al Parc La Moderna de la colonia Moderna, a quatre carrers del metro Xola, al carrer Juana de Arco. Hi ha una placa en el seu honor als carrers de Concepción Béistegui i avinguda Cuauhtémoc (lloc on va morir), i una altra també en Pénjamo, Guanajuato, a la cantonada dels carrers Aldama i Arteaga, lloc on va néixer, i una altra placa als Estudis Churubusco (Fòrum 7),

Llegenda urbana sobre la seva mort[modifica]

Després de la seva mort, va sorgir una llegenda urbana que afirmava que havia estat enterrat viu. Va ser difosa pel diari mexicà La Prensa, amb base en la condició catalèptica de l'actor.[3] Els familiars van desmentir aquest rumor, tant en entrevistes a través dels periòdics com en la televisió, quan es va fer un reportatge sobre la seva vida. Un dels seus nebots va desmentir el rumor de manera categòrica, i va assegurar que les seves restes mai van ser exhumats.[3]

Pel·lícules[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «PARDAVÉ Arce, Joaquín». [Consulta: 11 setembre 2011].
  2. ↑ Rodolfo Téllez-Cuevas, El papel de la masonería en la política y la administración pública mexicana. Instituto de Administración Pública del Estado de México. 2009. 443 pp.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 «Sociedad de Autores y Compositores de México - Biografía de Joaquín Pardavé». Arxivat de l'original el 30 de març de 2012. [Consulta: 11 setembre 2011].

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Joaquín_Pardavé&oldid=33002806»