Pavana
La pavana és una dansa cortesana apareguda a Europa pels volts del 1525, originària possiblement de Pàdua i que va estar de moda en molts països durant tot el segle XVI. En llocs i moments diversos va adoptar altres noms com pavan, paven, pavin, pavian, pavine, pavyn, padovana i paduana. Tot i que no hi ha una certesa total que l'origen del nom es degui al gentilici de la ciutat italiana, sí que està fora de dubte el seu origen italià.
Generalment de ritme binari i pausada, era una dansa de cerimònia o d'introducció a altres danses, sovint la gallarda i en menys ocasions el saltarello, amb els quals contrastava tant en tempo com en mètrica. Acostumen a estar escrites en compàs de 2/2, normalment segueix una estructura o forma A,A1, B,B1, C,C1. Tant pot portar un acmpanyament homofònic com contrapunttístic. D'acord amb Thoinot Arbeau, sovint s'acmpanyava amb un tambor interpretant un patró rítmic constant consistent en negra-corxera-corxera.
Pavana "Belle qui tiens ma vie" de Pierre Attaignant (?·pàg.)
Apareix en molts manuals de dansa a Anglaterra, França i Itàlia. Com a gènere musical va sobrevure alguns segles després qque la dansa caigués en desús a finals del Renaixement, especialment en la forma de tombeau, especialmet cultivada a França al segle XVIII. A la cort de Lluís XIV, habitualment la pavana anava seguida d'una courante.
En el tractat de Thoinot Arbeau sembla ser una dansa per ser ballada per moltes parelles alhora, en processó, amb possible introducció de variants o ornamentacions per part dels balladors Arbeau 1967, 59–66). On peut également continuer à avancer sur la deuxième partie, parcourant ainsi la salle en cortège de couples.En canvi, en els manuals italians, la pavana sovint unes una dansa forá més complicada, per a una sola parella, seguida de la gallarda i altrs seccions.
Sovint, les peces musicals més modernes que porten el nom de pavana tenen algun tipus de perfil que recorda d'alguna manera o altra l'antigor. En són exemples: La Pavane de Gabriel Fauré (1887). La Pavana per a una infanta difunta de Maurice Ravel (1899). La "Pavane: She's So Fine" (1994) del John's Book of Alleged Dances, de John Coolidge Adams. El quart moviment de la suite "The Fall of the House of Usher" de l'àlbum de rock progressiu Tales of Mystery and Imagination de The Alan Parsons Project (1976).
Ha originat diversos balls tradicionals als Països Catalans, on és una part integrant del ball de gitanes i de la dansa de Castellterçol. A la Catalunya Nova hi ha diferents modalitats de balls de bastons que duen aquest nom.
Els investigadors la situen entre els precedents del que a partir del segle XIX acabarà configurant el nou ball de societat (juntament amb la volta italiana i la sarabanda espanyola).[1]
Referències [modifica]
- ↑ Cort i Vives, Aleix: Diccionari del Ball. Edicions 62, Col·lecció El Cangur/Diccionaris, núm. 278. Barcelona, juliol del 1999. ISBN 84-297-4572-6, plana 126.
Enllaços externs [modifica]
- Partitura d'una pavana d'Alfonso Ferrabosco (1578-1628).
- Partitura d'una pavana anglesa de Claude Gervaise.
- Partitura de la pavana "Funerals" d'Antony Holborne (1550-1603).
- Text i partitures de l'Orchésographie de Thoinot Arbeau als websites de la Library of Congress i de la Werner Icking Music Archive
