Pioneer 4

La Pioneer 4.

La Pioneer 4 fou una sonda espacial no tripulada del programa Pioneer de la NASA, llançada el març de 1959 amb l'objectiu de realitzar un sobrevol de la Lluna i entrar en òrbita heliocèntrica. La sonda assolí els objectius previstos i es convertí, així, en la primera sonda dels Estats Units en escapar de la gravetat de la Terra. Seguia en òrbita heliocèntrica el 1969, últim moment en què es pogué contactar.

La missió

Després d'un llançament sense problemes el 3 de març de 1959 a les 17:11 UT, la Pioneer 4 assolí el seu objectiu primari: una trajectòria Terra-Lluna, retornà dades sobre radiació i constituí un valuós experiment sobre seguiment de vehicles espacials. La sonda passà a 60.000 km de la superfície lunar (sobre el punt 7,2° E – 5,7° S) el 4 de març de 1959 a les 22:25 UT i a una velocitat de 7.230 km/h. La distància no fou suficient per activar el sensor fotoelèctric. La sonda seguí trasmentent dades sobre radiació durant 82 hores, fins a una distància de 658.000 km 1 i entrà en una òrbita heliocèntrica, passant pel periheli el 18 de març de 1959 a les 01:00 UT. Se la va poder seguir fins a l'any 1969, en què encara seguia en la seva òrbita heliocèntrica.

Disseny de la sonda

La Pioneer 4, igual que la Pioneer 3, era una sonda en forma de con, de 51 cm d'altura i 23 cm de diàmetre a la seva base. El con estava fabricat de fibra de vidre, recobert d'una capa fina d'or, per fer-lo conductor, i pintat de bandes de color blanc per poder mantenir la temperatura entre 10 i 50 °C. A la punta disposava d'una petita antena i a la base es trobaven les bateries de mercuri i un sensor fotoelèctric, pensat per activar-se al passar a menys de 30.000 km de la Lluna. Al centre del con hi havia una font d'alimentació elèctrica i dos tubs Geiger-Müller.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pioneer 4