Decreixement

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Caragol, símbol adoptat per nombroses organitzacions partidàries del decreixement

El decreixement és un concepte polític, econòmic i social que s'oposa al relatiu consens polític actual sobre el creixement econòmic. El terme decreixement neix a la dècada del 1980 – en part a través de la tesi de Nicholas Georgescu-Roegen – i per la presa de consciència de les conseqüències del consum de recursos naturals per sobre de la seva generació natural en que es basa la societat de consum (que deriva d'un sistema liberal o socialista). Encara que la idea de decreixement ja va sorgir de pensadors crítics amb el desenvolupament i amb la societat de consum. Entre ells estan: Ivan Illich, André Gorz, Cornelius Castoriadus, o François Partant. A partir dels anys 90 comença a agafar força com a moviment, de la mà d'un dels seus màxims ideòlegs i exponents, l'economista Serge Latouche. En paraules d'ell el sentit del decreixement és: "El decreixement, com a tal, no és verdaderament una alternativa concreta al model actual; seria, més aviat, la matriu que donaria lloc a l'eclosió de múltiples alternatives. Evidentment, qualsevol proposta concreta o contraproposta és a la vegada necessària i problemàtica. A més, Latouche, insisteix en el fet que el decreixement no es tracta d'una opció, sinó que vindrà imposada pels límits al creixement. Idea que reflecteix amb la seva expressió: “Decreixement o barbàrie". Per aprofundir més, la idea del decreixement seria una conseqüència a la següent idea. No és possible el creixement econòmic continu en un planeta limitat. Com ja hem superat molts dels límits ambientals i estem a prop de superar-ne molts més, l'única estratègia que sembla viable a mig i llarg termini és la del decreixement. Per tant, no seria un concepte en negatiu, sinó que a manera d'il·lustració i en paraules de Serge Latouche, seria com "quan un riu es desborda i tots desitgem que "decreixi" perquè les aigües tornin a la normalitat". No és una cosa negativa, sinó necessària.

Actualment,i agafant de referència a Latouche, hi ha diversos autors que segueixen donant forma al concepte de decreixement. Un d'ells és el politòleg i escriptor francès Paul Ariès. Aquest autor, en una de les seves conferències sobre el moviment del decreixement que va pronunciar al 2011 (veure http://www.youtube.com/watch?v=PXMzFQpylRg), explica com el concepte del "sempre més", en referència a la inesgotable inèrcia social del produir i consumir sempre més, ens ha portat a perdre la capacitat per posar límits. Tot creant una gran desigualtat social, humana i un esgotament dels recursos naturals.

Ariès explica que el decreixement té com a objectiu fer que la gent tingui ganes de canviar la manera de viure i d'utilitzar els recursos. Però per això creu que cal descolonitzar el nostre imaginari. En aquest sentit, utilitza la següent cita d'Albert Einstein: "qui té el cap en forma de martell veu tots els problemes en forma de clau". Explica que en el nostre cas els economistes ens han formatejat el cap de tal manera que els problemes socials els intentem solucionar amb el "sempre més" i això ens ha portat a topar contra el mur en el pla social, humà i mediambiental. Aquest autor, i associat al decreixement, creu que és necessari un creixment en humanitat, és a dir; menys bens i més llaços socials, humans i amb la natura.

  • Esgotament dels recursos energètics: petroli, gas, carbó, urani.
  • Esgotament d'alguns minerals
  • Degradació del medi ambient: efecte hivernacle, canvi climàtic, pèrdua de la biodiversitat i contaminació
  • Degradació de la salut de la fauna, la flora i de la mateixa humanitat: esterilitat, al·lèrgies, malformacions, augment del càncer, sense oblidar-se que l'envelliment de la població és també un factor multiplicador.
  • Evolució d'un mode de vida dels països del nord en detriment dels països del sud: transports, tractament d'escombraries, alimentació (per exemple els països del nord important soja dels països empobrits per alimentar bestiar (7 calories vegetals per una d'animal), energies... Explotació considerada neocolonial dels recursos dels països del sud en detriment de la seva autosuficiència.

Aquest productivisme es torna a discutir des de fa poc posant en qüestió el desenvolupament sostenible, concepte que és vist pels partidaris del decreixement com un oxímoron (una contradicció dels mateixos termes): a ritme actual, el 20% de la població consumeix el 80% dels recursos naturals.[1]

El consum d'aquests recursos no fa més que accelerar el seu esgotament. El problema de l'esgotament dels recursos energètics tampoc no es té en compte. A la vegada, això multiplica la petjada ecològica (la petjada ecològica es refereix a la superfície necessària per produir els recursos consumits i per absorbir els residus i la contaminació). Aquest 20% de la població més rica, per tant, no té cap altra més opció que reduir la producció i el seu consum per tal de decréixer.

Pels seus partidaris el decreixement serà, tard o d'hora, imposat per la reducció dels recursos naturals. Per tant proposen d'anticipar-se a la situació de forma voluntària per pal·liar els efectes negatius que això comportarà a la qualitat de vida de tothom.

Crítiques[modifica | modifica el codi]

La crítica liberal[modifica | modifica el codi]

Els partidaris del liberalisme econòmic creuen que el creixement econòmic comporta la creació de riquesa, augmentant l'ocupació, la millora de la qualitat de vida, i oferint una millor educació i salut, en altres paraules, hauria d'haver més recursos per fer i millorar més coses. Des d'aquest punt de vista, el decreixement constitueix la recessió econòmica i és un destructor de riquesa.

Una crítica addicional liberal del decreixement és que el progrés està cada vegada més lligat als coneixements en lloc de la utilització dels recursos físics, i que el progrés de la tecnologia ve a resoldre els problemes ambientals del món. El lliure mercat ambientalista és una posició que sosté que la majoria dels problemes del medi ambient estan motivats per una falta de drets de propietat i l'extensió d'aquestos per incloure les externalitats.

L'autoregulació del mercat[modifica | modifica el codi]

Els partidaris de l'autoregulació del mercat creuen que si un determinat recurs no renovable es torna escàs, el mercat en limita la seva extracció a través de dos mecanismes:

Aquesta posició sosté que són les forces del mercat les que tenen l'efecte de forma més racional per resoldre el problema, i consideren que aquestes forces són més eficients que els sistemes de presa de decisions centralitzada (vegeu el càlcul econòmic, el coneixement dispers, la tragèdia dels comuns). El capitalisme de mercat pot aprofitar-se de l'explotació de fonts d'energia que no eren econòmicament viables fa 10 o 20 anys, ja que sota les noves condicions del creixement econòmic requerit s'exigirà el seu ús.

En resposta a les teories de Georgescu-Roegen, Robert Solow i Joseph Stiglitz assenyala que el capital i el treball poden substituir els recursos naturals en la producció, ja sigui directament o indirectament, garantint un creixement sostingut o almenys un desenvolupament sostenible.[2]

La destrucció creativa[modifica | modifica el codi]

El concepte de decreixement es basa en la hipòtesi que produir sempre més també implica consumir més energia i matèries primeres, alhora que minva el pes de la força de treball, que se substitueix per màquines. Aquesta anàlisi es considera enganyosa, perquè el progrés tecnològic permet produir més amb menys, així com oferir més serveis. Això és el que es coneix com destrucció creativa, el procés pel qual les "velles" empreses d'un sector (així com les seves tecnologies costoses i contaminants) desapareixeran del mercat com a resultat de la innovació en aquest sector que fa baixar els costos, alhora que es consumeix menys energia i matèries primeres, amb una major productivitat.

Aquesta reducció en els costos i/o increment en els guanys també augmenta la capacitat d'estalvi, que permet invertir en nous avenços per substituir les velles tecnologies.

La crítica marxista[modifica | modifica el codi]

Els marxistes distingeixen entre dos tipus de creixement: el que és útil a la humanitat, i el que simplement existeix per augmentar els beneficis de les empreses. Els marxistes consideren que és la naturalesa i el control de la producció el que és el determinant, i no la quantitat. Creuen que el control i una estratègia per al creixement són els pilars que permeten un desenvolupament social i econòmic. Segons Jean Zin, encara que la justificació del decreixement sigui vàlida, no és una solució al problema.[3]

La crítica del tercer món[modifica | modifica el codi]

El concepte de decreixement és vist com a contradictori quan s'aplica als països menys desenvolupats, que requereixen el creixement de les seves economies per tal d'assolir la prosperitat. En aquest sentit, la majoria dels partidaris del decreixement promouen l'assoliment d'un cert nivell acceptable de benestar que sigui independent del creixement. La qüestió d'on es troba l'equilibri (és a dir, la quantitat de nacions desenvolupades que han de decréixer, i la quantitat de les nacions en desenvolupament a les que se les hauria de permetre de créixer), està oberta.

La crítica tecnològica[modifica | modifica el codi]

Els partidaris dels avenços científics argumenten que es resoldran els problemes de subministrament d'energia, de residus i de la disminució de matèries primeres. Aquesta ideologia s'inspira en la Il·lustració per desenvolupar una visió tecnològica optimista. Assenyalen la reducció que hi ha hagut els últims vint anys en la relació entre el consum d'energia i de producció (o intensitat energètica). Proposen que la investigació en energia nuclear podria proporcionar alternatives temporals d'energia a la crisi del petroli, fins que les tecnologies com la fusió nuclear estiguin disponibles.

Aquest argument contrasta amb les dades obtingudes pel Projecte Global del Carboni de 2007, on s'observa l'estancament en la disminució abans esmentada de la intensitat energètica, que és una de les variables de la identitat de Kaya, que tendeix a mostrar que, o bé la crisi econòmica, o el declivi demogràfic són essencials per prevenir el desastre ecològic.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Agarwal, S.K.. Environment Biotechnology (en anglès). APH Publishing, 2007, p.38. ISBN 8131302946. 
  2. William D. Sunderlin, Ideology, Social Theory, and the Environment, Rowman & Littlefield Publishers, 2002, p. 154-155.
  3. L'écologie politique à l'ère de l'information, Ere, 2006, p. 68-69

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Decreixement