Juli Garreta i Arboix

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Juli Garreta i Arboix
Dades biogràfiques i tècniques
Naixement 12 de març de 1875
Lloc d'origen Sant Feliu de Guíxols
Defunció 2 de desembre de 1925 (als 50 anys)
Ocupació Compositor de sardanes

Juli Garreta i Arboix (Sant Feliu de Guíxols, 12 de març del 1875 - 2 de desembre del 1925) és considerat com un dels compositors sardanistes més eminents.[1] Infongué la sardana amb valors musicals a nivell d'obra simfònica, i tingué una categoria creativa sense parió amb cap altre autor sardanista.

Biografia[modifica | modifica el codi]

De formació autodidacta, rebé les primeres nocions musicals del seu pare Esteve Garreta i Roig, músic i rellotger, i d'un pianista de Sant Feliu, Ramon Novi. També va ser deixeble d'Antoni Urgellès i Granell a Vilanova i la Geltrú segons Xavier Garcia i Soler al seu llibre Vilanova i la Geltrú i el seu gran carnaval a la pàgina 369. Es creu que aquesta és la raó que comportà que la seva creació musical fos tan innovadora, ja que es va poder regir per la seva intuïció musical de forma totalment lliure. Posteriorment esdevingué amic de Pau Casals i és ben segur que això l'ajudà a formar-se la personalitat com a músic i compositor.

De primer, Garreta s'inicià en l'ofici de rellotger, que ja no abandonaria en sa vida. L'aprenentatge el va fer a Vilanova i la Geltrú, el poble de la seva família, de la mà d'un italià anomenat Giannini. Novament a Sant Feliu, començà la seva carrera com a instrumentista actuant a la cobla-orquestra La Vella, del seu pare i, més endavant, formant el Quintet Garreta. Fou fiscornaire i tocà el violí i el piano.

La seva producció és molt àmplia, i comprèn una vintena de peces de música simfònica i de cambra, una trentena de cançons per a veu i piano i una vuitantena de composicions de música per cobla, amb un gran nombre de sardanes extraordinàries. Els estudiosos han fixat tres etapes en la seva producció sardanista. La primera, d'aprenentatge, iniciada amb La pubilla, 1897. La segona, de transició, amb més domini del medi, que abastaria aproximadament els anys 1902 al 1909. I la tercera, de la plenitud, amb grans obres com A en Pau Casals, Dalt les Gavarres, Juny, Primavera, Isabel, que són repertori habitual en els concerts de l'actualitat. En la sardana Llicorella introduí l'ús de la sordina en els instruments de metall de la cobla. La seva actitud com a compositor, en paraules seves: La sardana és una dansa que s'ha fet per a ballar quietament i dolçament. El seu repertori de sardanes va tenir molta difusió fora de l'àmbit sardanístic a través de les versions per a piano que es van editar.[2]

Diversos reconeixements han mesurat l'obra d'en Garreta. Així, Agustí Borgunyó li dedicà la sardana Homenatge a Garreta. A Sant Feliu de Guíxols, uns jardins i un monument el recorden.[3] El monument es obra de l'escultor Enric Monjo i fou inaugurat pel president Francesc Macià el 1932. L'escalenca Caterina Albert, Víctor Català, li dedicà el poema En la mort de Juli Garreta i Josep Pla en féu un viu retrat. En morir, hom instituí el Premi Juli Garreta, que Joan Lamote de Grignon guanyà el 1936 amb l'obra Facècia. Però possiblement l'elogi més gran que rebé fou d'Ígor Stravinski, que el 1924 n'escoltà la sardana Juny a un concert donat a l'Ateneu Barcelonès i demanà: "Més Garreta, si us plau, més Garreta..."

Obra[modifica | modifica el codi]

Autodidacte absolut, no va tenir mai un professor de composició, no va conèixer un sol tractat didàctic, no va consultar mai una partitura. Pèssim intèrpret, pianista de cafè, del cinema mut i dels balls de casino, no va tenir al seu abast més que la música que en improvisats arranjaments per a dos pianos o per a pobres conjunts instrumentals d'ocasió li va fer conèixer el seu gran amic l'inoblidable guixolenc Marià Vinyas.[4]

En una fugaç escapada juvenil a Munic, va escoltar Els mestres cantaires de Wagner. A través dels Concerts Casals a Barcelona va conèixer els poemes de Strauss, músic que el va influir decisivament. Aquesta profunda empremta straussiana perjudica considerablement la seva producció simfònica i cambrística (una sonata per a violoncel, la Pastoral, Suite empordanesa o Les illes Medes per a orquestra i el concert per a violí i orquestra), però dóna a les seves sardanes un caràcter únic, originalíssim, de poemes simfònics per a cobla. En va compondre més d'una cinquantena.[4]

Per a orquestra[modifica | modifica el codi]

  • Concert per a violí i orquestra (1925)
  • Les illes Medes (1923), obra simfònica
  • Impressions simfòniques (1907), per a orquestra de corda
  • Pastoral (1922), poema simfònic
  • Preludi mediterrani (1918)
  • Suite en sol major o Suite empordanesa (1921), per a orquestra simfònica. Premi Festa de la Música Catalana de 1920, va ser estrenada a l'any següent pel mestre Lamote de Grignon amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona. Joan Pich i Santasusana n'ha fet modernament una instrumentació per a tres cobles.
  • Algunes de les seves sardanes també foren instrumentades per ell mateix per a orquestra simfònica

Per a instruments diversos[modifica | modifica el codi]

  • Concert per violí i piano
  • Joguina, per a violoncel i piano
  • Mar plana, per a violoncel i piano
  • Quartet per a piano i corda
  • Sonata en do major, per a piano
  • Sonata en do menor (1923), per a piano
  • Sonata en Fa [major] per a violoncel i piano. Dedicada a Pau Casals i estrenada per aquest i Blai Net en un concert de l'Associació de Música da Camera de Barcelona

Per a orquestrina/banda simfònica[modifica | modifica el codi]

  • La Cuna

Per a cobla[modifica | modifica el codi]

  • Scherzo, obra lliure

Sardanes[modifica | modifica el codi]

  • A en Pau Casals (1920), també instrumentada per a orquestra simfònica
  • Agna-Rosa
  • L'albada
  • Ball de la Joana (1902)
  • La beata
  • La bellugosa
  • Boirines
  • La bordeta
  • La bruixa
  • La calàndria
  • El cant dels ocells
  • Carmeta (1920)
  • La cigala
  • Dalt les Gavarres (1919)
  • La donzella de la costa (1902)
  • Enyorança (Anyorança), també instrumentada per a piano
  • La fada (1902)
  • La filla del marxant (1909)
  • La filosa (1899)
  • La fira
  • Flor de neu
  • Frisança (1907), també instrumentada per a piano
  • La gaita
  • La gelosa (1898)
  • Giverola (1920), també instrumentada per a orquestra simfònica
  • Griselda, també instrumentada per a piano
  • Innominada (1915)
  • Isabel (1921), també instrumentada per a orquestra simfònica. Dedicada a Isabel Pagès, la seva segona esposa
  • Juny (1921). Enric Casals la instrumentà per a orquestra simfònica, i Joan Lamote de Grignon la instrumentà per a banda el 1923
  • La llar (1922)
  • Llicorella (1908)
  • La llumenera
  • Mar d'argent, fragment de la Suite empordanesa
  • Maria (1908)
  • Matinada (1907), també instrumentada per a piano
  • Migdia
  • La mimada
  • La mosca
  • Nuri
  • Nydia (1920), també instrumentada per a orquestra simfònica. Aquesta sardana ha donat nom al programa de TV3 del mateix nom.
  • L'orfe
  • La pastora enamorada (1908), també instrumentada per a orquestra simfònica
  • Pastoral (1921)
  • La pecadora (1902)
  • La pedregada (1921), també instrumentada per a orquestra simfònica
  • La ploranera
  • Primavera (1920)
  • La pubilla (1897)
  • Recordant (1919)
  • La riolera (1898)
  • La rondalla (1902), també instrumentada per a piano
  • La rosada (1902)
  • La rosella (1902), també instrumentada per a piano
  • Rosó (1906)
  • La ruda
  • Somni dolç (1905), també instrumentada per a piano
  • Somni gris (1905), també instrumentada per a piano
  • Somnis (1919)
  • El testament d'Amèlia (1909)
  • Un plat de bullit
  • La violeta (1909)
  • La xerraire (1898)
  • Zaïra (1907)
  • Sense títol propi, la sardana de la Sonata per a piano

Cançons[modifica | modifica el codi]

Alguns títols:

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Juli Garreta i Arboix (1875-1925) Sant Feliu de Guíxols-Barcelona: 2003
  • Marià Vinyas amb la col·laboració de Gaziel i Pau Casals Juli Garreta, l'home i l'artista Sant Feliu de Guíxols: 1955
  • Canut Pellicer, amb pròleg d'Eduard Toldrà Notes per a una biografia Barcelona: 1926
  • Josep Grahit i Grau Recull sardanístic Girona: Editorial Gerundense, 1916

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vilaweb, 30 de gener de 2008, Editen el primer volum de l'obra completa de Juli Garreta, amb les «Impressions simfòniques»
  2. Biografia a palaumusica.org
  3. Sant Feliu de Guíxols, MONUMENT JULI GARRETA - Jardins Juli Garreta (1932)
  4. 4,0 4,1 Montsalvage, Xavier. «La sardana a través dels seus quatre millor compositors» (en castellà). La Vanguardia, 2 de maig de 1965.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]