Pilar Aguilar Carrasco

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaPilar Aguilar Carrasco

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1946 Modifica el valor a Wikidata (77/78 anys)
Siles (Província de Jaén) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Sevilla
Universitat París VII - Denis Diderot
Universitat de París V Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballAssaig Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióescriptora, assagista, política, crític de televisió, crítica de cinema, investigadora Modifica el valor a Wikidata
PartitFeministas al Congreso (es) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Lloc webpilaraguilarcine.blogspot.com.es Modifica el valor a Wikidata
Facebook: pilaraguilarcine Modifica el valor a Wikidata

Pilar Aguilar Carrasco (Siles, província de Jaén, 1946) és una sociòloga, assagista, escriptora i crítica de mitjans audiovisuals feminista. Va contribuir considerablement a augmentar la qualitat de la recerca de gènere.[1] Per les seves recerques va demonstrar com el cinema i sobretot les sèries televisives aguanten la discriminació de les dones i descriuen de manera força manipulativa la violència de gènere:[1] sovint o se l'ignora, o se la ridiculitza o s'en fa una representació idealitzada no gaire realista.[2][3]

Biografia[modifica]

Va néixer al municipi de Siles, província de Jaén, el 1946. Afligida per una malaltia, els seus pares el van enviar a Madrid, ja que el metge del poble era incapaç de determinar la malaltia que sofria la menor. Va estar-se a casa d'una tia i allí va donar els seus primers passos al món de la lectura. No obstant això, i atès que no donaven remei al seu dolor, els seus familiars la van traslladar a França.

Ja de tornada a Espanya va estudiar a la Universitat de Sevilla, on el 1972 es va llicenciar en Filologia Moderna. Militant antifranquista, es va exiliar a França després d'haver passat per les presons franquistes.[4] A més de treballar i seguir donant suport a la causa dels militants espanyols que van tenir la necessitat d'emigrar al país veí, es va llicenciar en Ciències de l'Educació el 1975 a París i va realitzar l'especialitat de Sociologia de l'Educació a la Universitat René Descartes el 1976. Va tornar a Espanya aquest mateix any en conseqüència de la Llei d'Amnistia però finalment va optar per tornar a França.[5]

De nou a París va compaginar el seu treball com a professora d'espanyol amb l'estudi de la carrera Ciències Cinematogràfiques i Audiovisuals a la Universitat Denis Diderot, de la qual es va llicenciar el 1991. Allí va descobrir el feminisme, explica, la filosofia del qual i forma de vida li acompanyaran sempre. Comença a interessar-se per l'educació emocional i els mapes afectius que transmeten els mitjans audiovisuals. Per això, cursarà el 1996 el màster Historia i Estètica del cinema a la Universitat Autònoma de Madrid. Al llarg de la dècada dels anys 1990 analitza relats audiovisuals de ficció, centrant-se en la representació d'homes i dones. Arriba a la conclusió que el text condiciona la ideologia i mostra en general les dones com a éssers secundaris que estan sotmeses al paper que els atribueix l'home. A partir de llavors, basarà les seves anàlisis a «fer visible l'invisible»[6] en l'intent, assenyala en les seves entrevistes, de mostrar la discriminació de les dones a causa de l'estructura patriarcal i masclista: El 90% de les pel·lícules i sèries que veiem estan protagonitzades per homes. Diu: «El missatge és clar: ells són els éssers dignes d'encarnar el relat socialment compartit. A ells els ocorren les coses interessants.»[5]

El 2014 publica una primera novel·la No quise bailar lo que tocaban, basada en fets reals.[7][8]

Actualment[Quan?] imparteix docència en màsters i postgraus de diverses universitats, així com cursos i conferències.[9][10]

Obres destacades[modifica]

Al llarg de la seua carrera ha publicat una gran quantitat d'obres en diversos gèners, des de articles periodístics a assajos, passant per la crítica literària i sobretot de cinema. Ha publicat també una novel·la. Podem destacar entre la seua extensa producció, que abasta des de l'any 1995 a l'actualitat:

  • Manual del espectador inteligente.[11] 
  • «El cine, una representación patriarcal del mundo». A: Juan F. Plaza i Carmen Delgado. Género y comunicación (en castellà). Madrid: Fundamentos, 2007 (Colección Ciencia). ISBN 978-84-245-1136-4. 
  • ¿Somos las mujeres de cine? Prácticas de análisis fílmico, Instituto Asturiano de la Mujer, Oviedo.[12] 
  • No quise bailar lo que tocaban (en castellà). Toledo: Ediciones de Castilla-La Mancha, 2014 (Biblioteca Añil Feminista). 

Guardons[modifica]

  • Premi Dones Progressistes 2011 per la Universitat Politècnica de València.[13] Segons l'informe del jurat: «El seu treball ha segut desvetllar els missatges subliminals que tenen filmes aparentment inofensius. El seus anàlisis tenen com a referent l'imperatiu feminista ‘fer visible el que és invisible’ i giren al voltant de la manipulació masclista i patriarcal de la representació cinematogràfica.»[14]
  • Premi Comadre de Oro 2015 per la Tertúlia Feminista Les Comadres de Gijón.[15]
  • Premi Meridiana 2015 en la modalitat de "Iniciatives en els mitjans de comunicació o publicitaris" per l'Institut Andalús de la Dona (IAM).[16]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Grassi, Silvia. Gender and Sexual Dissidence on Catalan and Spanish Television Series: An Intercultural Analysis (en anglès). Cambridge: Cambridge Scholars Publishing, 2016-09-23, p. 9. ISBN 978-1-4438-1285-6. 
  2. ↑ Pellicer-Ortín, Silvia «(Ressenya de:) El sustrato cultural de la violencia de género: Literatura, arte, cine y videojuegos» (en anglès). Atlantis, Journal of the Spanish Association of Anglo-American Studies, desembre 2013, pàg. 207. ISSN: 0210-6124.
  3. ↑ Aguilar Carrasco, Pilar. «El cine, una mirada cómplice en la violencia contra las mujeres». A: El sustrato cultural de la violencia de género (en castellà). Síntesis, 2010, p. 241–276. ISBN 978-84-9756-675-9. 
  4. ↑ Jimeno, Dolors. «Pilar Aguilar Carrasco a la Intersindical». Intersindical valenciana, 22-02-2019. [Consulta: 9 gener 2020].
  5. ↑ 5,0 5,1 «Pilar Aguilar Carrasco abrirá hoy la Muestra Internacional de Cine y Mujeres de Pamplona» (en castellà). Noticias de Navarra, 09-06-2016. Arxivat de l'original el 2016-10-19. [Consulta: 19 octubre 2016].
  6. ↑ «Pilar Aguilar Carrasco» (en castellà). Mujeres en Red. El periódico feminista, s.d. [Consulta: 9 gener 2020].
  7. ↑ Vídeo presentació de la novel·la
  8. ↑ «Pilar Aguilar Carrasco presenta "No quise bailar lo que tocaban".» (en castellà). Biblioasturias.com, 11-09-2014. [Consulta: 19 octubre 2016].
  9. ↑ «"El cine desprecia a las mujeres"» (en castellà). Universia.net, 19-07-2006. Arxivat de l'original el 19 d’octubre 2016. [Consulta: 19 octubre 2016].
  10. ↑ «El cine de las mujeres florero: entrevista con Pilar Aguilar Carrasco» (en castellà). Universitat de la Laguna, 30-10-2018. [Consulta: 9 gener 2020].
  11. ↑ Aguilar Carrasco, Pilar. Manual del espectador inteligente (en castellà). Segona. Madrid: Fundamentos, 2000, p. 221. ISBN 84-245-0741-X. 
  12. ↑ «¿Somos las mujeres de cine?» (en castellà). Instituto Asturiano de la mujer. [Consulta: 19 octubre 2016].
  13. ↑ «La periodista i escriptora Carmen Amoraga rep el premi Dones Progressistes 2011». Universitat de València, 23-03-2011. [Consulta: 19 octubre 2016].
  14. ↑ «Acte de lliurament dels premis Dones progressistes de 2011». Federació Dones Progressistes de València, març 2011. [Consulta: gener 2020].
  15. ↑ «La cineasta Pilar Aguilar, emocionada por el premio "Comadre de oro" de la tertulia feminista gijonesa» (en castellà). La Nueva España, 07-02-2015 [Consulta: 9 gener 2020].
  16. ↑ «Pilar Aguilar, Premio Meridiana 2015» (en castellà). Fundación Audiovisual de Andalucía, 03-03-2015. [Consulta: 19 octubre 2016].

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pilar_Aguilar_Carrasco&oldid=32483503»