Llei de Grimm

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La llei de Grimm (també coneguda com a regla de Rask-Grimmm) és un conjunt de proposicions que descriuen la transformació de les consonants oclusives del protoindoeuropeu (PIE) en el seu pas cap al protogermànic (PGmc), al primer mil·lenni aC. La llei estableix un conjunt de correspondències entre consonants oclusives i fricatives de les llengües germàniques i les oclusives d'altres llengües indoeuropees (Grimm utilitzà bàsicament el llatí i el grec com a comparació). Tal com es formula actualment, la llei de Grimm es pot considerar formada per tres canvis fonètics consecutius:

  1. Les oclusives sordes del protoindoeuropeu es transformen en fricatives sordes.
  2. Les oclusives sonores es transformen en oclusives sordes.
  3. Les oclusives sonores aspirades es transformen en oclusives sonores.

Aquestes transformacions foren descrites per primera vegada per Jacob Grimm l'any 1822. Posteriorment la llei fou completada amb la llei de Verner, que permeté explicar totalment la primera mutació consonàntica de les llengües germàniques, i amb la descripció de la segona mutació consonàntica. Inicialment, hom pensava que el procés descrit per Grimm només afectava a les llengües germàniques, però posteriorment es descobrí que l'armeni havia seguit un desenvolupament comparable.

La llei de Grimm és el primer intent de racionalització dels fenòmens d'evolució fonètica i permeté establir equivalències entre els fonemes de diverses llengües indoeuropees. De fet, fou la primera llei lingüística en establir-se fermament, malgrat que calgué la llei de Verner per donar-li un caràcter totalment sistemàtic.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Arlotto, A. (1972) Introduction to Historical Linguistics. Nova York: University Press of America.