Obsolescència planificada

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'obsolescència programada o obsolescència planificada[1] és la planificació de la fi de la vida útil d'un producte o servei de manera que aquest es torni obsolet o inservible al cap d'un període de temps calculat per endavant pel fabricant o empresa de serveis, durant la fase de disseny del producte o servei. L'obsolescència programada s'utilitza en productes molt variats[2] i, per a la indústria, estimula positivament la demanda en animar els consumidors a comprar de forma artificialment accelerada nous productes.[3]

L'obsolescència programada va ser desenvolupada per primera vegada entre 1920 i 1930, moment en què la producció en massa va començar a forjar un nou model de mercat en el qual l'anàlisi detallada de cadascuna de les seves parts va esdevenir un factor fonamental per aconseguir l'èxit.

Segons alguns observadors, el 1924 el Càrtel Phoebus, lobby dels principals fabricants de bombetes del món occidental, es van posar d'acord per imposar una estandardització a la producció de les làmpades incandescents, amb la finalitat de garantir una esperança de vida de cada unitat de només unes 1.000 hores, obligant així al recanvi de les bombetes i augmentar els guanys de les empreses.

L'elecció de fabricar productes que es tornin obsolets de manera premeditada pot influir enormement en la decisió de l'empresa sobre la seva arquitectura interna de producció. Així, la companyia ha de sospesar si utilitzar components tecnològics més barats satisfà o no la projecció de vida útil dels seus productes. Aquestes decisions formen part d'una disciplina coneguda com a enginyeria del valor.

Hi ha el risc, però, d'una reacció adversa per part dels consumidors en descobrir que el fabricant es va acarnissar en què tal producte es torni obsolet ràpidament, fent que canviïn a la competència, basant la seva elecció en la durabilitat i qualitat del producte. L'ús de l'obsolescència planificada no sempre és fàcil de determinar, i es complica encara més quan es tenen en compte altres factors relacionats, com la constant competència tecnològica o la sobrecàrrega de funcions, que si bé poden expandir les possibilitats d'ús del producte en qüestió també poden fer-ho fracassar rotundament.

L'objectiu de l'obsolescència planificada és el lucre econòmic immediat, de manera que la cura i respecte del aire, aigua, medi ambient i per tant el ser humà, passa a un segon pla de prioritats.Cada producte que es torna obsolet, suposa contaminació. És un evident problema de l'actual sistema de producció i econòmic: no s'ajusta en absolut a l'harmonia i equilibri de la natura.

Obsolescència per modes[modifica | modifica el codi]

Hi ha un altre tipus d'obsolescència: la que torna obsolet a un bé de consum perquè ha deixat d'estar de moda. Alguns exemples serien els monitors de pantalla plana que reemplacen als estàndards encara que funcionin (o bé als receptors de televisió), o bé els colors, formes i materials de la roba que parlen sobre la temporada en què van ser adquirits. Aquesta forma d'obsolescència pot ser aplicada a qualsevol bé.

Aquesta estratègia d'introduir petits canvis o millores en productes per tal de fer comprar nous productes malgrat que els anteriors segueixin essent útils forma part de la teoria de la qualitat total, introduïda per William Edwards Deming.[4]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Obsolescència planificada Modifica l'enllaç a Wikidata