Nicolaisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El nicolaisme va ser una secta llibertina gnòstica que ràpidament es va estendre per Àsia Menor fins que, a finals del segle II, es va fondre amb altres sectes.[1] Mencionada per primera vegada al Llibre de l'Apocalipsi del Nou Testament, els seus seguidors van ser anomenats nicolaïtes. Hipòlit de Roma considerava que l'iniciador d'aquesta secta va ser el diaca Nicolau d'Antioquia. El moviment va ser declarat com a heretge per l'Església.

Durant l'edat mitjana s'anomenarien nicolaïtes aquells membres de l'església que tenien relacions sexuals amb dones, trencant amb el jurament de castedat. Al llarg de la història, molts Papes de Roma, monjos i altres càrrecs eclesiàstics van lluitar contra el nicolaisme.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El terme "nicolaisme" prové del grec νικολαιτων, que vol dir "els partidaris del millor conqueridor" (νικο = el vencedor o el conqueridor, λαως = seguidors) o, d'altra banda, també pot fer referència a "els seguidors de Nicolau", en referència a Nicolau d'Antioquia.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

L'antecedent més remot que tenim del nicolaisme remunta alsegle I, quan el diaca Nicolau d'Antioquia va afirmar que "qui no copula tots els dies, no pot assolir la vida eterna". Aquests primers nicolaïtes, suposats seguidors de Nicolau, sembla que practicarien la indulgència sexual i la promiscuïtat.

Tenim poques referències directes sobre les creences del nicolaisme, ja que les més remotes són els Pares de l'Església Ortodoxa i lluitaven per suprimir-lo.

Edat Medieval[modifica | modifica el codi]

Durant l'edat mitjana, el nicolaisme era la incontinència de la clerecia i la doctrina contrària al celibat eclesiàstic. Alguns clergues de diferents rangs convivien amb dones o les sovintejaven, pràctica totalment prohibida per l'església en teoria, però sovint permesa.

Però també molt sovint sorgien membres reverents dins de la mateixa església que volien fer front a aquestes pràctiques. Al llarg del temps, diversos pontífexs de l'església catòlica van fer front al nicolaisme, així com a altres costums considerats heretgia, com la simonia. Durant el papat de Gregori VII, per exemple, es va fer front a aquesta pràctica, molt estesa en aquella època, considerada com un dels mals que patia l'església. Així, al llarg d'aquell període es pretenia reformar la mateixa església des de dins.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gran Enciclopèdia Catalana. Volum 16 (1988)