Mar territorial

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Les diverses zones marítimes d'acord amb la Convenció del Mar

El mar territorial és la franja de mar adjacent a la costa i sotmesa a la sobirania d'un estat. D'acord amb la Convenció del Mar, l'extensió màxima del mar territorial és de dotze milles nàutiques (poc més de vint-i-dos kilòmetres), comptades a partir de les línies de base. L'expressió mar territorial és, avui dia, generalment admesa i ha substituït d'altres com «aigües jurisdiccionals» o «territorials».

La primera vegada que es reconegué explícitament, a nivell internacional, la sobirania dels estats costaners sobre llur mar territorial fou a la Conferència per a la Codificació del Dret Internacional, celebrada a la Haia el 1930. De les tres milles, inicialment acceptades l'any 1930, s'ha passat a les dotze actuals. Cal precisar que aquesta extensió és la màxima reconeguda internacionalment, per la qual cosa pot haver casos en què l'extensió del mar territorial sigui inferior. Aquesta situació es dóna principalment quan hi ha costes d'estats diferents situades l'una davant de l'altra. En aquest cas, els estats no podran estendre llur mar territorial més enllà d'una línia mitja determinada de forma que tots els seus punts equidistin dels punts del mar territorial de cada estat. Així mateix, l'existència de drets històrics o o d'altres circumstàncies especials podran fer variar l'extensió del mar territorial d'un estat.

Règim jurídic[modifica | modifica el codi]

La regulació del mar territorial es troba recollida en el Conveni de 1958 sobre el Mar Territorial i la Zona Contigua, i en la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar de 1982.

El règim jurídic del mar territorial ve determinat pel principi de la sobirania de l'estat costaner sobre aquestes aigües, encara que matisat per algunes excepcions basades en el principi de la llibertat de comerç i navegació, essent la més important el dret de pas innocent. El pas es presumeix innocent mentre no sigui perjudicial per a la pau, l'ordre o la seguretat de l'estat costaner i és aplicable tant a vaixells comercials com de guerra.

El dret de pas pel mar territorial comprèn la navegació lateral, de pas o de trànsit, i perpendicular, d'entrada o sortida, havent de ser el pas ràpid i ininterromput. Així mateix, aquest dret de pas comprèn el dret a aturar-se i fondejar en cas que sigui necessari.

Una de les novetats de la Convenció de 1982 va ser la redacció d'una llista tancada d'actes que es consideren com a no-innocents. Es tracta sobretot d'activitats que es prohibeixen als vaixells dels estats, com ara, la realització d'exercicis o pràctiques amb armes o la pertorbació de les comunicacions de l'estat costaner. Així mateix, la Convenció exigeix que els submarins naveguin en superfície i mostrin el pavelló perquè llur pas pugui ser considerat com a innocent.

La segona gran excepció al principi de la sobirania de l'estat costaner sobre el seu mar territorial afecta a l'exercici de la seva jurisdicció civil i penal sobre aquesta zona. Així, tot i que l'estat costaner té dret a reglamentar la navegació al mar territorial no pot exercir les jurisdiccions penal i civil en naus estrangeres tret de casos excepcionals (p.e. repressió del tràfic de drogues).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mar territorial Modifica l'enllaç a Wikidata
  • DÍEZ DE VELASCO, Manuel. Instituciones de derecho internacional público. Madrid: Editorial Tecnos, 2002. ISBN 84-309-3737-4